I ARA CATALUNYA CAP ON VA?

La primera cosa que s’ha de dir és que l’ANC no és el Parlament de Catalunya. Que no ho sigui no vol dir exactament que sigui menys important, només vol dir que no te representativitat política oficial. Però el que sí que té és la capacitat de treure gairebé dues milions de persones al carrer i tenir un nombre de simpatitzants molt superior. Sembla, doncs, que si l’ANC es presentés a les eleccions en aquest moment amb un punt únic en el seu programa les guanyaria. I que passi això és poc probable però no és impossible. Dependrà bàsicament del que facin els polítics sobiranistes que ens representen al Parlament: la gent ja comença a estar cansada d’esperar, d’anar de bon rotllo amb Madrid i d’estar agenenollada amb una constitució espanyola a cada mà.

Ahir la Carme Forcadell va dir dues coses que d’entrada semblen contradictòries, però que marquen un full de ruta que permet que els polítics sobiranistes estiguin còmodes fins a l’onze de novembre d’enguany i permet als independentistes esperar que hi acabarà havent unes eleccions plesbicitàries aviat.
Francament, he trobat el pacte a que ha arribat l’ANC amb el govern una mica ingenu pel que fa als temps per part de l’ANC. El reconzament de l’ANC al simulacre de consulta no vinculant que diu que farem l’onze de novembre havia d’anar acompanyat d’una convocatòria d’eleccions gairebé ja i, en tot cas, abans de l’onze de novembre. Després de l’onze de novembre es possible que el govern complexi el pacte i convoqui eleccions plesbicitàries però també pot passar, per exemple, que intenti acabar la legislatura de la maneta del PSC. Que avui aquesta possibilitat sigui impensable no vol dir que sigui impossible, perquè coses més estranyes s’han vist.

Però una cosa són el que fan els dirigents i una altra cosa és el que fa la gent. I avui la Plaça Catalunya i els voltants eren plenes a vessar. I plenes a vessar d’unes persones amb unes idees claríssimes i entusiasmades per un ideal. Aquesta gent no permetra que li aixequin la camisa, ni estarà gaire més temps per romanços. El maig de l’any que ve hi ha unes municipals que castigarà als partits que no facin les coses que la majoria de catalans volen. I en aquest sentit CiU hi te moltíssim a perdre, la CUP molta cossa a guanyar i ERC es troba en una situació equidistant dels dos, des de la seva doble posició de donar suport al govern i ser el principal partit de l’oposició.

Jo deia en el meu darrer article que esperava que els principals dirigents polítics no fossin a la manifestació i que, si hi eren, fossin xiulats. La veritat és que els xiuladors han estat pocs i la veritat és que han estat molts més els que els hi han demanat autògrafs. Francament, no ho entenc. Com es possible fotre el crit al cel pel que ens estan plantejant i per haver trencat la unitat sobiranista i, a l’hora, quan et passen pel costat dir-els-hi que són els més collonuts del món i que voldríem tenir un fill amb ells. Ser ciutadans exigeix molta més coherència, molt més esperit crític i no caure en aquesta mena de paranys que semblen sortits de programes de telescombraries. No sé si alguna senyora ha quedat en estat de bona esperança a l’haver rebut l’autograf o els petons de Junqueras o Trias o Fernández. No m’estranyaria gens, però...