I aquell dia, vora el capvespre, s'aturà!

Són les dues del migdia, cerco un petit restaurant que era vora la Gran Via, però ara no el trobo. Trucaré la Marta, de ben segur que se'n recordarà.Fet i fet , ens trobem d'aquí un quart d'hora i dinem plegades.
Feia temps que no ens veiem i tenia ganes de compartir aquesta vida , un xic, un polsim de vida tot dinant.
Si miro el rellotge veig que són a vora les 8 del vespre, estic asseguda a la Plaça Catalunya, sempre m'ha agradat veure com la gent, la quitxalla sobretot, frueix amb la dança dels coloms, hi ha dues nenes japoneses que juguen amb un reguitzell de coloms al mig de la plaça, la gent va i ve , ve i va m'ho miro asseguda en un banc.Un xicot se m'apropa i em demana foc per encendre una cigarreta, sense dir res més es queda aturat, momificat, com una figura de cera allargant la mà per agafar l'encenedor que li deixo, penso que és un joc, és un bon mim, però passa l'estona i no es mou. Sento un esglai que em va pujat pel cos i veig les nenes aturades al mig de la plaça i els coloms quiets, fixant el seu vol com en una meravellosa pintura, així també la gent, estàtues de sal, de cera, silenci absolut curull de persones petrificades, miro al cel , hi ha tres núvols, no es mouen , no deu fer vent, esporuguida intento aixecar-me però no