Homenatge a l'àvia

De camí al Tanatori, la primera vegada que hi vaig en transport públic i caminant, no recordo quin aspecte té l'edifici, però de cop i volta veig un edifici llis blanquinós, és fred i silenciós com la mort quan arriba i llavors sé que és aquí, en un dia primaveral, el cel blau i núvols blancs adornen el conjunt.

És curiós, la primera vegada que vaig anar al Tanatori, imaginava tothom plorant melodramàticament com a la tele, però hi havia serenor, conformitat, i quatre llagrimetes mal contades, no sé per què fins i tot, en moments com aquest, està mal vist, i fa vergonya, l'acte de plorar, i plorar públicament, això no es pot fer ben fet, perquè sempre hi ha qui t'ho esguerra, que et vol consolar. És millor dir que ja véns plorat de casa o que ho deixes pel dia següent que tens l'agenda menys ocupada.

L'àvia, que en pau descansi, l'havien maquillada i vestida per l'ocasió, això deu ser, una tradició que continua des de l'antic Egipte, que els preparaven per passar el llindar de la mort, per viure la vida eterna.
Estava molt elegant, el seu antic tratje jaqueta que li quedava tan bé, els llavis pintats un color discret, juvenil que mai recordo havia portat. I amb els ulls tancats i aquella serenor, semblava pensativa, molt intel·ligent, això que havia patit Alzheimer...

En aquests dies, tota la família, TOTA, és reuneix, fins i tot, més que en un casament, i saludes molta gent, la meitat ni els coneixes, l'important és que ells coneixen la persona que es ret l'homenatge, o que donin consol a les persones que quedem.

I hi ha temps, per les petites rialles, les converses banals, posar-se al dia de com han crescut, com s'han engreixat, com han canviat i quina línia successòria té alguns que ja costa recordar, cosins de cosins d'oncles llunyans.

Ella vetllarà per la família a qui va dedicar tot el temps, per les filles, pels gendres i els néts que també va cuidar i jugar, i tots d'ella és queden un bocí de record, vam recordar el pastís de l'àvia i els canelons, amb aquell gust especial, de la seva mà.

Quantes coses es perden i només queda el record...