Històries de metges

Un relat de: solarin

Quan aquell dimarts vaig arribar a casa, massa tard pel meu gust, i et vaig trobar adormit al sofà amb un llibre obert sobre el pit vaig recordar com t'estimava i el temps que feia que no t'ho deia.
Poc a poc i sense fer soroll per no despertar-te vaig deixar la jaqueta al penjador i la bossa prop de la porta i vaig acostar-me lentament fins al sofà on dormies. Vaig asseure'm somrient, mirant la teva cara de bon nen (sí, quan dorms sembles un bon noi i tot!). Sempre m'han agradat els teus ulls, ja ho saps, sempre t'ho estava dient. Aquells ulls tancats del color de la nit, capaços de fer-me sentir especial, de dir-me el que a vegades et costava. I els teus llavis… tan perfectes pels meus, fets expressament perquè s'acabessin trobant, tan suaus. Ideals pels teus petons, dolços i juganers. Vaig recordar el temps que feia que no et feia petons sobre la cella, on sé que no et podies resistir, la teva debilitat.
Vaig agafar el llibre que estaves llegint: Biografia de Mozart. Se'm va escapar un somrís, és el que et vaig regalar pel teu últim aniversari, juntament amb el piano alemany del que t'havies enamorat només veure'l. Llavors, mecànicament, vaig dirigir la vista a les teves mans. Mans de pianista: suaus, acurades, dits llargs i esvelts… això em va fer pensar en com et vaig conèixer aquell dia que jo anava sense paraigua. I com plovia! Sorties del conservatori i vas veure'm tota xopa mig corrents pel carrer. Vaig pensar que devien quedar pocs nois com tu quan vas oferir-te a acompanyar-me fins l'estació de metro més propera. El que no esperava era que fos jo qui acabés donant-te el meu número de telèfon abans de baixar les escales.
Vaig deixar el llibre sobre la tauleta del menjador i vaig tapar-te amb la manta verda. Quines històries amb aquella manta! Mereixerien un llibre sencer per elles soles.
Quan vaig acabar de sopar, tu ja ho havies fet i amb raó, era molt tard aquella nit, vaig apropar-me de nou al sofà i et vaig despertar amb aquell petó sobre la cella.
Vas mig obrir els ulls i vas somriure'm.
- Hola dormilega.
- Hola doctora. Has tingut un bon dia avui?
Vaig explicar-te que la col·lisió en cadena d'uns cotxes va tenir-nos ocupats fins passat el torn de dotze hores. Vas preguntar-me si estava cansada i em vas apropar a tu.
Després d'uns instants en silenci no vaig poder més. T'ho vaig dir tot. Tot…
Que em perdonessis per haver-te deixat de banda, per haver-te fet pensar mil i una coses diferents, per no haver-te dit com t'estimava, encara que ja ho sabies però no era motiu per no dir-t'ho més sovint.
Vaig dir-te que t'estimava amb els ulls humits, els teus i els meus. Vas entendre'm i vas fer que m'enamorés de tu per segona vegada, sense haver-ho deixat d'estar mai.
Eres únic.
Qui hauria de dir que pocs mesos després hauria de venir la meva companya, consternada, a avisar-me des de l'altra banda de l'hospital?
Vaig espantar-me al veure-la tan esverada, no podia entendre-ho. No vaig poder entendre-la fins que et vaig veure.
Sí amor, a tu. Eres tu però no ho semblaves i desitjava profundament que no ho fossis, que hi hagués un error, que fos un malson… eres estirat en un d'aquells llits blancs estèril de la UCI, ple de tubs: pel nas, els braços, la tràquea oberta. El metge que t'atenia, en Carles, va dir-me què t'havia passat: un conductor begut t'havia atropellat mentre creuaves el carrer de l'Esperança, el carrer de casa.
Vaig plorar llàgrimes d'amarga ràbia, d'indescriptible tristesa, d'impotència. Era metgessa i no podia fer res perquè sortissis del coma on et trobaves perdut.
Feia una colla d'anys que salvava la vida a altra gent, i n'estava orgullosa, però ara que necessitava salvar-te a tu no podia. La persona que més he desitjat salvar en tota la meva vida i no vaig poder.
Vaig demanar la baixa. No sortia de casa, no parlava amb gairebé ningú, vaig amagar totes les fotografies on tu hi sorties, vaig vendre el teu piano… volia esborrar-te, com si mai haguessis existit. Pensava que això em faria menys mal. Que equivocada estava!
Com em va, ni tan sols, passar pel cap la idea de que esborrant-te de la meva vida seria més feliç, que potser em sentiria millor?
Quan vaig adonar-me de l'error que estava cometent vaig odiar-me per no voler-te recordar, exceptuant els tres anys que vaig estar amb tu, la meva vida mai més va tornar a tenir sentit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer