I de cop tot s'enfosqueix

Un relat de: aleix

No diguis res, només estira't aqui, al meu costat. Serà un moment, un instant, un petó subtil, un remor llunyà, un destí agredolç. No m'has vist trencant el cel ni m'has pres aquest record, no m'has cregut ni m'has estimat ni m'has odiat. I de cop tot s'enfosqueix sense raó, i la llum artificial flagela l'existència perquè aqui no hi ha ningú. Tremolant i desfigurant aquest present que mai acaba. Es mes o menys com tenir el neguit i la por com a companys de viatge, és com no poguer seguir però estar obligat a fer-ho, tan senzill i tan complicat a la vegada. I miro a fora i miro endins i hi trobo poca llum, poca vida. Poc, molt poc, tan poc que no cerc que valgui la pena... I una llàgrima regalima i és àcida i freda... i un udol eixorda una ànima perduda i trista. Em noto el cos i així estic una mica viu, en aquesta mort perernne i solitària, i no sé i no vull saber, tot tremola i tot es trenca al meu voltant. Els crits que sento no són del tot insuportables i de vegades hi ha temps, tot i que ínfim, per una rialla o un somriure. El punyal ensangonat dibuixa un cor ferit d'absència... Un món que ja no em diu res, però no perque ella em vulgui o no em vulgui ja que això rai aqui ja m'es bastant igual. ës com no poguer anar ni endavant ni endarrera, com tenir un martell al cap, com sentir rialles de gel cremant en la distància entre el néixer i el morir... Comprar els dies amb sentiments no es pot fer, i jo això no ho sabia...

Comentaris

  • silvia_peratallada | 21-01-2009

    sempre
    queda un motiu per somriure...
    només s'ha de buscar (entre mirades, o entre bambalines), i sempre, sempre, l'acabes trobant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

176 Relats

134 Comentaris

112592 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com