i de premi.. un diamant! (persocol·lectiu)

Hola amics, amigues, companyes de pis, excompanys de classe, excompanys sentimentals, companys de festes, companys de viatge, parentes, companys de jugar als diamants del msn, companys de passejades per barcelona i/o girona, ..

Us haig de dir una cosa: que bones que estàn les galetes dinosaure con chocolate!!!

Anem a fer un tomb per la meva vida.. des dels seus inicis fins que me'n cansi, però des del punt de vista alimentici. No és gaire apassionant, perquè sempre he estat una nena de

De petita ja, tenia certa tirada per menjar poc. Els meus pares sempre m'expliquen (sempre que els hi dic: "expliqueu-me allò que menjava poc", que no és gaire sovint), que quan em donaven el biberó (o mamava, mai he sabut exactament què feia, i fa poc -weno, uns mesos-, vaig veure un reportatge per la tele amb mares que volien crear un vincle especial amb el bebé donant-los el pit, doncs que sàpiguen (i no és per decepcionar ni res semblant) que jo no en tinc ni puta idea, i no estic traumatitzada ni res), doncs bé, quan estava a mig prendre el biberó sempre em quedava ben sobada, imagineu-vos que bé que m'ho passava. No té més, però m'imagino l'escena i em fa gràcia.

Després em vaig fer gran (o això s'intentava) fins que a un, dos anys, se'm va remoure l'estòmac de mala manera durant una bona temporada i només podia menjar arrós bullit, i llavors va venir una llarga època mirant als meus pares amb ulls suplicants (sense saber què volia dir suplicar, però tot i així, fent-ne ús) i dient: miquetapa, miquetapa. Fins que els de casa, compassius, em donaven això.. miquetapa.

Llavors em vaig fer molt més gran i vaig començar el que ha estat una constant de la meva vida fins als 16 anys.. el menjador de l'escola. D'aquella època en recordo coses força tontes.. la primera, el director (un home molt gros) estava assegut al menjador, dinant suposo, quan amb uns quants que deurien venir amb mi a classe, vam anar-lo a visitar (poca feina)(clar, teniem 5 anys), i ens diu: que voleu provar el cafè? i nosaltres, ments joves inquietes, evidentment que vam dir que sí, i tastem i puajjj, sense sucre!! Segur que això ho he explicat mils de cops, però em va deixar incapacitada per tornar a tastar el cafè fins que vaig haver de quedar-me dibuixant un pany de porta per la nit (això en jesús ho recordarà, jejeje) i vaig haver-ne de tornar a prendre... I ara, sense el meu cafè de bon matí, no sóc persona.
En el mateix menjador, perquè veieu fins on arribava el meu gilipollisme... era seempre la última de sortir-ne (i així va ser fins que vaig anar a l'ESO!), menjava amb una lentitud espectacular, el meu record va ser a casa meva, que un dia vaig començar a dinar a la 1 i no vaig acabar fins les 5 de la tarda (i no tenia res a veure amb un dinar a un restaurant d'aquells que es fan eterns i poden acabar a les 7, no, possiblement la única cosa que m'havia de menjar era un tall de carn petit...), doncs bé, un dia, quan ja no quedava ningú al menjador a part de les cuineres que em pressionaven perquè acabés d'una puta vegada, em van donar de postres un iogur de coco. I a mi no em va agradar. I no me'l volia menjar. I clar, vaig actuar amb la lògica més aplastant del món... vaig començar a fotre'm cops de cap a la paret, perquè la coherència (va ser aquell dia que la vaig aplastar...) em deia que, si em donava cops de cap i em feia mal, no em farien menjar el iogur! Primer eren cops de cap molt tímids, però vaig pensar que aquest pas no faria res i m'havia d'afanyar abans que vinguessin a dir-me que m'afanyés altra vegada, i vaig decidir donar-me'n un de fort, però havia de mantenir més estona aquell ritme per arribar a obrir-me el cap i que es veiés bé que no era capaç de menjar-me el iogur de coco, encara que per altra banda, m'havia fet força mal i tampoc volia repetir-ho, o sigui que quan van tornar vaig aixecar la mà i timidament vaig dir: que puc deixar el iogur?.... i no recordo si finalment me'l vaig menjar o no.
Més coses.. deixem de banda l'escola de Salt i anem cap a sant gregori, on és clar, també em quedava al menjador, i torràvem pa en els radiadors (verídic!). També era sempre la última, només faltaria, i us demostraré com pot ser de despreciable el meu ésser... no m'agradava pelar taronges (te'n recordes roser, de les lliçons de la dolors brunet explicant-nos el mètode pelataronges? Cada vegada que n'hi havia per dinar, el mateix espectacle. La dona al mig del passadís, amb una taronja a la mà, escapçant-la per dalt i per baix, i llavors fent ratlles verticals unint els dos extrems..). Tenia un cap de taula que era molt bon noi i ho vaig veure ràpid... i era sempre que hi havia taronges: "guilleeem, em peles la taronja? És que jo no en sé..." i ell: "va porta laura, sembla estrany que encara no n'hagis aprés..". I em donava la taronja tota maca i peladeta, que l'únic que havia de fer era menjar-me-la. Fins que un dia, quan era ja a finals de curs i no teniem classe a la tarda, ma mare va venir-me a recollir i m'esperava a fora mentre jo acabava de dinar. I sí, teniem taronja. Llavors em va venir un gran dubte... qui m'importava més? El noi que em pelava la fruita? O la dona que em cuidava la resta de la setmana? La resposta era clara, i vaig agafar la taronja i li vaig treure la pela la mar de bé jo tota sola, mentre en guillem em mirava cara d'haver-me enganxat... per sort -o mala sort, li tenia carinyo-, ja feia vuité i el curs següent ja no hi era, i de caps de taula tenia el germà d'en jordi besalú (que era molt gros, i sempre el feiem recolzar a un costat de la taula perquè fes baixada cap a ell, jajaja) i la thaís, que ara treballa a l'Stein que hi ha al costat de la casa de cultura de girona.
Una altra.. això segur que també ho he explicat més d'una vegada,.....
Weno, ho deixo pel pròxim mail, juas juas juas

Una abraçada.

Laura