Hola, em diuen Borja

Benvolgut diari:

Fa hores que volti pel llit sense poder adormir-me, però és que en l'estiu, la calor aplega a ser fastigosa, fins i tot, per aquí a dalt. Ja feia temps que no escrivia, així que aprofitaré ara que no tinc son.

Ha estat que ahir vaig complir anys; trenta-dos, idó he estat fent memòria de quan era petit, amb cinc anyets, en sa caseta de s'avi, on solia jugar amb sos meus cosins. Es joc que més mos agradava era es d'amagar-mos. Can s'avi era a n'es camp i tenia un gran munt de llocs on perdre's, aixuixuneta que sempre trigàvem una bona estona en trobar-mos.

Una de ses coses que més m'agadaven eren ses nits vora la mar. Una nit especial? Doncs… sa de Sant Joan. Aquesta nit és una de ses poques que encara celebr avui en dia. I és que sa meva familia va traslladar-se cap al País Valencià. Encara avui enyore Maó i s'illa de Menorca…

Mentre buscàvem pis ens vam quedar a ca una tia d'Elx. En aquella ciutat vaig conèixtre a Manel, un bon amic amb qui vaig passar uns dies genials, sí, solament uns dies. I és que mons pares no tardaren en trobar pis, a Albaida, i cap a allí mo n'anàrem. A tot astò, encara guarde un còmic que em va regalar Manel el dia que se despedírem.

Va ser a l'institut d'Albaida on vaig començar primer de la ESO. Les primeres setmanes me se van fer eternes però finalment vaig conèixer un bon grapat de gent que m'ajudaren en tot el que em calia. Recorde que va ser allí quan vaig descobrir lo bons que estaven els entrepans de tortilla de querilla: des d'aleshores es va convertir en el meu plat preferit.

Tots els caps de setmana solia anar amb la familia a explorar els indrets que envoltaven la meua nova casa. Atzeneta, Agullent, Ontinyent, Xàtiva… van ser alguns dels primers pobles que visitàrem. Tot i així no tardàrem en arribar als pobles del nord de València.

Aquestos guarden un bon lloc en ma memòria, sobretot un de ben xicotet: Serra. D'allí era la meua primera xicota; seriosa, clar. Soliem quedar tots els caps de setmana a València, al cap i casal. Allí buscàvem algun bar de la part vella per minjar un bon entrepà de cregaïlla i, en istiu, agafàvem el tramvia, del que sempre ixíem a arrempunyons per tota la gent que hi havia -digau-me com ho haguèrem pogut fer sinó- per a anar a la platja.

Un dia mentre ens banyàvem mos robaren les motxilles i mos quedàrem tirats sense saber com tornar cap a casa. Finalment una dona ens dixà quirdrar per telèfon per a que vingueren a per moatros. Si no haguera sigut per esta dona, encara hi estariem allà.

Uns quants anys després vam fer el viatge de fi de curs amb la classe; Ulldecona i el Montsià, eixe seria lo nostre destí. Va estar una setmaneta genial. Com faiga tanta calor demà, em tiro a lo riu, va dir un dia el Javi, i allí vam acabar tots, banyant-nos i nadant com uns xiquets xicotets. També recordo que allí vaig conèixer a la Sònia, amb qui vaig estar sortint gairebé un any. Quins records els de fi de curs…

Però sens dubte, un dels millors records que tinc és quan vaig traslladar-me fins Barcelona, pels estudis universitaris. Al començament tot se'm feia gran: l'universitat, la ciutat, la gent… tot! Però sigui com sigui, vaig adaptar-me amb rapidesa. Amb tanta rapidesa com la que se'm van passar aquests anys d'estudiant. Com m'hagués agradat que duressin més!

I bé, acabant el recorregut de la meva vida, ara sóc aquí, treballant a Perpinyà i deixant passar els anys… algun dia d'aquests tornaré a tots aquests llocs… al cap i a la fi, els meus indrets. Bé, dos quarts de les quatre de la matinada. Em sembla que tornaré ja cap al llit.

Bona nit.