I esdevindré pensament

És un poema molt clarivident, en tant que defineixes bé què representa per tú l'amor-desamor: Indiferència, silencis, menysprear.

Com si abans hi hagués hagut un gran amor o vincle i ara es desfés poc a poc.

En la segona estrofa em dóna la sensació que ets una mena d'objecte decoratiu que et llencen al buit i ... et perden i ... et deixen escapar. Mostrant-te com un objecte que és incapaç de resoldre per sí mateix.

M'agrada la netedat de la composició, és raonable, mesurada i altra volta congruent.

Diria que, per molt que un vulgui llençar els records vius en el buit de l'oblit, sempre quedarà la marca "que un dia vam deixar escapar.".
No crec que un surti impune de cap veritable experiència amorosa. I el que prenem per indiferència, en l'altre, només és autodefensa contra la possessió en què sabem que hem caigut.
Poema que encerta els mots precisos i descriu la delicada i dolorosa geografia d'un cor trencat, d'una relació amorosa que s'esllavissa cap aquest ambigu buit.
M'encanta el títol.

Una abraçada,
franz