Hores de separació

Uauuuuu!
Quant tristesa hi ha en aquest relat.
Des que he començat a llegir-ho m'ha donat la impressió d'una separació que durarà un temps i com si fóra un per a sempre.
M'ha agradat llegir-lo, Brins...
Salutacions...
PERLA DE VELLUT

a l'ordre del dia, on expresses molt bé els sentiments de tristor i culpabilitat de la mare... Però a vegades és millor ser valenta i decidir pel bé de tots... Quan una parella es trenca és dolorós però després les vides es poden tornar a refer i els fills de grans s'adonaran que els seus pares van fer el que calia..
en fi... gràcies pels teus comentaris als meus poemes i seguim en contacte Pilar
una abraçadeta encaixada
joan

Suposo que la descripció dels sentiments i pensaments que ens has fet en aquest relat és molt propera als que deu tenir una mare que viu una situació d'aquest tipus.

Un relat ben narrat i molt femení. Crec que les dones sovint rumiem i rumiem allò de "I si jo hagués fet..."

Enhorabona, Pilar!

Núria

PS: Jo només he patit les hores de separació del meu fill quan marxa d'excursió i de colònies i...

Encara no havia llegit aquest relat en el que has redactat de manera excel·lent els sentiments que pateix la mare al separar-se obligatòriament unes hores de la seva filla. Admiro també com has plasmat els dubtes que l'enyorament li causen les decisions preses en el passat.
Una abraçada

J. Lluís

Un cúmul de sentiments contradictoris passen pel cervell d'una dona que s'ha de separar d'una filla petita un temps limitat per una causa aliena a la filla mateixa, un divorci.
Ho has expressat com en un fil de veu, com de nus a la gola, quelcom que costa verbalitzar i així queda palès al acabar de llegir.
Sempre he pensat que seria partidària d'esperar a que les meves filles creixessin fins a una edat raonable abans de separar-me del seu pare, si fos el cas. Això, és clar en el suposat que no hi haguessin causes insostenibles: maltractaments, violència, etc. Encara que sóc conscient que un acte tan "civilitzat" deu ser realment difícil de portar a terme a la pràctica. Potser, essent molt freds mentalment i pràctics pensant en les criatures, doncs els nens estimen ambdós pares, en general i per un infant ha de ser un tràngol que els seus pares ja no s'estimin.

Felicitats pel text, que amb una gran concisió i brevetat diu molt més del que és escrit.


Una abraçada.

gyps

Doni força per la compenetració.

Una abraçada.
onatge

Si aquest relat és un dels teus preferits, em va molt bé per desitjar-te... Bones Festes

Excel.lent idea la de Vladimir de fer.nos dir el nostre millor relat, o al meny aquell amb el que ens sentim més a gust per un motiu o altre.
Avui et llegeixo i et comento per primer cop i em trobo amb un text escrit en tercera persona però sense dir el nom. És la manera amb la que vaig començar: escrivint una novel.la des d'aquest punt de vista. A més a més el teu relat està escrit en plural, cosa que encara li dona més força.
Fins aquí l'aspecte tècnic per comprendre després que el relat és bellíssim, equilibrat, dens, dramàtic i aconseguit doncs trasmets a la perfecció el dilema, la culpa, el dubte de si la protagonista ha pres la decisió correcta. El final és d'aquells que arriba com a conseqüència de le paraules escrites fins llavors i esclata en una llàgrima sobre el paper. Magnífic treball, brins i un plaer haver-te llegit!

He llegit i rellegit aquest relat teu, i cada cop estic més convençuda que "Enemic intern" és una referència claríssima per al pal de paller que sustenta el dilema humà que conté:
Davant del dolor, envoltada d'un silenci escandalós "i reclosa en si mateixa", una persona "necessitarà trobar un responsable de la situació"... i es gira contra ella, contra la decisió que va prendre, contra la seva aposta en favor de la llibertat personal, contra el seu projecte de futur, contra el seu crit de vida: perfectament comprensible la reacció de la protagonista i profundament humà el relat, brins.
Com som, de fràgils, oi?
El teu text fan venir ganes d'abraçar la mare que enyora, de confortar la dona que pateix, de reconstruir l'identitat de la persona que s'endevina darrera d'elles.

Ha estat un plaer llegir avui la teva prosa grata, narrativa i poètica.

T'envio una triple abraçada,
Unaquimera

És la realitat, mai no saps quina era la millor decisió. Els fills però sempre són la penyora d'amor. és el que estimem, qui ens desperta la tendresa, la tristesa, el somriure, però condemnar la vida lligada o esclavitzar-la a una mútua convivència que només és la baula d'una cadena sense fi..., tampoc em sembla el millor. I és evident que quan una parella no està unida i s'hi sent, un fill no uneix...

Una abraçada.
onatge

plè de dubtes, d'inseguretats,.

Cert que tota separació és dolorosa.
Potser a nivell d'adults pot semblar alliberadora, però alguna cua esgarrapa...
A nivell d'infants és FORTA.
Molt bon Relat i suggeridor.

...ningú s'arriscaria a quasi res. Quan una cosa es romp cal anar en compte, saber per què ha succeït.
A vegades penso que no hi ha errors que són lliçons que ens cal aprendre per molt que ens ompli de dolor.
No pretenc treure importància al relat, que m'ha agradat, sinó que en la complexitat de l'ésser humà
actua sempre la llei de causa i efecte.

Una abraçada

Un relat on marques els sentiments i les frustracions que porten les decisions dels adults quant decideixen separar-se. Les conseqüències les veiem per desgracia cada cop més. És trist que encara que es faci per evitar mals majors, mai s'aconsegueix evitar aquestes sensacions de soledat, qüestionar-se si s'ha fet bé i tot el que era nucli familiar en pateix les conseqüències, tan pares com fills. Un bon relat brins, ho transmets tal qual és.

Per cert, son teus aquets quadres tan bonics? Son aquarel·les?

Una forta abraçada artista

Un relat valent, que indaga en les conseqüències dels actes que, tot i ser mostra de valor i d'un caràcter decidit, són també causants de conseqüències que segurament no són mesurades en el moment en què es duen a terme.
La separació suposa obrir nous camins, sens dubte, i camins que es bifurquen, pels quals els fills, quan hi són hauran d'aprendre a caminar, dividint quasi inadvertidament la seva pròpia vida. Segurament ho fan amb una naturalitat i amb el sentit de l'adaptació que als adults ja els falta. Ells no aspiren a controlar la seva vida com nosaltres sí que volem controlar la seva. Per això, els instants de neguit són, comprensibles, els de la mare.

Una abraçada,
franz

Moltes vegades l'absència porta un missatge.

repartint el peluix de sentiments,
en bocins , cada setmana.
desgranan llàgrimes de fracàs, en silenci.
Esperant el temps que s'esmuny lent, traidor,
com expiant pecats d' egoisme,
malentesos i fredors.
Avet

És un relat curt, molt curt. És un relat, però, que no ens deixa indiferents, retrata una situació que es repeteix cada vegada, lamentablement, amb més freqüència.
M'has desmanegat... però d'això es tractava, no?
- Joan -

Un relat que nomes ho pot entendre aquell que s'hi troba.
Es angoixant veure un espai buit on s'omplia de jocs i rialles.
I porta un neguit tingué que esperar que es torni a omplir, malgrat nomes siguin unes quantes hores.
Et felicito es un bon relat. "relataire"

en carn pròpia o aliena, ha estat molt ben reflectida en el teu relat, escuet, real, evocador i tendre.
La bossa de la roba i el osset de peluix representen tota la tristesa i buidor d'una mare que només viu per la filla. Tantmateix, és bo tenir d'altres interessos per a que se'ns trenqui el cor quan ens manca allò que és la nostra prioritat.

Gràcies pel teu relat