I DESPRÉS DE DEMÀ?

La Maria estava promesa amb un noi malaltís que no va poder dur la al altar
Quant va morir l’Enric els seus pares estaven molt amoïnats, la Maria tenia
Mes que d’e sobres l’edat per ca sarsa, ja l’avien retardat uns anys per allò de la malaltia del seu promès, i a mes ja eren prou colla a casa i calia que els fills
Anessin marxant a fer cada un la seva vida, i després de parlar ne varen decidir
Que el millor era que es cases amb el Lluis el mosso del amo un vailet un any
Mes jove que ella que traginava amb els carros i cavalls del propietari de varies finques entre elles la que vivien ells. I així va anar es varen casar i anaren a viure
A un mas petit de un poble veí.
La Maria va tenir set fills encara que un va morir a les poques setmanes de néixer
Un fet que s’afegiria al dolor sacrificat que la Maria duria a l’anima al llarg de la seva vida. Després de passar la guerra amb la mainada petita i les misèries de la postguerra on l’amo de un altre mas on vivien amb els sis fills els va fer fora de avui per dema sols amb el que duien posat al damunt i quedanse el bestiar i totes les seves pertinences i tot perquè en Lluis era simpatitzant dels republicans i l’amo un nacional declarat. Van tenir que acollir se a casa de un dels seus germans que ja eren nou de colla i enviar a les seves filles de onze, tretze i quinze anys a servir a cases de famílies benestants , quant van trobar una masia per llogar van marxar i varen tornar a estar tots junts encara que tenien feina a sobreviure.
A poc a poc van anar millorant amb un país que es curava les ferides de sobre la pell, els fills es varen anar casant i va tenir setze nets.
La Maria ha sigut una dona amb molta empenta tanta com la força de patir en silenci i sacrificarse u ha donat tot per els seus fills, a mimat als seus nets, i cuidat al seu home que a la seva manera l’ha estimada i l’hi a fet costat.
Va arribar el dia que com les flors del seu jardí que ja no cuidava el sol dels seus ulls va anar perden el color i l’escalfor, uns ulls que no miraven enlloc, un mocador negra, amaga uns cabells de neu, s’ha fos el somriure i la dulcura de la seva cara i dels seus llavis no surt cap pregunta ni cap resposta, dins el seus pensaments es creuant sense anar enlloc mils de imatges i records en un camí maleit que avui en diem Alzheimer, un neguit no la deixava parar, pot ser que recordi la seva activitat
Sempre tenia coses per fer, ara el seu desig era marxar, caminar sense saber a on com un estel perdut que es fon en la nit sense destí.
La seva família era conscient del que podia passar, no i havia els medis de avui en dia, ni residencies, i ten carlà en un psiquiàtric varen decidir que no, no volien que
Si en un moment tingues un pensament que per un instant la dugués al present no veigues perduda la llibertat de viure al camp com tota la vida havia fet. A la seva filla petita no se li acabava mai la feina, els animals, la casa, la mainada, la mare,
Aquell dia en un girar d’ulls la Maria no era enlloc, varen córrer camins i corriols
Família i veïns ningú l’avia vist, segurament unes espurnes de llum al pensament la van dur, encara que ja no el conegués a anar en la direcció on vivia el seu fill gran i el seu net, i volgués travessar la riera amb tres pams d’Aigua i unes pedres lliscoses amb llums de carbur ferint la fosca, la nit va tremolar quant el seu fill petit va cridar ¡ajuda¡ Deu meu ¡mare¡ els verns del gorg els queien fulles, els queien llàgrimes .
Avui la seva filla que va plorar amb el temps i que sempre a dut espines clavades als sentiments per una culpa que no era seva però que l’angoixava , ja te una besnéta, i ara que llueix el sol, comença a perdre’s en un capvespre de camins entortitellegats de records, encara recorda la seva mare però, i dema?.... I després de dema?.........