Hola!

... Esbiaixat?

Un relat ben descriptiu d'una època que molts hem viscut.

Com que el teu relat demana opinions, expressaré el meu punt de vista "esbiaixat".

Bàsicament el problema que tenim molts als 25 anys, jo el primer, i de fet ens ho han ensenyat així, que si tenim una super carrera totes les portes se'ns obriran i estarem treballant en una empresa "guai" amb sou "guai", i condicions "guai".

LLavors quan surts de la facultat t'estampes contra el frontispici de l'edifici del davant, al veure que t'han ensarronat com un ase! Per arribar a l'status "guai" fa falta picar molta pedra, ja que n'hi ha molt pocs amb la suficient sort de tenir la catifa vermella esperant-los. Però tranquil.la. Persisteix. Jo que em considero una persona normaleta em van caldre 6 anys de dur treball post-formació per assolir el lloc de treball que mitjanament volia. Dic "mintjanament", perquè les feines són com les persones: Com deia la meva àvia: "Qui no té un all, té una ceba...o el manat sencer!". El teu principal problema ara és la manca d'experiència laboral. Això t'obligarà a picar una mica de pedra. Però sigues persistent. Això sí. Un consell: A les entrevistes sigues tu! I si has de dir que ets de Santa Coloma...doncs a molta honra!

Paciencia "petita llagosta" com diria aquell....

No ho veigis tot negre...que els tons de gris no estan malament.

Tema sentimental: Buf! Cada persona és un món. Jo no veig motius per a que t'hagin de tenir por. Ara bé, també es veritat que els homes evolucionem emocionalment bastant diferent. Jo amb 25 anys no crec que m'haguéssis fet por, simplement hagués pensat que una noia com tu, no es fixaria en un xicot tan tontet com jo que no ha acabat la carrera, i que fisicament no el contractarien per fer l'anunci del Danone. Però no per això deixaria de fixar-me en tu si hagués vist alguna cosa en tu, i esperar el "miracle". O sigui aquell "senyal" que els homes som incapaços de veure malgrat el tinguem davant. Val a dir que jo sempre m'he enamorat de la persona, mai del físic. Els homes acostumem a distingir l'atracció emocional ( enamorament ), de l'atracció purament física ( si la noia es guapa o no segons cànons estètics). Evidentment el primer porta directament al segon ( l'amor és sord, cec, etc, etc ), però el segon no sempre porta al primer.

Afortunadament per l'especie, amb el temps, alguns homes ( ara em saltaran al coll les lectores.. ) experimentem un creixement personal que fa que ens deixem de punyetes i comencem a veure les persones que hi ha darrera dels triomfs acadèmics i/o professionals, i acabem descobrint que, importa ben poc si la persona que tens davant et dobla el Q.I., o en té la meitat...o es alta, o es baixa, o es sexy, o es de Santa Coloma... Simplement aprenem a valorar l'interior de la persona i a acceptar-la tal i com és. El problema...és que no tots els homes fan aquest pas...i que, almenys tots els que jo conec...no n'hi ha cap que ho hagi fet als 25 anys.

El que has de fer, Júlia, és ser tu, ser honesta, continuar amb l'esforç que has fet fins ara, I ser com tu et sentis còmode sense forçar res. La resta, els camins del destí t'ho portarà. Cal que confiis en tu mateixa, i segueixis amb el treball constant.


No pateixis pel currículum. El curriculum laboral de tothom al principi sempre fa pena...i l'amoròs...que vols que et digui. Gairebé he tingut les mateixes feines que relacions afectives, i podria escriure alguns melodràmes de sèrie B de pebrots. Si el teu encara és a les beceroles...pensa que potser només hi apareixerà una sola línia...però tindràs la sort que serà per molt de temps...qui sap, potser per sempre.


No se si el que t'he comentat t'ha agradat, t'ha confós més...o t'has enfilat per les parets....tu has demanat opinions, i jo humilment t'he donat la que jo he percebut al llegir el teu correu.

Una abraçada Júlia.

Continua escrivint!