Ho sabria el vidre

Un relat de: Tanganika
Les gotes de pluja, divertides, s'enjogassaven fent curses per la finestra sense cortines de la saleta i el vidre, un pèl brut, ho agraïa. Hi veuria més, tant de dins a fora com de fora cap a dins. Va preferir, però, l'interior poblat de certa tristesa de la mitja tarda de les dues persones de l'habitacle, avorrides de la solitud de les cambres individuals, que s'havien reunit en aquella estança. L'hivern no acabava de fer net, la incipient primavera colpejava exigint la seva tanda amb ruixats intensos que obligaven-convidaven a no moure's. Els paraigües, capgirats per una ventada, ho corroboraven.

-Si no fa sol, tenen una timidesa.

-Sí, només una s'ha obert bé.

Es van mirar el ram de flors senzilles, silvestres, en un gerro orientat a una llum que es feia esperar. Una, amb tot, estava badada.

-M'encanta aquest lila-no lila. Despullem la corol·la? Hahaha!

-Espera! Necessito animar-me. Poso música, d'acord? I estiro el primer pètal.

'Abracadabra' de Steve Miller Band, triat per atzar, va fer que es posessin a mig ballar quan, d'una breu visita a la cuina, van reaparèixer amb unes copes plenes que en uns minuts van ser buidades.

-Vi negre ecològic? Que ajuda més? Hahaha!

-Els efectes...són diferents, potser. Hahaha!

-Eco....il·lògics vols dir? Hahaha. El vi és genial!

Un segon pètal va ser tret de lloc. Van passar a escoltar 'Riders on the storm' de The Doors, com si ho la cançó ho demanés.

-Col·locaaaaa....

Més líquid del raïm fermentat, van servir-se.

-Juguem a fer flors de paper?

-Origami? En saps?

-En tinc minces nocions.

Va treure folis de colors d'un calaix. No van seure per fer la feina. Amb moviments sinuosos i amb el deixar-se anar de l'alcohol ni qui donava instruccions les seguia.

-El secret està en saber fer els plecs.

-Espera. Un altre pètal. Canvi de música, no?

Va tocar perquè sí 'Lay Lady Lay' de Dylan.

-M'està quedant...hahaha...margaridoia margaridó! Nooo, això no té forma de res...

-A mi m'agrada. Fixa't en la meva... és un card punxeta, hahaha!

Se les van intercanviar. Més beguda. L'ampolla s'acabava. Un pètal més. I escoltar 'In the mood for love', de Umebayashi, un gaudi que elevava...elevava.

El violí feia que giravoltessin amb grans somriures, els ulls lluents, amb desinhibida expressió corporal. Començava una tempesta, a l'exterior, i tan sols s'assabentaven del tacte del pètal -semblava una ala de papallona- amb el que s'acaronaven les galtes. Fins que el van tirar a l'aire, masegat...la boca més ràpida, amb la llengua enfora, el va rebre per menjar-se'l. Un massa ínfim mos.

-Ooooh, només falta arrencar-ne un! Canvia la música...tinc ganes com de plorar.

Va ser hàbilment escollida.

-Jo plego, tu. Aquesta em tomba.

Va tirar-se al sofà tou d'estampat oriental amb orles daurades i turquesa. Sonava 'Melissa', de Francis Lai. Embriagada, rebé al damunt l'altra dona també presa pel desig. No eren ganes de plorar, eren d'estimar. De petons en comptes de pètals i d'un voler perdre's entre plecs humids i flairosament tastívols...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

177 Relats

169 Comentaris

80226 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)