HOMENIA

Que equívoc em sembla ara tot.
Les poses que tant temps he adoptat
i els dogmes en que les he basat.
Més mai és tard si a la fi hi ha claror.

Ah! Les dones... Tan tendres com lluitadores.
Passes de gegant, com el gat del conte,
han fet i fan. I mentre jo aquí badant.
Perquè vull, prendre’n exemple em cal.

Apartar velles idees que em cohibeixen.
Modestament reconèixer el meu valor.
Més no aquell del que els mascles gallegen,
Sinó un de més difícil, quotidià i amorós.

Un que el gènere femení, fa temps, té clar
i tanmateix a trencar barreres esperona.
Del que el meu, de gènere, defugir-ne vol
per considerar-lo de poc mèrit, poc valor.

Ah! El valor, el coratge, la gallardia...
Què, per exhibir-ne possessió, no faríem?
Som més ossats, més braus, més temeraris.
O això volem creure. Deixeu que me'n rigui.

El que sí que som, segur, és més cecs.
Així que decideixo, amb mi, ser sincer
i no avergonyir-me si a voltes sento feblesa
i plorar com un home si el cor m'ho demana.

Deixar que aparegui, com si tal cosa,
el racó més sentimental, més sensible,
cercant-me la meva letàrgica feminitat.
L’harmonia del meu yin amb el yang.

Que en mi creixi, no sols la virilitat,
també el que intueixo homenia de veritat.