Històries de la gran guerra, El turó 185

El turó 185

-Caleu baionetes!
Clac, clac, clac.
El mateix so i la mateixa ordre es repetien al llarg de la línia, aquests es fonien amb molts altres sorolls molt més poderosos. Grans explosions. Ràfegues de metralladora. Però sobretot el so atordidor dels enormes projectils de campanya.
Bengales blanques s'alçaven al llarg del front, que s'il·luminava momentàniament només per tornar a restar en la foscor més absoluta. Cada vegada que algú en llençava alguna tots els éssers del lloc s'amagaven tan bé com podien. Un soldat ajudava a calar la baioneta d'un altre que estava massa nerviós per fer encaixar la fulla metàl·lica al fusell.
L'oficial recorria la seva secció de trinxera. Els homes s'esperaven nerviosos. De tant en tant una mirada al rellotge de butxaca, una altre a un home que li sonava de vista o bé una ullada la trinxera enemiga envaïda, ara, per les explosions.
-Cinc minuts!
Va dir a un home alt i fornit amb l'ensenya de sergent. El mateix crit es va sentir al llarg de tota la trinxera repetida pels suboficials. Els homes agafaven granades, s'ajustaven els cascs d'acer, comprovaven que no s'havien deixat res, resaven.
L'agulla va arribar l'hora en punt. Va posar un peu al talús i va sortir amb un ràpid salt de la trinxera. No va fer falta cap ordre, el van seguir els sergents i darrera seu els soldats.
-Formació en dues línies! Tiradors a primera línia! - va cridar.
A la seva esquerra i la seva dreta dos oficials donaven les mateixes ordres. A l'hora convinguda es van posar en marxa. L'oficial es va posar entre les dues línies. Duia un casc d'acer igual que els seus homes, anava armat amb un revòlver i un bastó. Cinc-cents metres els separaven de l'enemic. D'aquests cinc-cents, cinquanta eren en pujada. La posició contraria estava just al capdamunt d'un petit i baix turó.
La trinxera enemiga quedava ja molt a prop. Els del davant haurien pogut sentir els seus passos si no hagués estat per les explosions.
L'artilleria va deixar de bombardejar les posicions enemigues. Tot i que no es veia gairebé res es podia intuir que a dos-cents metres els "talps" sortien del seu cau i prenien posicions de defensa. Segons el costum després d'un gran bombardeig hi havia un atac. Per aquest motiu, quan sonava l'ultima explosió els soldats sortien corrents dels seus refugis.
Una bengala blanca va creuar el cel, durant uns instants es van fer visibles les figures que s'acostaven al seu objectiu. L'atac ja havia estat descobert. Al cap de pocs segons se'n va enlairar una de vermella, un senyal per l'artilleria. La llum roja semblava cridar: "Enemics acostant-se, foc de barrera."
Immediatament després del llançament l'oficial va cridar:
-Correu! Creueu el foc de barrera!
Massa tard potser. Els homes de la última fila que no havien començat a córrer van volar pel aires. Més bengales blanques al cel, va començar el foc de fusells. Una metralladora va començar a disparar. A cent metres de la trinxera enemiga, l'artilleria ja no els molestava. La formació s'havia trencat en el moment en que van començar a córrer. Es van llençar en direcció a les detonacions dels dispars de fusell que eren la única llum visible a part de les bengales que s'alçaven amb molta regularitat. Corrien mig ajupits per tal d'evitar ser tocats. Molts dels soldats queien i ja no s'aixecaven d'allà on havien anat a parar. El so de les bales que els passaven a prop feia que s'afanyessin més. La metralladora sembrava la mort en ells, que eren blancs fàcils.
Algú va fer callar la metralladora. La secció del costat ja havia saltat dins la trinxera. Els homes es van intercanviar granades de mà. La metralla els feria o bé els matava l'explosió.
L'oficial en va tirar una allà on creia haver vist un enemic, per l'explosió va poder veure com havia encertat el pit d'un pobre diable. Va llençar una granada més dins la trinxera, es va esperar a que explotés i va saltar a dins.
Els pocs supervivents enemics es defensaven, un d'ells es va acostar a l'oficial. Va atacar amb la baioneta a la mà. Li va buidar el carregador de la seva pistola. En el cos a cos els homes es transformaven més encara, es tornaven bèsties que només paraven de matar quan no hi havia enemics al seu voltant.
La trinxera era seva. Les ordres es limitaven a conquerir el turó 185. Havien guanyat cinc-cents metres. Es va asseure un moment per recuperar l'alè. Just davant seu hi havia un refugi completament destrossat, entre les runes hi havia la major part dels defensors, havien mort durant el bombardeig.
Els càlculs dels seus superiors eren correctes. Havien arribat prou homes com per poder dir que havien conquerit la posició. Cent cinquanta ànimes a canvi de cinc-cents metres.
Des d'un despatx de l'estat major, la guerra era un simple joc de números i de banderetes posades en un mapa. L'acció del dia es mereixeria una petita anotació en l'informe del quarter general: S'han pres algunes posicions al llarg de la línia, baixes importants en alguns sectors.