I ara que em faltes.

Sovint m'has dit en vida que em portava malament, mentre et preguntaves perquè jo ho feia tot al revés de mes germanes. Vaig créixer veient com tothom em deia que seria igual a tu, desitjant que aquelles paraules mai fossin certes: en la teva malaltia tan sols hi veia feblesa. Amb el pas del temps, et tornaves en un toll d'aigua estancada, freda i ombrívola; mentre tots et recordavem abans tan imponent i plena de vida que, com l'aigua del corrent, semblava que t'ho enduguessis tot pel davant.
Vaig créixer creient-me la teva antítesi: tu sempre neutral, i jo, extremada; tu de colors clars, jo de tons foscos, tu silenciosa, jo xerrant pels colzes...
I ara que em faltes, he perdut el Nord: ara que ja només puc recordar els dies que em vaig asseure a la teva falda, a llegir tota emmurriada en veu alta, mentre em corregies severament; ara que no sento cap crit quan, despistada, em rellisca el plat i trenco la vaixella; ara que no escolto cap crítica quan em descobreixes dibuixant o escrivint d'amagat en la meva tauleta, enlloc de fer el que em pertoca cada tarda... el silenci se'm fa més dens que mai.
La seva densitat és tal, que ja no la sento en l'aire que respiro: la sento al pit. Està tan oprimit, que l'angoixa s'ha tornat en una dolència física.
Ja no corro pel carrer, ja no crido, ja no respiro a ple pulmó: la pressió és tal que amb prou feines entra l'aire que tan sols fa un mes em donava vida. Ara que em faltes... sento més que mai el pes del teu record.