I de sobte, un miratge

Segons el mapa, hauríem d'haver arribat al poble feia hores. Però la carretera, que lentament anava pujant per la muntanya, s'endinsava tossuda a través de la neu. S'havia anat estrenyent, i feia massa estona que no ens creuàvem amb cap cotxe. I conforme avançàvem, l'alçada del gruix de la neu anava creixent. Una espessa boira ens impedia veure què hi havia més enllà dels marges. I es començava a fer fosc. Ens dèiem que ja no podia faltar gaire... esperàvem veure les primeres llums del poble a cada revolt. Per força, a cada kilòmetre que avançàvem, havíem de ser més a prop. La idea d'haver de passar la nit tancats al cotxe enmig del no res, coberts de neu, i gairebé sense roba d'abric, m'esgarrifava. De fet, només duiem els anoraks, que ja ens haviem hagut de posar hores abans. Em preguntava quanta estona es devia poder mantenir encesa la calefacció del vehicle amb el motor apagat. O l'hauriem de deixar en marxa? M'estava espantant de debò. Erem a l'estiu! Cóm podia haver-hi tanta neu? Fer mitja volta i tornar era una bogeria. No hi havia espai de maniobra, amb quasi un metre de neu amagant els límits de l'asfalt. A més, ens cauria la nit al damunt, segur. I enmig de tants temors, de sobte, a la claror de la darrera hora del dia, vàrem entreveure unes formes fosques entre la boira, a escassos metres del cotxe. Amb un esglai, ens disposavem a rebassar-les, a la desesperant velocitat que la pròpia boira, la neu, i la pujada gelada ens permetien. I, just al passar pel seu costat, la borrosa imatge va adquirir un caire màgic...; tres rens magestuosos ens observaven sense immutarse, palplantats damunt la neu. La boira que els envoltava hi conferia una sensació de visió irreal. La magnífica estampa va durar només uns segons, doncs amb unes poques passes enrere, la mateixa boira els va tornar a ocultar completament, sense donar-nos temps a reaccionar. Ens sentiem tan meravellats com si haguèssim tingut una revelació divina. Aquest inesperat regal per al record, va alleugerir la tensió del moment. I així, un xic més relaxats, vàrem seguir fent camí.

Minuts més tard, el cel escandinau ja s'havia enfosquit tant com podia fer-ho. I poc desprès, arribàvem al capdamunt de la pujada. Des d'una alçada vertiginosa vèiem, per fi, escalant per la falda de la muntanya, el poble il·luminat al fons del fiord.