Històries de Blancespill - De carrers i ciutat: 3-L'home multiplicat

Un relat de: Grocdefoc

Sigui l'hora que sigui, passi per on passi, cada vegada que surto al carrer, en un lloc o un altre me l'haig de trobar; el puc veure de lluny com va caminant lentament amb una carpeta sota el braç, i de reüll observo com es balanceja a causa d'una coixesa quasi imperceptible, de la qual jo me n'he adonat al cap de tantes vegades en què me l'he trobat, en què ens hem creuat. Jo el veig. Ell a mi no. Mai no m'ha mirat ni s'ha adonat d'aquesta circumstància singular, li ha passat per alt aquesta coincidència esbalaïdora, no se n'adonarà mai d'aquesta casualitat humana que, any rere any, es va transformant en una causa literària.

No sé escriure contes, però si en sabés n'escriuria un sobre aquest home. I el que escriuria bé podria ser la història de l'home multiplicat per mil, o per deu mil, o per cent mil... Començo a pensar que en aquesta ciutat, i a cada carrer, hi ha un home igual a un altre home. O serà el carrer el que es duplica o quintuplica...? No serà aquesta fenomenologia la que fa que em sembli que tots els homes siguin el mateix home?
Alguna vegada he estat a punt de parar-me al seu davant i de parlar-li, però, què li diria? potser un "escolti, jo a vostè me'l trobo cada vegada que surto al carrer"
-No semblaria això una ximpleria?
I ell em miraria, i potser em veuria per primera vegada, i el fet de que jo li hagués esventat, al mig del carrer, aquesta inesperada frase, encara li semblaria una bestiesa més gran.

Cadascú percep el món sota el seu punt de vista únic, exclusiu; sota les combinacions d'edat, estatura, mentalitat (afegiu el que vulgueu); però sempre som els únics que sentim la punxada o la carícia... I no cal posseir la màxima informació per acabar sent savi, ja que un és o no és savi i, si ho és, només ho és per naixement. "Sóc àries" "Sóc taure" "Sóc peixos..." Em nego a creure que les influències astrals ens facin en essència tan diferents, perquè sota la influència de les estrelles tothom s'hi troba d'igual manera i tot és possible sota d'elles. Tothom som i no som. Tothom té drets i a tothom se'ls hi neguen. Tothom vol posseir la veritat i la veritat és única per a cadascú. L'home que per casualitat em trobo cada vegada que surto al carrer, tot hi semblar-me multiplicat, és únic. Com jo.

Ja he dit que, si en sabés, escriuria un conte amb aquesta història, però no és cap conte. L'home existeix realment, és de carn i ossos, com jo, però, com ja he dit, multiplicat per mil en els mils carrers de la meva ciutat.
Sé que obsessionar-se amb la incertesa que porta aparellada una situació repetitiva i inexplicable, donar-l'hi tombs, pensar-hi massa, cercar explicacions que sabem que no existeixen..., pot induir a escriure un assaig boig; o, si més no, un escrit absurd. No és la meva intenció portar a l'extrem de l'impossible el fet de l'home que es multiplica pels carrers de la meva ciutat, per no acabar dient res, però el cert és que durant molt de temps em va tenir obsessionada, fins al punt de voler marxar de la meva ciutat per tal de no trobar-me'l mai més.

Ell, ignorant de l'infortuni que jo pateixo per la seva mania de recórrer a tothora la ciutat en solitari, com si no tingués casa ni cap altre lloc on refugiar-se, sense afecte ni gratificacions al final del dia..., continua mesurant les avingudes i els carrerons, aprenent-se de memòria els números de les cases i els noms de les famílies què hi viuen, el nombre d'habitants de cada habitatge..., els costums i circumstàncies que impregnen cada entrada i cada pati de sons i aromes diferents i característics dels móns en miniatura.

-Què deu pensar aquest home que camina tot el dia, donant tombs i més tombs, cercant... què deu cercar una i altra vegada, passa rere passa?
L'home de la carpeta sota el braç que jo em trobo cada vegada que surto al carrer, mentre camino per una ruta indeterminada, sense cap horari establert, sigui l'hora que sigui, en un lloc o un altre forçosament me l'he de trobar, perquè en aquesta ciutat existeix un paradigma específic que ens aboca a l'absurd multiplicat, i a més, s'hi afegeix l'evidència de que ell no coneixerà mai la meva existència..., i jo el visc com si formés part del meu planeta privat.

Escriure sobre algú real que ignora l'existència del qui l'observa i l'escriu, ja és prou estrany. Però reconec, que és molt més estrany escriure sobre d'altres personatges completament invisibles -invisibles per la seva inexistència real-, tot i haver-los-hi donat noms i modelats rostres, de fer-los anar vestits o despullats quan hom s'ho imagina perquè creu que el guió així ho exigeix.
-Quants personatges inventats no acaben sent més reals que els propis homes reals que ens trobem pels carrers? Els qui posseeixen veritablement afecció a la lectura em poden entendre perfectament.
Aquest home del carrer no puc inventar-me'l. No és un home bell, ni vell. És de mitjana edat, més aviat baixet i magre. Amb els cabells castanys, curts i rinxolats, i tan a l'estiu com a l'hivern va vestit amb el mateix anorac blau que li tapa tota la seva anatomia.

Només una vegada el vaig poder observar de ben a prop i unes arrugues profundes li unien les conques dels ulls amb unes galtes pàl·lides, massa pàl·lides per al meu gust. En aquella ocasió vaig pensar que realment semblava un fantasma, i aleshores se'm va acudir preguntar-me si no me l'estaria realment imaginant; i que, tal com m'imagino altres personatges invisibles, potser també m'estava imaginant a aquell home del carrer. Això bé que podria explicar que me'l trobés a tot arreu, a qualsevol hora, plogués o fes sol, sempre caminant uns metres davant meu, amb el seu caminar lent i contingut, i la indescriptible carpeta sota el braç, com si dins la carpeta, i a prop del cor, portés ordres de desnonament o sentències de mort.

Tenia un reguitzell d'excuses per marxar de la meva ciutat, però el cert és que el motiu principal era perdre de vista a aquell home insignificant que, cada vegada que me'l trobava, em feia recordar la meva pròpia insignificança.

Comentaris

  • M'agraden les històries de Blancespill[Ofensiu]

    Gràcies pels tres relats de les històries de Blancespill. M'agraden perquè ets capaç de elaborar i poetitzar partint d'uns elements ben senzills, com ara uns semàfors o un home que passa pels carrers.

  • Fenòmens i rutes[Ofensiu]
    Unaquimera | 06-01-2009 | Valoració: 10

    Avui és un dia especial, aquell en què molts esperen veure satisfets els seus desitjos, confirmades les seves esperances...
    Oficialment són els infants qui ho protagonitzen, però els adults també podem desitjar, esperar, confiar... no ho som tots sempre, ben endins, una criatura amb ganes de creure en la màgia impossible, en la generositat del destí, en la fantasia que trenca la monotonia racional i adulta?
    Avui, doncs, em sembla un dia realment apropiat per regalar-me la teva fantàstica història sobre el fenomen inexplicable, aparentment una ximpleria que no ho és en realitat, que dota la teva narració d'innumerables possibilitats engrescadores, des de les més absurdes fins les més reals, les més iròniques a les més crítiques, les més literàries fins les més humanes, les més insignificants a les més transcendentals...

    Ha estat un plaer seguir amb tu la ruta per la teva ciutat i descobrir al protagonista amb l'anorac blau, el fantasma lent armat amb una carpeta, a l'home multiplicat, pels carrers i cantonades.

    Avui, dia en què uns savis van seguir un fenòmen, un astre de forma diferent i ruta incomprensible, fins al seu destí, et vull oferir una abraçada triple: magna, màgica, i majestuosa,
    Unaquimera

  • Últim paragraf...[Ofensiu]
    Seny i Rauxa | 14-12-2008 | Valoració: 9

    ...perfecte.

    A mesura que llegia el teu relat, desitjava trobar-te dient que havies xocat amb ell i havies descobert quelcom de la seva identitat.
    M'has trasmés la teva sensació en alguns moments encuriosida en alguns moment obsessiva que et fa sentir aquest home.

    No sé com t'ho has fet però...
    Ara tinc la sensació de que jo també l'he vist.


    un petó ;)

    SiR

l´Autor

Foto de perfil de Grocdefoc

Grocdefoc

31 Relats

146 Comentaris

42438 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
M'agrada llegir i escriure, dibuixar i pintar.
I des de sempre he escrit, crec que des d'abans de nàixer (els meus avantpassats també els hi agradava escriure i pintar).

La resta de coses que podria dir, les he intentat resumir en el primer relat que he enviat a RC: "Autoretrat a colors".

En la meva pintura i que adorna el principi de la presentació (titulada "Carnaval"), hi manca un rostre... Crec que, amb l'escriptura, encara intento donar-li forma i trobar sentits.

M'hagués agradat estudiar molt més qualsevol aspecte de la llengua i la literatura, però les circumstàncies personals i laborals no m'ho han permès i ho he fet a la meva manera i quan he pogut: aprenent de mestres particulars i en un taller d'escriptura.
Sóc conscient de que sóc molt lluny de qualsevol cim.

Em va costar molt decidir-me a fer la meva primera exposició de dibuix i pintura.
Amb l'escriptura, encara dubto molt més, ja que a les paraules els hi tinc molt de respecte. Dins la meva gran ignorància sóc exigent, però m'he decidit a llençar-me a l'espai en trobar aquest web... perquè crec que si no és així no ho faré mai.

Un savi va dir que tot el que es posseeix no s'hauria d'atresorar sinó que s'hauria de donar.

El meu correu és a la vostra disposició.

grocdefoc@hotmail.com

I els meus blogs:

http://des-de-dalt-del-turo.blog.cat/