Hora eterna

HORA ETERNA


TOC, TOC, TOC.
Una dona vestida de negre
espera dreta al portal,
diu que l'espera un àngel
però el seu alè és fatal.

POM, POM, POM.
Puja lenta les escales
sense aturar-se ni un instant,
somriu maliciosa les meves mirades,
ja puja la dama sagnant!

Arriba a la planura de l'escala
i m'escorcolla amb serietat
des d'aquells ulls sense fi
alhora que m'inspira curiositat
sé del meu cruel destí.

Em desplomo.
Caic cap a l'abisme de la foscor.
M'ha embolcallat sense adonar-me'n.
He estat temptat per la mort
i malgrat la pròpia resistència,
abandonat a la seva sort.

Tinc por, no sé què fer,
però penso,
com em puc desfer
d'aquestes cadenes
que m'oprimeixen el cor
i que cada dia
m'estrenyen més fort?

Veig com em consumeixo...

I decideixo recordar,
perquè a aquestes altures
què puc fer ja?
En tots els qui m'estimo,
m'estimen i m'han estimat.
En els qui han fet de mi
l'home a qui he arribat.
En tots aquells records
de quan era un infant,
de la meva adolescència,
un adult o un jubilat.
En instants feliços
o que no ho són tant.
En mil i un flaixos perduts
en el temps o l'actualitat.
En la meva dolça Barcelona.

Recordant i revivint,
els dies van passant
i ho reconeixo: m'he fet gran.

Potser el Senyor em crida allà dalt
per convidar-me a visitar
l'etern cel blau,
on la vida no s'acaba,
on no hi ha mal.
On la fe dels cristians
es fa veritat.
Una nova vida m'està esperant.

Me n'aniré aviat
però us seguiré estimant
i acompanyant-vos
en el vostre camí
com un àngel blanc.

CLIC.
L'última gota
em rellisca galta avall.
Ja és hora
de descansar en pau.