I els podria estimar

Un relat de: Xunxi



Si tingués de sobte a les meves mans,
el vaivé fugisser de la felicitat
el desfaria en engrunes, en trossos nans
per ferir de mort l´ absurd joc ,

de guerres i fam...

Si vingués de sobte a les meves mans,
un floc de justícia, un bri de veritat
arrossegaria creences i religions
verins d'homes

foscos i despietats...

Si caigués de sobte a les meves mans,
la esquiva cura de tots els mals,
la escamparia al vent,per continents i mars
i amb els palmells,

ja buits de les meves mans...

Seria feliç,
I justa
I veritat
I els podria estimar

Comentaris

  • bona frase xunxi...[Ofensiu]
    joandemataro | 13-07-2011 | Valoració: 10

    " l'amor és l'absència de pors " , ja me la quedo

    moltes gràcies per comentar-me i una abraçadota
    fins aviat
    joan

  • bonic poema i[Ofensiu]
    joandemataro | 31-12-2010 | Valoració: 10

    molt visual a part de donar molt per a la reflexió, et felicito
    aprofito per desitjar-te un feliç nou any
    i gràcies pel teu contacte
    des de mataró
    joan

  • És com la caixa...[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 05-12-2010 | Valoració: 10

    Un poema molt evocatiu, molt simbòlic i al mateix temps amb eixe toc "naïf" que també empapa grans obres com "El petit príncep", maldant per no perdre la darrera engruna d'innocència. També quasi de reminiscències mitològiques. M'ha fet recordar com el mite de la caixa de Pandora, però a l'inrevés. Seria justícia divina si pogueren donar-nos una capseta on poder escampar eixos bens que tu descrius. Mentre no hi haja justícia divina ni mundana, ens aconformarem amb la Justícia Poètica.
    Una abraçada,
    Llorenç

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Xunxi

22 Relats

150 Comentaris

35410 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.


Miquel Martí i Pol