Hivern, mort i renaixença

Sento pluja forta com cau.
Enfosquida la tarda,
Silenciosa i parada
Nostàlgia a l'ànima, a l'aire, pau.

Solitud inesperada
Que s'impregna a les entranyes;
Com sempre, no en
Sortirà fins tardes acalorades.

Ja s'intueix, avui ha arribat
La trista damisel·la que ens porta la veritat
L'hivern fred i pàl·lid
Que abans d'hora ha tornat.
La dona del misteri,
Del negre i obscur,
La que ens porta un imperi
De poders ocults.

Mirada profunda
Que asfixia i atrapa
Mirada de moribunda
Que amb delit ens guarda.

La mort desitjada,
Tocar per fi el profund pou,
Tastar per fi la droga que mata
El batec, sentir-lo de nou.

Sentir el primer batec
El del cor del fetus
Que és el mateix que l'últim:
Un so, un cop sec.

Invoco la mort, l'últim respir
Ho faig amb amor, passió i delit.
Extasiada, sense por, espero l'últim instant.
Jo sé que serà només renéixer en infant.