Hotel Onada (1)

Només descórrer la cortina i obrir el balcó perceb una alenada d´aquella salabró que la trasllada als anys jolius de joventut. La Montserrat tanca els ulls per tal d´assavorir-ho, de sentir-se amarada, d´acaparar el moment i fa un sospir profund que trenca la seva monotonia interna.
--És embriagadora Jaume, aquesta olor de marinada, acosta´t, treu el cap i mira com les ones reafirmen el nom de la Costa quan xoquen contra les roques, quin ventall d´escuma obren, amb quin orgull i turgència ho fan, són... braves, després en desplomar-se l´aigua forma cascades per entremig de les esquerdes i... Tornem-hi. No em mouria d´aquí, és impresionant...
--Jo, les veig totes iguals, que vols que et digui. Va! Anem per feina que ja s´acosta l´hora de dinar.
--Que fascinant! No veus el reflex del sol dins l´aigua? Semblen garlandes que mirallegin.
--Montserrat..! ja ni ha proa! Et vols banyar abans de dinar, oi? La platja no pujarà aquí dalt--.
--Que poc romàntic ets! Podries esforçar-te una mica no?.. Són les nostres noces d´argent...
Ell sense escoltar-la obre la porta, l´un darrera l´altre caminen pel vestibul del luxós hotel en direcció a la porta. La Montserrat encanta la mirada en els gladiols d´uns rams gegants que adornen l´entrada; ell, impacient, l´estira.
L´aigua ni es belluga, el sol implacable colpeja la pell de la Montserrat, ella estirada en una gandula el resisteix perquè vol tornar-se morena. Han decidit quedar-se a dinar en un dels restaurants del passeig prop del mar i de l´hotel, ell en Jaume s´ha encapritxat d´una paella.
En aixecar-se la Montserrat s´adona que portas sorra quassiquasi en tot el cos.
--Mira Jaume,tu encarrega la paella al restaurant aquell que a tu t´ha agradat, com que estem a prop de l´hotel en un quart d´hora pujo, em dutxo i abans que la serveixin, ja sóc aquí.
--I no et pots esperar a fer-ho després?--Digué ell.
La Montserrat sense escoltar la resposta agafa la bossa i marxa decidida.En entrar queda encegada pel canvi de llum.
--Quin sol més fort! Estic enlluernada. M´he deixat les ulleres, veiam… em costa de veure els números de les portes... Ah!... Que babau sóc. El que em faltava no he demanat la clau a consergeria. En fi, qui no té memòria ha de tenir cames.
Amb pas decidit torna enrera, pero veu al costat el carret de la roba de la cambrera.
"Com que m´ha vist sortir abans, si li demano segur que m´obrirà.
Tal com ho ha pensat, no té cap problema. La noia l´ha reconegut i al moment li obra la porta indicada. La Montserrat entra ràpida dins el bany i tanca. Només dispossa de cinc minuts per a treure´s la sorra del damunt. Deixa anar el vestit de bany a terra i es posa sota la dutxa. Obra l´aigua i... --Quin plaer--pensa mentre li cau l´aigua fresca pel damunt. De cop sent que s´obra la porta de l´habitació. A través del soroll de l´aigua sent la veu del seu home que li diu:
--Em donaré una dutxa primer. Ja he dit que ens esperessin.
--Qui ens ha d´esperar a nosaltres i la paella?
En sortir de la banyera s´obre la porta.
Valga´m Déu! Un home de l´edat d´en Jaume, en pilotes, acaba d´entrar. Els dos es miren simultaniament. La mirada és d´esglai, sorpresa i estupor.
La Montserrat no troba res per a tapar-se. A l´home el diverteix la visió, en la seva mirada hi ha una espurna de recreació.
--Què hi fa vostè aquí?--diu ell amb sorpresa.
--Això ho pregunto jo--contesta ella molt nerviosa, intentant tapar-se una mica. Només ha pogut trobar una petita tovallola de lavabo.
--Jo sóc a la meva cambre--contesta ell amb molta seguretat.
Anava a replicar quan de sobte veu entrar decidida a una senyora. Dos ulls més mostren sorpresa dins del bany. La Montserrat només es vol tapar. Per fi, s´agafa a la cortina de la dutxa però ho fa amb tanta força que l´arrenca, relliscant i caient a terra, mentre els seus ulls contemplen com la barra que l´aguanta va a parar directament sobre el cap de la nou vinguda. En veure el seu marit despullat al costat d´una rossa nua i sentint-se víctima d´un complot misteriós, comença a cridar i xisclar fugint per un passadís cada cop més concorregut d´hostatgers.
La Montserrat no pot precisar quant temps ha transcorregut, s´aixeca de terra. El senyor ha entrat dins de l´habitació, reapareixén tot seguit amb un barnús posat i amb un cobrellit que li ofereix a ella per tapar-se.
Ja per la porta, entra el cap de seguretat de l´hotel junt amb la senyora esverada d´abans. La Montserrat es posa a plorar i enmig de singlots murmura…
--No és l´habitació número 106, oi?..
--No!...És la número 108. Responen varies veus.
---------------------------------------
En arribar al restaurant just portaven la paella. En Jaume tot seriós li diu en un tò una mica fort:
--Sort que s´han enderrerit una mica, sinó ja estaria passada--.
I mirant-la continua:
--El sabó t´ha entrat als ulls, oi? Els tens tots vermells--.
Un record inoblidable.