HO PORTA L´AIRE

Una dona jove i el seu company passejaven aquell mes de Novembre fred i rúfol. Era una Colònia tèxtil del Llobregat.
Esperaven un amic, mes ben dit un client que els tenia de
oferir incalculable treball en el seu taller mecànic

El home trepitjava les fulles caigudes dels arbres sense ni
miirar, la dona de uns trenta cinc anys, mirava al seu voltant
i els seus ulls castanys es fixaven en cada planta, cada reco
cada brot verd de les plantes i dins seu intentava reviure el
que havia estat feia anys una prospera industria tèxtil.

Ara es museu va dir l’home. Si ja ho se va dir la dona. Espero
Que no tinguem d’esperar gaire per trobar-nos i poder dinar al
Bar de la Colònia.No se però tinc el pressentiment de que tot
serà tant trist i caduc com aquest entorn.

Cristina va dir l’home, tu sempre tant negativa, ja veuràs que
tot anirà be. I al dir això es va fixar en la silueta del client que ja s’acostava caminant enmig del passeig d’arbres

Ara vint anys després, l home li pregunta a la Cristina, com es
que a vegades ho encerta tant ?.

Res Albert, ho porta l´aire, aquell senyor que ens estimava tant
va ser un rave, ho portava l´aire aquell trist mes de Novembre.
Els homes us costa mes escoltar i tenir pressentiments. Al seure
a la taula jo ja sabia que no ens donaria treball i aixi va ser. Creu
Albert moltes