Hotel Onada (2)

La Lluïsa cantussejava mentres anava possant la roba dins les rentadores. Ho anava fent com una autòmata. El ritual era diari, metres i metres de roba blanca entatxonades dins d´aquells forats. Vigilar que comencessin a rodar i sommi a buscar-ne un altre tongada. Aquesta feina la compartia amb la seva companya l´Elvira, un altra cambrera que com ella ja tenia tanta antiguitat a la casa com l´amo i director Sr.Rafel.
La monotonia aquest dimarts es va veure trencada en treure els primers llençols del carro, es va sentir un clec, una cosa sòlida va caure a terra, encara que embolcallada amb la roba s´havia fet sentir, ella ja anava en compte quan retirava la roba de l´habitació però no era la primera vegada que es trobés coses entremig d´ella, claus, rel.lotges, fins i tot alguna joia havia fet el viatge a la bugadaria. En molt de compte obrí el llençol i... sorpresa, al seu davant i com desafiant-la una dentadura.
_Valgam Déu! Quin fàstic_ Va dir tot fent una ganyota.
_Que et passa ara!_ Li preguntà l´Elvira.
_De qui deu ser aquesta joia?_ Comentà com per a ella mateixa.
_Qu`e t´has trobat? Una arrecada, un anell..? A veure?_ I amb curiositat s´acostà rapidament.
_Mira si hi fas un forat al mig t´ho podries penjar al coll_ Diguè això tot ensenyant-li agafada per una punta de llençol i rient.
_Lluïsa quin fàstic, i de qui deu ser? Va dir entre extrenyada i divertida.
_Ha sortit de la roba del primer pis_ I tota pensativa intentà recordar els hostatgers que es trobaven en aquell pis.
_ Els de la 101 no poden ser, són alemanys i aquesta gent cuidan molt bé la seva boca. La 102 i el 103 són buides...
L´Elvira li passà al davant._A la 104, 105 i 107, són nuvis. aquests descarte´ls_
_ A la 106...,qui hi ha a la 106? Ah, si! dos nois anglessos. També fòra._ Continuà la Lluïsa.
_A la 108..?_ Digué amb to pensatiu l´Elvira. _A si aquell matrimoni de La Garriga, t´en recordes?Massa joves, a la 109 no hi ha ningú tampoc_L´ajudava a contar la companya.
_Ah!...,Ah!..._ Les dues a la vegada van fer l´afirmació.
_El Sr. Joan, a la 110 hi ha el Sr. Joan, el pare del Sr. Rafel el director. Pobre de mi_ exclamà la Lluïsa.
_No ho dubtis doncs, de segur que és d´ell. Però no t´amoïnis dona, l´hi tornem a deixar i llestos, aquí no ha passat rès.
_Tu ho dius molt tranquila, però ja saps la bronca que m´en vareig emportar, quan sense adonar-m´en vaig rentar junt amb els llencols aquella "tentación" de la ditxosa cantant.
_Dona!...És que hi portava plomes i ja saps com varen quedar. Ja...Ja...Ja...Perdona Lluïsa, però encara recordo la diva italiana dient i repetint tota enfadada la pobre dona, mi "tentazione". Per a mi que no m´hi anava res no deixava de ser graciós, i el Sr. Rafel els seus esforços va tenir de fer per no riure.
_M´ajudaràs Elvira? _Preguntà.
_No en tinguis dubte_dona.
El Sr. Joan s´acabava d´arreglar i ben disposat obrí la porta per anar a esmorzar. A l´ascensor es recordà que no s´havia posat les gotes als ulls. Sempre ho feia abans de sortir de la cambra perquè s´havia d´estar uns minuts amb els ulls clucs i de cara amunt, aprofitava de fer-ho estirat al llit .
_Quina guitza tornar enrera, ditxoses gotes_Anà dient tot rondinant per dintre seu._Bo de passada em posaré les dents que també me les he deixat.
Es creuà amb les cambreres i els hi diguè_Bon dia, torno enrera, m´he deixat la dentadura a la cambra_ No calia explicar que a més de desdentegat s´havia de posar gotes als ulls.
Obrí la porta, es dirigí cap al lavabo i va agafar les gotes. Va mirar al got ón deixava la dentadura i no hi eren , i les dents?... pensà.
La Lluïsa i l´Elvira van entrar i es toparen amb ell _Ai caram, no trobo les dents._Ho pronuncià com per a ell però també comunicant-t´ho a elles .
_Ja tornarem després digueren tot deixant els llençols sobre una cadira .
Es tregué les sabates i s´estirà sobre el llit. Amb molt de compte deixà caure les dues gotetes amb tota la precisió que li donava la pràctica de fer-ho ja temps.
_Ja hi tornarem quan vagi a esmorzar_ El Sr. Joan vivia a l´hotel , per tan ja li sabien tots els passos que feia.
_Les necesitarà per esmorzar Elvira_ Digué la Lluisa engoixada.



El Sr. Joan s´aixecà del llit i es dirigí altra vegada cap al bany a palpentes sense obrir els ulls com volen aprofitar tot l´efecte del medicament._Ai caram!_ Ara ja obrint-los _Aqui no hi són i a la boca tampoc les porto. Punyeta de dents.
La Lluïsa i L´Elvira acabaven d´entrar a poc a poc. L´una vigilant i l´altre amb la dentadura a les mans per anar a deixar-les a la tauleta de nit.
De cop sentiren rondinar al Sr. Joan, amb l´esglai la Lluïsa. en comptes de deixar les dents a la tauleta de nit se li van escapar de les mans hi van anar aparar dins d´una sabata. No es va parar a canviar-la de lloc com si fós l´ombra de l´Elvira la va imitar amb el moviment de retirada, en fracció de segons les dues es trobaven al passadis.
Es igual baixaré sense i després ja les buscaré, sinó em tancaran el menjador i el Rafel s´enfada quan faig alguna cosa fòra d´horaris.
S´acostà al llit i anà a possar-s´he les sabates.En possar el peu dins notà algo i al mirar, sorpresa...Dins s´hi trobaven les seves dents, com posat aquí? Com hi han ant a parar? Les va agafar, esbaldir i tot possant-les a la boca pensà , no li diré res al noi , encabat dirà que ja no hi toco.
Al sortir es topà amb les dues cambreres i els hi digué._No cal que les busquin, les portava a la butxaca i no m´hen recordava_.
Un somriure maliciós es reflectia en els semblants de les dues cambreres.