Hola i adéu

Sí, tens raó, vam marxar de casa massa aviat. Erem encara cadells i ens pensavem que ja ho sabíem tot, que tot allò que era antic no tenia valor, que la modernitat era amb nosaltres. També és cert que, si continuaves a casa dels pares, havies de seguir les seves normes i nosaltres només teníem desig de volar, de ser nosaltres mateixos, de pensar amb la nostra pròpia ment, neta de prejudicis.

Però què poc ens pensavem llavors que allò que havíem deixat ho consideraríem més tard com un tresor perdut i que nigraríem per retrobar-ho. "És llei de vida deixar els pares" diuen fins i tot a la Bíblia (no amb aquestes paraules), per tant vam fer el que havíem de fer en aquell moment en que ens sentíem massa ofegats a casa.

Jo, de totes maneres, mai no he tallat del tot el cordó umbilical que m'uneix a la família.

Molt bon poema, Raül. Perdona les reflexions personals.

Fugir de casa o marxar-ne? El primer verb suposa la casa com un objecte negatiu, com una presó. Marxar, en canvi, no presuposa aquesta negativitat; és un fet positiu, com marxar del niu. Cadascú ha de decidir si fugir o marxar de casa. El meu sant va fugir de casa quan l'anaven a casar amb una noia que no estimava. Va tornar i no s'atreví a entrar. Va morir sota l'escala. Va fugir i no marxar. M'ha encantat Raül aquest poema de reflexió. Una abraçada.

Aleix

Un poema tan clarivident que m’arriba a l’anima abans que a la raó. L’he llegit sis o vuit vegades, l’he hagut de dormir, i encara no em surten les paraules per definir un sentiment que tinc clar. Les urgències de la joventut, el trencament, acaben passant comptes en l’hora de la reflexió, avaluant si s’han complert les nostres expectatives, si hem fet bon ús del nostre albir. Una mirada als orígens sense possibilitat de tornada. És un dels teus poemes amb el que m'he sentit més identificat.