Honorable gesta d'un Guàrdia Civil

"I've forgotten the countersign" sez ‘e
"Oh! You have, have you?" sez I
"But I'm the Colonel" sez ‘e
"Oh! You are, are you?" sez I

-The arrest of Lieutenant Golightly, Rudyard Kipling

Aquesta és una historia sobre un Guàrdia Civil. Podria ser una historia sobre bombers, sobre metgesses, sobre pianistes, o sobre dos grups de hooligans de Tolstoi i Pushkin trencant-se cerveses al cap dirimint qui dels dos representa veritablement el realisme rus. Tot i la temptació de narrar aquesta última historia, ens ocupa el relat dels memorables fets que constitueixen la Ascensió i Caiguda del Coronel de la Benemèrita Fernandez Grau. El jove Fernandez, de pare Guàrdia Civil, va tenir un ascens fulgurant fins al grau de Coronel: llicenciant-se en Criminologia, tenia la porta oberta a l'Escola d'Oficials, de la que podia sortir Coronel sense ni tant sols haver aturat a un borratxo a les dues de la nit d'un Dissabte en un control d'alcoholèmia. I en va sortir, l'orgull dels progenitors, amb llàgrimes als ulls.

Si hi havia quelcom més important per al Coronel Fernandez Grau que el cos al que pertanyia, això era sens dubte España. Ho poso amb Ñ en deferència al protagonista d'aquesta tragèdia. El jove tenia íntimament inserida al cor la Pàtria, aquella gran pàtria que una vegada fora imperi, i en el seu ofici es sentia soldat de la mateixa i protector. Es considerava a sí mateix just i honrat, com la bandera espanyola. I el seu caràcter del cert s'assimilava a l'ondular de la tela al vent: tant podia ser afable com violent i desagradable. Tot poder, i ser Coronel constitueix poder, deriva en arbitrarietat. Els seus inferiors, al llarg del primer any d'exercici, creien que la seva volubilitat de caràcter era deguda a una estratègia maquiavèl·lica premeditada per mantenir la disciplina: si no saps com reaccionarà el teu superior, es millor comportar-se amb màxima rectitud. Així el nostre heroi es llaurava una reputació i fama al cos i, en poc temps, va conèixer a la seva parella, també pertanyent al noble grup del Tricorni. Com no podia ser d'altre forma Fernandez Grau considerava que la família venia després de la pàtria, que la sustentava, i la seva intenció era casar-se i procrear com a conill per atorgar forts joves al país. No obstant, Fernandez va haver de postergar la seva ànsia conjugal ja que l'havien traslladat a Cantabrià. Van decidir casar-se transcorregut un mes des de l'arribada a la nova destinació. No hi havia lloc per a la improvisació.

Així ens trobem amb el flamant Coronel, prenent possessió de la seva residencia a la caserna dels seus subordinats, en la soledat del promès que espera a la promesa, ja que havien quedat que ella es reuniria amb el seu Romeu una setmana després. La nit dels fets el Coronel es va permetre la laxitud de romandre fins a les dotze de la nit a una taverna de la zona. Tot i que no era un home de beure, essent l'alcohol l'amic dels febles, de mica en mica Fernandez va adquirir un to de cara vermellós i certa dificultat de parla. "Estic...casar-me...Lucia..." l'hi deia al cambrer. Veient aquest les possibilitats econòmiques d'un personatge com aquest, va incitar-lo a que parlés i el va felicitar per el compromís, portant-li una nova ronda d'screwdrivers. Ja a les dues de la nit, certa veueta disciplinar va tractar de dir al nostre Coronel que hauria de tornar a casa, que tot allò no era correcte, que deuria d' avergonyir-se. Empès per aquesta veu i ajudat per el cambrer va aconseguir sortir al carrer i caminar, pegat a les parets, cap a casa. Desafortunadament Cantàbria no és caracteritza per tenir un clima plaent i en aquells dies la pluja feia estralls, així que el pobre Coronel es va veure enmig d'un torrent d'aigua, per perjudici de la seva estètica de civil. Trobant refugi a un portal, la pluja com a mínim va donar-li el benefici de la sobrietat temporal. Mirant-se al mirall de la porta de l'edifici es va espantar de veure la fila que feia: els pantalons eren bruts de fang i completament molls, així com la camisa i la jaqueta; pel que fa a la cara i el cabell, doncs bé, qualsevol que hagués begut el mateix coneix el patètic rostre que es queda. La fortor de l'alè ho acabava de millorar tot. Llavors un pensament va colpejar a Fernandez: havia de passar per el control de la caserna abans de entrar a casa seva. Va tractar de calmar-se i esperar que el guàrdia en qüestió s'hagués adormit. Amb dificultat i por va arribar fins a la llum de la garita del guarda. Fernandez va atansar el cap i va veure la figura de l'home assegut a una cadira amb els peus sobre una taula i roncant. Alleujat va començar a creuar. "Usted! Usted! Que coño hace!!" els crits venien del darrera i dos Guàrdies Civils el miraven sota la llum groguenca de la garita. El guàrdia es va despertar per els crits i va mirar amb rostre adormit des de la finestreta cap al Coronel. "Disculpen... Soy el Coronel Fernandez Grau, asignado a esta casa cuartel e..." Mentre parlava els dos homes es van apropar a ell i el miraven amb menyspreu d'adalt a baix . "Coronel eh? Coronel Fernandez Grau eh?" "Si, exactamente, si comprueban..." "Si comprueban!! -el Guàrdia Civil va donar-li un cop al pit al seu company que somreia- Si comprueban!! Mira el puto borracho, le da por creerse Coronel!!" Llavors els tres van començar a riure per estupefacció d'en Fernandez. Quan van acabar de riure el que primer havia parlat va dir, amb to de mofa "Señor Coronel! Quiere usted que le llevemos a cuestas a casa? No parece en condiciones de llegar..." En aquest punt es va apropar a Fernandez i va olorar "Augh!! Parece que el Coronel se ha caído dentro de un cubo de cerveza" Dient això va agafar al Coronel per el coll i el van conduir a la pista de carreres on s'entrenen els joves. "Esto...esto es un ultraje!! A mí y a España" Els tres homes van esclatar a riure. El més xerrameca va dir "Un ultraje!! Sin duda Coronel. Y viendo que es tan patriota vamos a probar su valentía... Miguel, traiga una bandera." El jove va marxar i en pocs minuts tornava amb una bandera espanyola embolcallada a les mans. "Mire Coronel!! Consideramos que, siendo usted el avatar de España, no debe vestir esas ropas sucias de borracho, y por ello le facilitamos estos dignos ropajes de Rey... desnúdese." El Coronel Fernandez no ho creia. "Usted... usted... le echaran del cuerpo!!" Cridant això va fer intent de marxar corre'ns però els tres homes es van abraonar a sobre seu. Un d'ells el va colpejar a les costelles i va perdre l'alè. Adolorit, va deixar-se despullar. "Tome posesión de sus augustos ropajes mi Coronel" Els tres homes reien i reien, i varen llençar per sobre del cos del Coronel la bandera "Todo un príncipe!! Que digo, la reencarnación de Alfonso!" Cansats ja d'aquesta broma van decidir passar a les probes físiques, i van fer córrer al Coronel per tota la pista, amb la bandera embolcallada ridículament al coll. Llavors, no creient-ho suficient, un dels joves Guàrdies es va pujar a sobre del Coronel i van començar a cridar "arre caballo, noble rocín, etc"

Per la meva part, no sé res del futur dels tres Guàrdies Civils, però no em costa imaginar-lo. Va ser un cop molt dur per l'orgull del Coronel, i va romandre tancat a casa durant una bona temporada, ja que l'historia, inevitablement, va córrer de boca a orella. He sentit que ha demanat que el destinin a alguna ambaixada llunyana, on els innobles rumors no arriben.