Històries d'autobús

L-70.
Recorregut: Bla bla bla…fins l'Hospitalet. Retràs: 4 minuts, com de costum.
Pujo a St. Boi i em col·loco a un lloc al costat de la finestra. El paisatge: el de sempre (gent amb la compra, nois amb motxilla, alguns graffitis a la paret i molt de trànsit)
I per un moment he pensat: Perquè mirar fora, on tot es tan monòton? Perquè no mirar dintre?
Davant meu havia un marroquí amb la seva dona (suposo que era una d'elles). Anaven parlant de no se què musica l'agradava.
Darrera havia un noi, amb rastes, escoltant música al MP3, tenia cara de pocs amics i anava amb una carpeta de la UB. No hauria dormit gaire.
Just a la meva esquerra, hi havia un senyor, d'uns 70 anys. Sol. De sobte, va acostar-se un compatriota. Parlarien la típica conversa (com ha canviat el món d'aquí a quan érem petits…) Després m'he parat a pensar. Com es de cruel el món. Ha entrat un noi, no seria gaire mes gran que jo, amb una motxilla de Fanta, de procedència sud-africana, i s'ha assegut al meu costat.
Amb dificultats he sentit: ¿Que escuchas?. No he contestat. Directament l'he posat l'auricular a l'orella i hem gaudit amb música hip hop del viatge. Havia de baixar a Gran Via. Li vaig preguntar quin era el seu destí, i em deia que no sabia, que no tenia on anar i que l'havien dit que si pujava a un d'aquest, trobaria algú. Em va saber molt greu, no poder ajudar-lo. Vaig treure-li l'auricular de l'orella i li vaig dir que aquesta era la meva parada. Els seus ulls foscos brillaven. Però la meva ànima es desencaixava. I des de el lloc que jo havia deixat buit, em mirava per la finestra. Quan el vaig veure, el temps es va congelar. Aquella imatge: un noi no gaire mes gran que jo, de procedència sud-africana, mirant-me amb ulls d'algú que no sent, i que no té ningú. La mateixa finestra per on jo abans havia vist el paisatge monòton de St. Boi i ell veia un món estrany. Potser els camins de la vida ens faran tornar a veure'ns.