HORABAIXA

Un relat de: Montseblanc
El Joan fa quinze minuts que ha sortit de la feina. Va amb el cotxe cap a casa i decideix variar la ruta que fa cada dia perquè unes obres al centre estan alentint tot el transit. Va per carrers dels afores del poble, cada cop menys cases i més camps. Són les sis de la tarda i ja és fosc. El desembre és trist, pensa ell, concentrat en la conducció. Fins que en un canvi de rasant se n’adona que és a la part més alta del poble i que davant seu s’estén tota una vall, negra per la nit, i tot un cel, incendiat pel sol. Para el cotxe en una petita esplanada de terra al costat de l’asfalt, apaga els llums, la ràdio, baixa del vehicle. I és com si de cop hagués viatjat a un altre lloc.

Primer, el silenci... Després d’un dia de sorolls de màquines a la fàbrica, del tràfec del tràfic, d’ell mateix que sempre ha de posar música al cotxe... I ara és com si el cor se li hagués parat. Un rumor casi imperceptible que puja del poble que ha quedat més avall i res més. Oh, espera! S’aixeca una mica d’aire i les herbes seques del voltant comencen a fregar-se les unes amb les altres com per fer-se veure en la penombra.

Segon, les olors... D’humitat, de molsa, de la terra que s’ha esquerdat amb les glaçades de les nits i el sol dels migdies, de fum de la xemeneia d’una casa que ell no veu però que deu ser pels voltants.

I tercer, el que li omple l’alè de buits. Un cel inabastable, que es fa rodó pels cantons, que li passa per sobre, que no para de canviar de color...

El Joan es fixa en les muntanyes, que ja només són perfils negres sense més detalls. El Montseny, els Cingles de Bertí, Sant Llorenç, Montserrat... I al darrera una franja de vermell roent que es va degradant fins a un taronja festiu que passa a un salmó elegant que es torna groc i després daurat per donar pas a un verd casi imperceptible que canvia a blau clar que va ascendint en el cel fins el blau marí i després el negre, gairebé ja sobre el cap del Joan, amb petits puntets on els estels ja brillen ansiosos, sense esperar que el sol s’acabi de desfer.

El Joan ni sent el fred, ni l’altre cotxe que es para uns metres més amunt... Està completament absort en una bellesa quotidiana que li passa per alt i que ara mateix està sent el millor del dia, de la setmana, potser del mes...

De l’altre cotxe baixa una persona, ara el Joan la mira i distingeix el perfil d’una dona, que mira cap el festival cromàtic que els hi regala el capvespre.

Tots dos mirant endavant, l’horitzó en flames reflectit a les seves pupil•les. Fins que el Joan fa unes passes cap a ella, que se n’adona, que es posa a la defensiva. Ell no diu res, es para. I és ella qui fa un parell de passes cap a ell. Queden l’un davant de l’altre, casi no es veuen les cares. Negra nit a un cantó i la llum jugant a l’altre. El Joan estén els braços, l’agafa amb compte pels colzes, ella es deixa fer, acosten les seves cares i es fan un petó a la boca. Potser per no sentir-se tan sols i petits davant tanta bellesa... Potser per a celebrar que són vius i que encara es poden commoure... Un bes delicat, com si fos el primer de la seva vida. I encara que no li veu la cara, el Joan pensa que és la dona més bonica que ha tingut mai als llavis.

Comentaris

  • Ocàs[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 14-02-2017 | Valoració: 10


    Tot i que he vist horabaixes bellíssimes al Quebec, Austràlia i Alaska. He de
    dir-te que les postes des sol em provoquen certa tristesa i melangia. Però la teva convida a presenciar-la, ha meravellar-se'n i finalment a l'esperança de fer-se trobadís amb l'amor esperat, somniat i volgut durant molt de temps. El que em sorprèn és el teu contrast de valors, després d'haver llegit algun dels teus escrits triple X. En aquest, la teva part pura, delicada, sensible hi emergeix des de les profunditat emocional del tu ésser com un sol ixent tot vorejant la ratlla divisòria de l'horitzó que marca el límit, infranquejable, de la teva rica vida interior,
    portada amb silenci. Molt bonic...

  • Poesía[Ofensiu]
    Josep Ventura | 31-01-2017 | Valoració: 10


    del que tenim i no veiem, i que segurament entenem mes amb la solitud que per uns instants ens surt del cor.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: