I ara què?

Diuen que és llei de vida, tot té el seu cicle. El procés és clar; neix, creix i mor.
Aquesta és la clau, mor, el que és equivalent, s'acaba.
Per Plot que vegis avenir el final, sempre és dolorós, fa patir i sovint t'omple de ràbia per haver-ho predit i no haver gaudit d'aquests últims dies de rieres, bromes, estones mortes, jocs, vacances, anècdotes, escapades a la platja, vermuts a la terrasseta del nostre bar preferit…
Per molt que sigui llei de vida i que siguis conscient que el grup d'amics no serà per sempre el dia que veus com s'acosta el final t'agafen unes ganes de…de…no sóc capaç ni de descriure-ho.
T'intentes convèncer dient-te que sempre et quedaran els components del grup que més t'aprecies i amb els que més et fas, pregant perquè el poder de la ment actuï i realment t'ho acabis creient i no facis cas de les veus que venen del cor i diuen; s'han acabat els sopars de colla, les reunions i/o trobades per organitzar les vacances i les esperes plenes de nervis i emoció perquè uns quants que tornen de viatge després de 15 dies fora.
I després d'aquesta tortura i lluita interna et repeteixes la frase que talla amb tots el teus pensaments i et deixa tranquil·la durant uns instants; si més no, no he estat jo la que ha acabat amb tot això.