Històries si fa no fa, quotidianes (I): Viatge a Suècia

Un relat de: pseudo
Som al febrer del 2010, sóc a Suècia, per una merda de reunió d’un projecte Europeu que ni em motiva ni tindrà utilitat, a més, viatjar sol mai m’ha despertat interès. M’acabo d’empassar un insípid vol de Girona a Copenhage, nodrit amb les comoditats que ofereixen les companyies de baix cost, he degustat un entrepà que flairava pitjor que en la fotografia, i tot seguit m’he enfilat corre-cuita en un tren que m’acaba de deixar a l’estació de Lund. Tot és normal, un puto viatge més.
Just en sortir de l’estació trec les indicacions de Google maps, encara noto l’escalfor del paper recent imprès, que contrasta amb les petites borles de neu que es van desfent sobre el meu nas. Aquí comencen els primers dubtes, no veig enlloc el nom del carrer que apareix en el mapa, no és que hi hagi gaires opcions però no seria el primer cop que m’equivoco a la primera de canvi; així que començo a esmolar el meu anglès rovellat, mentre faig veure que analitzo el mapa, i de reüll vaig alçant el cap per si trobo a algú que em pugui ajudar amablement. Sóc l’excepció que confirma la regla, que els homes no pregunten i les dones no saben llegir mapes. Realment em va de conya tenir el nom del carrer imprès, com collons es pronuncia això?

Veig un home de mitjana edat, que camina amb calma, me la jugo a veure si m’entén. Després d’indicar-li cap a on vull anar, l’home em mira amb cara de sorprès i em diu que està força lluny, tot i això m’assenyala cap a on he de seguir.
Enfonso les meves botes a la neu petjada a petjada, mentre arrossego el petit troley i carrego el portàtil penjat al coll. Estiro de la meva intuïció infal•lible per completar l’escassa informació dels impresos, ja freds i humits. Són pocs els encreuaments on no escullo algú per preguntar com continuar, i sinó ho faig és perquè seguir endavant em sembla millor opció que esperar quiet entre la neu. De moment ningú m’ha dit que vaig en sentit oposat. És bona senyal, tot i que per molt que avanci tots em diuen que estic anant molt lluny... Els organitzadors de la reunió m’havien dit que eren uns 30-40 minuts, es ben bé que aquests suecs amb l’excusa de la neu i del fred no deuen caminar gens.

A mesura que avanço veig com m’allunyo de la civilització, i això m’espanta; m’acaben de confirmar que estic en el carrer que toca, ara només falta trobar el número 38; que ha de correspondre a un hotel i també espero estar en el costat que toca, però vaja normalment els hotels ja se’ls avista amb molta facilitat. Com més avanço més clar em queda que m’allunyo de la civilització, la fe a Google m’empeny a continuar. Davant meu hi ha una carretera i als laterals hi ha uns caminets plens de neu, i més enllà vegetació; tot i que cap a l’horitzó es veuen alguns edificis. Continuo esclafant la neu a la vegada que la meva espatlla maleeix el portàtil i jo renego dels organitzadors, porto gairebé una hora i mitja caminant i ni rastre de l’hotel, ha d’estar al caure, però a on? Me n’alegro de portar aquestes botes, sinó ja tindria els peus ben molls de fa estona.

Molt de tant en tant veig alguna bici o algú que passeja el gos, no són indicis d’hotels, però com a mínim hi ha gent. El camí no s’acaba, tots els edificis que veig són putes casetes, això sí, molt maques. Al cap de poc em trobo un cartell que indica que aquí s’acaba Lund i comença la següent població. I l’hotel? No pot ser que me l’hagi saltat, no pot ser!! Tot això és massa per mi, faig mitja volta, l’hotel deu estar amagat en algun lloc, penso que potser és a l’altra banda, així que imprudentment travesso la carretera, sense pas de vianants ni semàfors.
S’està fent fosc, no hi ha rastres d’enllumenat, segueixo caminant i paro a la primera persona que trobo, i li pregunto per l’adreça, em diu que evidentment és per aquí, però que què estic buscant. En dir-li que un hotel em diu que porta 5 anys vivint allà i que mai hi ha hagut cap hotel. Maleeixo a aquesta sueca, en 5 anys com potser que no conegui un hotel que té al costat de casa? Li dono les gràcies, tot i que pugui semblar que ho faig amb sarcasme ho faig de tot cor, que m’indigni la seva ignorància no treu que agraeixi que intenti ajudar-me. En aquell moment em pregunta pel nom de l’hotel, i és en aquest moment que me n’adono de com d’estúpid que he sigut... Li dic que ho he de buscar, que segur que ho tinc amb els documents de la feina, però que em sap greu fer-la esperar. Ella marxa, en mig de la neu obro el troley, agafo la carpeta i començo a buscar com no he fet mai. Repasso paraula per paraula, i enlloc hi ha cap nom de cap hotel. No pot ser... I amb la tartana de mòbil que tinc no em puc connectar a internet.
Està clar el que he de fer, he de buscar un d’aquells bars amb connexió a internet i consultar-ho al meu compte de Gmail, allà tinc el nom de l’hotel i l’adreça, perquè no ho he imprès? Em disculpo a mi mateix, dient que havia d’acabar de preparar la presentació, són excuses de mal pagador, però em serveixen...
Camino en sentit de la civilitzada Lund, després d’una bona estona veig un grup de casetes, i per sort meva encara hi ha gent pel carrer. Veig una dona jove i baixeta, de molt bon veure, deu estar tocant a la trentena, és de faccions asiàtiques i porta a dues nenes agafades de les mans; la saludo i li faig un breu resum de la meva història, li dic que estic buscant un hotel en aquesta direcció, però que dec tenir alguna cosa mal apuntada i voldria trobar algun bar amb connexió a internet. La noia em respon, que per aquí no hi ha cap bar, però que a casa seva té internet. Li dono les gràcies a la vegada que al•lucino, una dona jove amb criatures m’està portant a casa seva? Hi ha d’haver gat amagat, o són caníbals, o té com afició fer snuff movies, o alguna cosa per l’estil, però tal i com se m’ha donat el dia no tinc cap altra opció.

Casa d’elles és molt a la bora, obra la porta, que està tancada amb clau, i em demana si us plau que em descalci. Faltaria més, penso. Pel que sóc jo el desconfiat, i començo a imaginar perquè m’ha convidat a entrar, és de tan bona pasta i ha vist tan poques pel•lícules, que no s’imagina que algú com jo pugui ser un dels més grans psicòpates de la història. A la que es despisti, tan ella com les seves dues filles podrien ser colpejades, ultratjades i violades, ningú les sentiria; m’imagino els esquitxos de sang sobre la paret per uns instants, com el vermell dóna un to més viu a l’estucat venecià.

Obre la boca i veig clara una altra opció, m’ofereix si vull passar per la dutxa, tot i la meva negativa inicial, insisteix que després d’aquesta caminada m’he de relaxar i quina millor manera que començar per una dutxa calenta mentre em prepara una bona tassa de té.

Quan sóc a mitja feina, pica a la porta, li dic que endavant, a través de la mampara veig que em porta una tovallola, en veure la seva figura amb roba còmode, no puc evitar que el meu cos reaccioní amb una erecció; tanco l’aixeta i conscient que aquella mampara no oculta res, n’obro la porta mentre alço les mans indicant que em doni la tovallola. Ella tanca el lavabo i s’apropa tímidament cap a mi amb els pòmuls envermellits, deixa la tovallola a una banda, s’ajup i em comença a llepar el membre tímidament, però amb decisió. Noto els seus llavis, la seva llengua; una de les meves mans es dirigeix cap al seu clatell i amb la altra començo a magrejar-li els pits ferms.

L’únic real és la meva erecció, que espero que quedi prou amagada sota els texans, i que ella té els pòmuls envermellits, segurament pel canvi de temperatura de l’exterior a l’interior. Tal i com havia promès m’indica on hi ha l’ordinador.
És lent d’engegar, però al cap de pocs minuts estic accedint al meu compte de Gmail, just en aquell moment escolto com una clau obre la porta i com les dues nenes van corrent cap allà. Veig un home alt, molt alt, i a més, fort. Em veu, em mira, i ho fa amb odi. Acaba de lligar caps, es pensa que sóc jo el que s’ha estat traginant a la seva dona, i ella tan sols m’ha començat a fer una mamada imaginària. La dona corre cap a ell i comença a parlar-li ràpidament, suposo que en suec, ell enfurismat, li planta una bufetada que la deixa estesa a terra, i a poc a poc es va apropant cap a mi, cada cop el veig més alt, jo em quedo aterrat, i em queda clar que no hi haurà demà.
Crec que aquesta reacció no hauria sigut tan estranya, però són suecs. Tot i que m’examina amb deteniment, deu pensar que sóc un mitja merda que no pot competir amb ell als ulls de la seva dona, escolta les explicacions de les nenes i d’ella, i ve cap a mi, em pregunta que si ja he vist quin és l’hotel, i quan el responc, em diu que m’hi porta en cotxe. Li dono les gràcies; mentre anem cap al cotxe m’explica que jo buscava el carrer “de no sé què”, però per error he anat a parar a l’avinguda “de no sé què”.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pseudo

pseudo

47 Relats

251 Comentaris

64574 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Vaig néixer el 22-10-1984 a Barcelona, tot i que des dels 4 anys visc a Girona.

Doctor en tecnologia.

Al setembre del 2006, vaig tenir la sort de publicar el meu primer llibre: 'Primeres Poesies', amb l'editorial Emboscall, algunes de les quals es poden trobar en aquesta plana (Ulls d'infant per sant Jordi, Mirada en Flama, Sonets XIX i IX, Flor de Tardor). El llibre es pot trobar a les principals llibreries gironines i en algunes de Barcelona, també mitjançant les webs totllibres ,
Llibreria Ona
i
Casa del Libro


Al setembre de 2007, he vist publicat el meu segon llibre, també amb l'editorial Emboscall, sota el títol Escrivint entre deliris el qual conté alguns relats que podeu trobar en aquest web, encara que els hi ha calgut una bona repassada.

Torno a voltar per aquestes planes després d'una temporada d'abstinència...


Per qualsevol dubte: albert.trias@gmail.com