Històries des del balcó

Vaig obrir de bat a bat les portes del balcó i vaig empènyer el balancí fins el mateix llindar. L'havíem comprat feia poc, just quan vam haver d'acceptar que ens passaríem més tardes a casa que no pas de passeig; de color vermell, com el nostre primer sofà, però molt més còmode perquè aquest es podia reclinar i tenia un lleu balanceig que ens bressolava quan el Josep Manel estava massa cansat per parlar i jo massa abatuda per mostrar uns ànims que no en tenia. Aleshores ens abraçàvem molt junts, en silenci, i deixàvem que la música ens conhortés mentre les hores passaven lentament i la foscor s'ensenyoria del cel; així fins que l'aire fresc d'aquells vespres de setembre ens obligava a tancar novament les portes del balcó i reincorporar-nos a la vida diària.

Amb el balancí vàrem iniciar una rutina que ens ajudava a distreure'ns i a crear un món fantàstic per nosaltres dos. L'un començava una història, real o inventada, i l'anava explicant en veu baixa; si es cansava o no sabia com seguir-la, l'altre la reprenia. Així havíem bastit un munt d'històries; algunes tendres, altres desgavellades; absolutament fantàstiques o curulles de records que rescatàvem de la memòria més amagada. Era, aquelles tardes, el nostre entreteniment més íntim.

La tarda presagiava tempesta; tenia aquell llum estrany d'anar a ploure i al lluny, per sobre del mar, es veien uns núvols negres i amenaçadors. Vaig acostar un parell de flassades per si refrescava abans d'hora, després vaig posar música i el vaig anar a buscar.

Gloria a Dios en las alturas,
recogieron las basuras
de mi calle ayer a oscuras
y hoy sembrada de bombillas.
...

Decididament, la veu d'en Serrat omplia de melangia l'habitació, però la tarda era de per sí melangiosa i des del nostre balcó abocat a la Plaça del Sortidor necessitava evocar tantes festes majors i revetlles de Sant Joan viscudes allà mateix, quan les nits eren plenes de somnis i els carrers anaven vestits de garlandes de colors i collarets de llum.

En Josep Manel va arribar cansat al balancí, amb el rostre pàl·lid i petites gotes de suor, com perles lluents, fent tentines pel seu front. Me'l vaig mirar amb tendresa i se'm va escapar el riure.
- I ara, què? - va preguntar ell amb resignació.
- Res. Pensava que era una sort que ja fossis calb de fa tant de temps; així la quimio no t'ha canviat gaire.

Vam riure plegats. Aquesta mena d'humor negre ens ajudava a passar els dies. No era gaire correcte i totalment impensable quan érem amb la família, però entre nosaltres s'havia fet habitual. Era com si li féssim la burleta a la tragèdia, com si així fos possible vèncer-la ...

Avui li tocava al Josep Manel començar la història però semblava indecís, com si dubtés de quina explicar.

La música trencava el silenci que per un breu moment s'havia fet:

...
Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
...

Amb un somriure juganer, en Josep Manel va començar:
- Avui t'explicaré la història dels meus estius aquí, al barri.

Al final del carrer Margarit, el camp de la Satàlia esdevenia el refugi perfecte. La colla dels cavallers hi tenien el seu cau i resultava molt difícil accedir-hi sense que ells ho sabessin. Les parets que el cercaven eren les muralles inexpugnables del seu castell; no necessitaven merlets ni torres de vigilància: ningú podia a travessar-les. La porta estava normalment tancada i, per entrar-hi, s'havia de saltar des de les escales que baixaven de Montjuïc. Darrera els murs, el camp de sorra es convertia en una immensa plaça d'armes on els cavallers feien els seus torneigs i s'entrenaven per lluitar contra els exèrcits enemics. Al final de la plaça d'armes, les grades es transformaven en alts penya-segats, a la part inferior dels quals s'amagaven coves secretes on amagar-se de l'adversari. A dalt de tot, la vegetació simulava una selva, salvatge i plena d'animals feréstecs, impenetrable pels cavallers i alhora la millor defensa contra els pirates que cada tarda els hi presentàvem batalla.

Els pirates ens reuníem al costat de la font del Sortidor. No era una gran font, però era la única mínimament decent que hi havia pels voltants, i uns pirates com cal no ho podíem ser sense una mica d'aigua. La font, doncs, era el nostre port tot i no tenir vaixell. Des d'allà sortíem baladrejant i corríem esperitats pel carrer Blasco de Garay, giràvem per Anníbal i enfilàvem el carrer Margarit a la recerca dels cavallers de la Satàlia.

Que jo recordi, els pirates mai no vàrem aconseguir guanyar els cavallers, però això no ens destorbava les ganes i durant tot l'estiu, tarda rere tarda, ho tornàvem a intentar.

Alguna vegada passava a l'inrevés i eren els cavallers que s'apropaven d'amagat fins el cau dels pirates. Aleshores la font assolia tot el seu poder i els pirates fèiem torns per disparar raigs d'aigua contra els cavallers fins que el terra de la plaça vessava d'aigua pertot i pirates i cavallers acabàvem remullats com peixos. Normalment aquells atacs coincidien amb les tardes més caloroses.

El joc durava fins que les campanes de Santa Madrona tocaven les vuit. Aleshores, tàcitament d'acord, pirates i cavallers ens convertíem novament en amics, germans o companys d'escola i tornaven cap a casa, bruts, mullats, cansats i somrients, tot esperant la batalla de l'endemà.

Tret de comptades excepcions, ni cavallers ni pirates teníem nenes entre les nostres "files". La majoria d'elles formaven un grup de princeses que els cavallers defensaven amb honor i que els pirates intentàvem robar per demanar-ne rescat. No sempre jugaven amb nosaltres, i quan no ho feien es reunien al pati del local del carrer Blai -eterna promesa d'equipament pel barri- i se sentien segures a la seva torre, protegides per l'alta reixa que les separava del carrer. Allà els somnis infantils i els primers amors prenien la forma de grans aventures i d'idil·lis de pel·lícula, a voltes ensucrats, a voltes transgressors. Era tan fàcil somiar ...

La tos va fer callar en Josep Manel. Em vaig aixecar per anar a buscar un got d'aigua i la història va quedar momentàniament interrompuda.

El sol començava a pondre's i ruixava de vermell els núvols, pintant-los amb tota la gamma de violetes. La tempesta que s'hi prometia, no havia arribat encara, però l'aire feia olor d'humitat. Com m'agradaven aquells colors i aquella olor!! Duien la promesa de nous temps, de neteja; absurda esperança que l'aigua esbandís l'horror, com un malson es desfà en arribar la llum del dia.
La veu d'en Serrat continuava acompanyant la tarda ...

...
El meu carrer
és fosc i tort, té gust de port
i nom de poeta.
...

Amb un somriure, en Josep Manel va voler continuar la història.

Quan érem més grans, a les escales del carrer Poeta Cabanyes es reunien les noies més maques o, si més no, les més agosarades. La majoria anaven a les monges del Surti i això les feia més atraients i pecaminoses als nostres ulls.

Es pintaven els ulls amb pals de pegadolsa negra ben llepada i fumaven d'amagat mentre una d'elles vigilava que no hi passés cap mare. En realitat, però, ningú no pujava fins allà perquè les escales quedaven a dalt de tot i per sobre d'elles només hi restava el passeig de l'Exposició que marcava l'inici dels horts.

No sé si algú ens ho va explicar o com ho vàrem descobrir. El cas és que sembla ser que les escales del poeta havien estat -de sempre- el refugi de les nenes més llençades del barri, només que nosaltres no ho havíem sabut fins aleshores, o potser és que abans no ens interessava gens.

Aquell estiu vaig descobrir els petons i el cos de les noies: primer, amb tímides aproximacions que ara em semblen tan ridícules que gairebé esdevenen tendres; després, amb la naturalesa de qui sap que la descoberta d'aquell món era igual d'atractiva per les noies com pels nois.

La seva veu sonava cansada i li vaig fer un gest perquè callés. Sentia dins meu un rau-rau que no podia –ni volia– identificar.

Darrerament em passava amb certa freqüència quan evocàvem records. Una pressió al pit m’invalidava, em pujava per la gola per fer-me callar i em xiuxiuejava a cau d’orella que ja no hi havia futur, que ja gairebé no quedava present, que ens refugiàvem en el passat en un desesperat intent per no desaparèixer, com si rememorar la nostra vida fos l’única opció possible per fer palesa la nostra existència. I aleshores ja no sentia l’aire als pulmons, només la coïssor als ulls com si les llàgrimes contingudes esdevinguessin un infinit d’agulles amb vida pròpia i la fèrria voluntat de colonitzar-los.
- Ssst. Ssst. No passa res. No et deixis guanyar. – una lleu veu interior em parlava sossegadament i m’ajudava a vèncer la por.

Tampoc no puc assegurar que el rau-rau no fos gelosia. Una gelosia, del tot irracional, per aquells petons que no havíem compartit, per aquell tros de vida que no era meu ara que el nostre es feia tan curt. No em vaig poder estar de portar la història al meu terreny, i vaig continuar-la jo:

Uns anys després, els petons robats a les escales eren passat i estaven oblidats. D'aquells anys i dels següents, que van suposar la incorporació absoluta al món adult, quedava bàsicament la certesa que havien estat màgics i que s'havien de viure plenament.

Aquell dimecres la reunió de monitors de l'esplai havia acabat més d'hora que habitualment i vàrem anar a fer una cervesa al "Zodiaco". Devia ser més d'una, o potser va ser una qüestió d'estratègia, però en tornar a casa et vas estirar a un banc d'aquesta plaça perquè en teoria no podies ni caminar.

El banc ja no hi és. Les obres per fer el pàrking se'l van endur. Però jo encara recordo el teu discurs sobre els setze anys -just els que jo tenia aleshores- i sobre com s'havien de viure a tope. I recordo especialment el petó que em vas robar -com quan eres pirata i robaves princeses. Vaig quedar captiva, per sempre més, dels teus ull color de mel.

Em va prendre els llavis i em va mirar als ulls, una cansada guspira de desig al fons dels seus. Vaig haver de callar i em vaig submergir en el petó.

...
Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n
tot just despertàvem del són dels infants.
...

No em demaneu que us expliqui com va ser, però en fer-nos aquell petó vaig saber que aquella era la nostra darrera tarda, que no hi haurien més històries reals ni inventades, ni més tardes mandrejant en el balancí acompanyats només de la música.

El petó se'm va fer etern. L'angoixa gairebé no em deixava respirar. Vaig tancar els ulls i em vaig estrènyer contra el seu pit.
- Cris, què passa? No m'amaguis els ulls ...
- No te'ls amago, carallot. Només és que vull guardar-me per sempre aquest moment.

Però jo sabia que no el podia mirar. No volia que veiés llàgrimes en els meus ulls, ni que descobrís el que jo sabia; però sobretot tenia por de llegir en els seus, que ell també ho sabia.