Ho sento amor...

Un dia de Juliol et vaig conèixer, parlàvem per l'ordinador, manteníem llargues converses de dues o tres hores seguides.
Al cap dels dies de parlar amb tu vaig adonar-me de que eres especial, que alguna flama s'estava despertant dins de mi. Semblava que a tu et passava el mateix.
Va seguir passant el temps i la flama i l'apreci cada cop eren més grans. El que sentia per tu ja es podia anomenar alguna cosa més que "simple admiració", ara es deia "amor".
Per sort meva, va arribar un dia en que et vaig poder veure, a finals de Novembre, si malament no recordo.
Jo vaig entrar per la porta d'aquell recinte.
Vaig caminar cap el final i allà estaves tu, tan ferm i natural com t'avia imaginat.
Et vaig mirar durant una llarga estona i em vaig acostar a tu.
Vam estar parlant durant una hora, la qual se'm va fer molt curta.
Tenies un somriure preciós, anaves vestit amb un encant especial que et feia únic.
No podíem mirar-nos als ulls i no posar-nos a riure.
Va arribar l'hora de dir-nos adéu. Dos petons vas deixar caure sobre les meves galtes.
Des d'aquell dia tot s'ha refredat, i la veritat no sé ben be perquè. He estat rumiant, pensant en cada gest, cada paraula, cada somriure, cada mirada, tot, no trobava cap inadequat.
Les llàgrimes em queien a vegades quan pensava que aquell noi al qual tant estimava s'estava allunyant de mi.
Ja no em parlaves, ni em feies molt cas.
- D'acord - vaig pensar - La vida s'escorre tan ràpid com la sorra entre els meus dits. No deixaré passar ni un gra més sense aprofitar-lo. No em detindré per tu, ni per ningú. Ho sento amor...