Cercador
Homenatge al pare
Un relat de: joandemataroT'estimo pare,
i no pas per ser el meu pare,
t'estimo... pel que m'has estimat.
Sé que has lluitat molt la vida,
i sé que volies marxar
des que ho va fer la mare.
Però has fet el cor fort,
i pensant en el teus fills
altruistament, has aguantat.
Però ara que ja et fas gran,
els teus ulls ja no amaguen
tot el dolor acumulat.
Massa sovint l'infortuni
t'ha vingut a visitar:
una pobre infantesa,
gairebé sense jugar...
I ja en plena juventud
un malaurat accident
que et va dallar una mà.
I després a treballar,
treballar sense parar,
per pujar una familia...
I al moment de collir el fruit
la mort va trucar a la porta
i se'n va endur la teva dona,
la mare, el nostre consol.
I veig el teu cos cansat,
el dolor que et va encongint,
i com l'absència de la mare
mai no podràs superar.
I et veig la tristor a la cara,
i una gran desesperança
i que a res trobes sentit...
Quan passem estones junts,
l'ànima em plora per dins
doncs veig clar que el teu consol
ja no hi és en aquest món.
Sé que, impacient, esperes
aquella trucada a la porta
que et dugui al costat de la mare...
Jo, egoistament,
la teva pèrdua no vull...
Però quan arribi el moment,
les llàgrimes que vessaré
seran amargues per ma pena
i dolces pel teu alleujament,
perquè estic segur , que allà dalt ,
per fi et somriurà la sort
i amb ella et retrobaràs.
T'estimo pare, t'estimo mare...
i no només per portar-me al món,
us estimo a tots dos:
perquè heu estat bons pares:
perquè quan ho necessitava
em vau portar de la mà,
perquè quan m'he anat fent gran,
en la distància, com tocava,
també sempre hi heu estat
i perquè SEMPRE , SEMPRE,
m'heu FET SENTIR ESTIMAT.