HOMENATGE A JOAN PG

TREN DE RODALIES

Hi ha molta gent esperant el tren. Anirà ple. Espero que a un avi com jo, el deixin seure.
Manoi, quines corredisses! Però ja sec, i de cara a la marxa. No em marejaré. Quasi s’ha omplert el vagó i tot just som a Barcelona-Sants. Em podré dedicar al meu esport preferit: Badar. M’agrada mirar els companys de viatge i imaginar-me com poden ser, què fan o què miren. I avui ho necessito més que mai. Cal que em distregui per oblidar el motiu d’aquest inesperat desplaçament.
Vaja, no hi podia faltar. El típic home de mitjana edat que repassa les noies de dalt a baix amb mirada libidinosa. Que ho faci el meu nét de setze anys en plena guerra hormonal, encara; però un possible pare de família, sense ni intentar dissimular-ho, m’incomoda. I mira que tenim moltes fèmines en el vagó que es fan mirar, com ara aquesta que passa i seu prop de l’home... Quin barrut! L’està desvestint amb la mirada i té la boca bavosa. Ella se’l mira seriosa i l’obliga a desviar la mirada.
Això m’ha fet recordar la meva joventut. Ni les noies anaven tan provocatives, ni els nois érem tan llançats. Elles, vestides com van ara, haurien acabat a la caserna de la guàrdia civil i els nois anirien amb el lliri a la mà Recordo que la primera revista pornogràfica, la vaig veure mentre feia la “mili”. Aquell dia vam fer festa major amb la complicitat del caporal... Vaja, no vols brou? Tres tasses! Fora aquest tema, que acabarà per obsessionar-me... Joan, espavila o arribaràs fet una merda. Prou dur que serà el que t’espera...
No m’havia fixat que entre els companys viatgers, hi ha un home gran, de la meva quinta; però no el conec de res. Va escrivint, de tant en tant, notes a una mena d’agenda de butxaca. Deu ser un escriptor, o potser un pintor que pren imatges per fer quadres... Fins i tot se’l mira sovint el “cràpula”. Calla, que sona un mòbil. És el de l’home tafaner. Pel que escolto, no anava gens errat. Parla amb el seu amor, almenys així l’anomena, i li diu que arribarà a temps per recollir els nens. Pocavergonya! El que se m’escapi a mi...
Mare de Déu! Si ja som a Ocata. Manquen dues estacions per arribar al meu trist destí. Espero tenir temps per poder anar a casa seva; bé, la seva fins ara. La definitiva ja l’està esperant. Vull donar-li la darrera abraçada, la més sincera, la més emotiva. Per què deu ser que sempre ens deixen els millors? Com és que després de morts tothom ens recorda com a bones i entranyables persones? En aquest cas ho eres, amic caporal! Tu ens vas fer passar més distreta la pèrdua de temps, al destacament perdut enmig de feréstecs i muntanyosos boscos, com a especialistes d’alta muntanya, d’un exèrcit inútil. I les mentides dels molts exercicis estratègics que explicaves que havíem fet, en la teva fèrtil imaginació, durant les escasses visites dels oficials.