Humans encara

Un relat de: Pat-Rut
Humans encara


No estàvem preparats per anar-nos-en i se’m fa estrany pensar que ens ho hem deixat prendre. La Terra. Un punt a l’espai que veiem empetitir-se dia a dia fins quan desaparegui.

Obro els ulls i observo en un espill aquest estrany que em mira. Soc incapaç de comptar els solcs d’arrugues inexistents del rostre. Ho deixo i camino fins al finestral. Viatjo per la foscúria i n’observo l’eternitat.

Demano al simulador sortir a un jardí per trepitjar un tou de gespa verda al capvespre, amb flors acolorides i saturades d’un sol tardà de tonalitats cítriques, i una miríada de núvols ocres per acomiadar el dia. Imagino un desert d’arena rogenca i neix del no-res. He perdut els colors naturals de la vida.

L’endemà creo un rierol emboscat amb el reflex lluminós d’un sol en el zenit diürn, lluent i pertorbador, amagat per les altes capçades d’arbres mil·lenaris. Això és la realitat virtual dels colors artificials. Ens hem deixat prendre tot allò que ara sols la ciència ens permet simular. Poso una mà en el rierol, sento l’aigua escolar-se entre els meus dits, la frescor és tangible. I alço la mirada, cercant una resposta, per viure fora del dubte.

—Ens vàreu enganyar— reclamo a l’aire.
—Res és cert del tot— contesta la veu d’Ells—. Vàrem aparèixer quan us dominà la por.
—Ens vàreu anihilar— imploro.
—Quedeu els necessaris— pondera.
—Us vàrem demanar ajut!
—I vàreu acceptar el preu. Nosaltres som científics.
—Quan veig el meu reflex, penso... encara som humans?

La resposta no és immediata. Ells dominen altres realitats.

La meva pell és un exoesquelet humanoide de tacte sensible i en mirar-me a l’espill no em reconec en aquest cos androgin. No em consola pensar que han respectat el tracte i es faran càrrec de reparar el malbaratat planeta blau, per viure-hi Ells. Mai tornarem a gaudir els canvis de tonalitat cromàtica d’un capvespre de tardor a la Terra. Som nòmades i viatgem en la foscor de l’Univers, cercant un nou horitzó de colors perduts.

—Aneu on aneu us acompanyarem. Encara sou humans.

Comentaris

  • Moltes gràcies[Ofensiu]
    Pat-Rut | 30-03-2020

    Aquest comentari és per compensar el del mes passat, que no va ser tan agradable i molt més curt.
    El tema dels diàlegs és així, no estan mal editats, però tot és revisable.

    Moltes gràcies, gent del concurs.


    Pat-Rut

  • comentari del jurat[Ofensiu]

    Interessant relat de ciència-ficció, en el qual s’especula amb l’èxode de l’espècie humana lluny de la Terra. Tot i no ser extraordinariàment original, el missatge que transmet és potent, al respecte de la pèrdua d’identitat lligada a la pèrdua de la llar. També ho és la caracterització del nostre planeta com un tresor que val la pena preservar, expressat mitjançant l’evocació melancòlica dels seus paisatges i colors, ja només reproduïbles de forma sintètica. L’escriptura no conté errors i l’estil és fluid, amb algunes ocasions per al flirteig filosòfico-poètic. A destacar, l’equilibri ben portat que suggereix però no revela ni les circumstàncies exactes de l’èxode ni la identitat dels seus causants, rematat amb una frase final que dona lloc a unes quantes interpretacions. Com a nota negativa (tot i que no en excés), potser assenyalar un cert desconcert en el diàleg, que fa la impressió de no trobar-se del tot trenat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pat-Rut

Pat-Rut

7 Relats

43 Comentaris

2365 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
La fantasia és la música dels sentits, la realitat és la música del desconcert.


Sigues fantàstic, amic meu.
B.L.