I guanyà una síl·laba

En Craç mai va necessitar massa per viure que no fos el propi viure. Però, des de fora, la civilització requeria escurar-li calerons que no tenia. Que ell considerés que viure no era allò, no l'exemptava de l'engranatge. Enrabiat, canalitzà la fúria per aconseguir una certa economia i que el deixessin en pau, en un estat zen que per res volia perdre. En Craç, audaç, aplegà planta crassa de testos de cases que les lluïen. N'agafava una part. Llavors, aquelles suculentes les plantava en mitges ampolles de plàstic en què havia posat terra sorrenca. Quan en va tenir unes desenes va fer paradeta al mercat i les hi treien de les mans. Aviat Craç i crasses van esdevenir l'stand més pintoresc. Amb l'obtingut d'aquella economia submergida pagava l'exigit per sobreviure. Anà fent crasses de crasses i crasses de crasses, en Craç, i fent diner negre (com terra adobada amb bon pòsit de cafè) i amb el temps i sense proposar-s'ho va passar a ser de la classe mitjana i després mitjana-alta. Va decidir, aleshores, que calia eixamplar-se el nom, per fer conjunt amb la situació. Afegí a com era conegut, 'en Craç', la síl·laba 'pa' perquè el pa de cada dia li havien procurat les crasses. Pancraç. Sonava tan rebé!