Humanitat

Quin dany irreparable ens estem fent. Suposo que aquesta es la forma de dir avui dia un "t'estimo". Però quin fàstic. Quin fàstic em fa veure tanta gent intentant fer infeliç la miserable vida dels altres, que ja de por si esta a la vora del precipici, com per a que vingui algú i ens empenyi.

Joder, això es una maleïda rutina que se'ns esta anant de les mans. El temps, diuen, ho cura tot. I ens la vivim esperant a que ens curi, enlloc de fer-ho nosaltres mateixos i dir amb orgull que vam ser nosaltres qui vam cicatritzar aquesta ferida. Perquè fer-ho un, costa el doble. Ens falta ser el nostre propi heroi del còmic. De la vida.

Ens estem convertint en el nostre propi desgast d'esperances i que falses son aquelles persones que diuen que estimar es pertànyer a l'altre. Mai han sentit que es l'amor en carn pròpia, perquè estimar és entregar-se a l'altre sense deixar de ser un i d'un. Es que l'altre ens accepti tal qual vestim, plorem, somriem, caminem, parlem, desentonem cançons, enfadem, diem paraulotes, però que encara així li busqui un sentit a quan ens sentim qui sap cop. Perquè mai hem sabut com sentir-nos si no un maquillatge que ho cobreix tot, tant de fora cap a dins com de dins cap a fora. Un complet desastre d'il•lusions.

Que dimonis ens està passant? A cas ja hem perdut l'esperança? Com si les estrelles encara no brillessin com volent dir-nos que encara queda alguna cosa bonica pel que lluitar. I no deixar-se vèncer per la por.

Des que es va inventar de que si alguna cosa està destinada per a tu, tard o d'hora, arribarà: ens passem la vida amb els peus per davant amb el que ens estem tornant vells. Esperar. Ens passem la vida esperant, enlloc d'actuar, d'aixecar-nos del sofà i anar en recerca del nostre petit infinit. Res vindrà si no ho sortim a buscar.

A vegades plorem pel món, i altres vegades, el món plora per nosaltres, perquè ens estem convertint en una terrible i indescriptible càpsula de fatalitat. Cada cosa que toquem, la destruïm.

Ara es més fàcil portar una disfressa de somriure, que portar el somriure posat perquè si. Perquè volem lluitar per ser-ho, perquè ningú ens pot treure l¡únic pel que encara bateguem: es a dir, els somnis.

Els papers, fa molt que, que es van canviar. Escrivim a algú que va marxar, enlloc d'escriure a qui encara està. Plorem pel que hem perdut, enlloc d'abraçar el que hi és. Li somriem a qui ens ha disparat i apunyalem a qui ens està ajudant.

Les paraules són simplement paraules, però tots sabem que tenen la mateixa força que un huracà destructible. I que cada cop que les recordes, sents com les estelles dl passat continuen incrustant-se al cor.

Tornem a llocs on saben que ja res passarà, que només ens retornaran els records i ens rebentaran els lacrimals. Ens encanta enyorar, perquè som éssers sentimentals. I ens encanta patir, perquè som éssers aferrats al patiment.

A veure quan serà el dia en que ens tornem a detenir per contemplar els capvespres, a veure quan serà el dia en que ja ho hi hagi pressa per arribar tard a la feina per quedar-se una estoneta més amb qui estimes, a veure quan serà el dia en que se'ns acabin les excuses i ens diguem les coses a la cara, a veure quan serà el dia en que deixem anar trens per no deixar d'abraçar, a veure quan serà el dia en que els convertim en humanitat i deixem de ser simplement humans.