Ho pagam els de sempre

Un relat de: Conxa Forteza

Com ja he comentat alguna vegada una servidora fa feina a una administració de finques. Com podeu suposar, degut a la situació que està vivint aquest sector, cada dia en sent i en veu de tot color. Actualment tots els empresaris ploren, la majoria no pel que perden sinó pel que deixen de guanyar, el seu raconet ja el tenen. Estaven massa avesats als doblers fàcils i ara, quan el pop els pega per les cames, no se'n poden avenir. Ells es planyen però qui ho pagam de veritat som els de sempre. Els pobres treballadors que en el temps d'abundància teníem el mateixos sous miserables que tenim ara. La majoria no varem participar del temps de les vaques grasses i ara que van maldades ens demanen compassió i que siguem solidaris amb el patiment que els suposa renunciar a un nivell de vida que nosaltres mai no hem conegut.
L'altra dia un dels meu caps, em deia amb llàgrimes als ulls: "Conxa, què ha passat?, tan bé com vivíem i ara pareix que tot s'esbuca". No som de les que se mosseguen la llengua i vaig rebentar: "No parlis en plural, serieu vosaltres que vivíeu molt bé, nosaltres estam com sempre, només de cada dia una mica pitjor per l'encariment dels preus, el nostres sous són els mateixos des de fa anys i quan guanyàveu milions no vàrem experimentar cap millora a la nostra vida ". Va perdre el cantet, va acalar el cap i no va dir res pus. Encara tenc la sort i que duri, que l'empresa on faig feina és petita amb molt poc personal i van tirant. Actualment l'únic gran drama que tenen és que se veuen obligats a vendre qualque peça del gran patrimoni acumulat durant l'època de l'abundància per anar aguantant tot esperant que arribin temps millors. La majoria dels que han perdut la feina dins el ram immobiliari, que són molts, no tenen res per vendre i sí molt per pagar. Sempre els queda el recurs del "Montepio" i empenyorar l'anell d'or de la primera comunió o les arracades que els va deixar la tieta en herència.
He conegut fets tan vergonyosos com el cas d'un pobre jubilat de més de setanta anys, amb una pensió miserable, i que per tres-cents euros mensuals treballava a una empresa del sector. El pobre home anava tot el dia per amunt i per avall, feia tota casta d'encàrrecs i guanyava algunes comissions llogant pisos. Amb la minsa paga i les comissions s'anaven defensant ell i la dona. De cop i volta li han llevat el sou i només treballa per les poques comissions que pugui treure, que actualment són molt escasses i a més a més els patrons volen que faci les mateixes funcions que feia abans però sense cobrar ja que, segons ells, encara li fan un favor. Com a jubilat no té dret a fer feina i durant anys li han donat una oportunitat. El pobre senyor, que quasi va amb els morros per en terra, continua a l'empresa sense cobrar, només per el deu per cent de la comissió que cobra l'agència si ell té la sort de llogar un pis. No li queda altra remei, on pot anar un jubilat de més de setanta anys?
Això de l'edat sempre m'ha fet molta gràcia. Hi pot haver caps d'estat que decideixen el destí de milions de persones, i no són jovenets precisament. En canvi la societat considera que una persona normal i corrent a partir de determinada edat ja no serveix per res i els desa dins l'estimbori ( com diem a Bunyola).
Un altra tema escandalós és el del preu dels pisos de lloguer. La majoria de propietaris creuen que encara viuen a l'època daurada i no volen amollar el mac en terra. Continuen demanant barbaritats per vertaderes solls. Per manco de 800€ no se troba res que sigui mínimament habitable i ja em direu amb la mitjana de sous que hi ha com pot pagar la gent? A cap país civilitzat deixarien llogar els pisos amb l'estat en què se lloguen. Molt demanar, però a l'hora de complir amb les mínimes condicions d'habitabilitat la majoria de propietaris se fan el suec. Volen llogar estables a preus de palau. Després se queixen que se fiquin als pisos gent desesperada que necessita un lloc per viure. La vivenda no és un luxe, és una necessitat. No vull dir amb això que els propietaris hagin de fer la funció social de l'estat i proporcionar un lloc per viure a la gent. Del que em queix és del fet de voler especular amb les necessitats primàries que l'estat no cobreix i aprofitar-se d'aquesta situació, sense per la seva part justificar el que volen cobrar i no tenir la decència de al manco oferir un pis en condicions dignes.
Si tothom se posàs d'acord i no ho acceptassin tot sense piular els farien davallar dels niguls i tocar amb els peus en terra. Però el gruix de la gent ha perdut la capacitat de protestar i de mobilitzar-se pel que creuen just. Vos dic que, per desgràcia, queda enfora el temps de la famosa vaga de tramvies!



Comentaris

  • Conxa...[Ofensiu]
    onatge | 28-06-2009 | Valoració: 10

    Tens tota la raó. Quan sento a parlar de "crisi", jo dic ROBATORI i ESTAFA. Crisi seria que s'hagués acabat el petroli o al sol se li haguessin fos els ploms. Però entre bancs i constructors s'han repartit el pastís durant massa anys, ara la veritat és que no em fan cap llàstima ni els uns ni els altres, malgrat que sempre acabem pagant els mateixos. El propi sistema ha abusat del sistema. Gairebé es pot parlar de pirates...
    Ens van arribar a fer creure que vivíem en un conte de fades i que era per sempre, PER SEMPRE. La crisi d'ara comparada amb altres és que ara s'ajunten crisi de recursos naturals, finacera.

    Bé em podria extendre més però ho deixo aquí.
    Això sí, que no els falti l'ajuda econòmica amb els nostres diners i que els consells d'administració segueixin cobrant com sempre dividens inclosos...

    I sinó com jo, que de tant en tant publico un anunci al diari que diu: Cambio guitarra per fusell, estic fart de protestar cantant...


    Salut.
    onatge

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: