Història...

Un relat de: DIJOR

…..Pot començar a qualsevol lloc, posem per cas a una platja deserta. Deserta de gent, es clar, pel demés tot com a qualsevol altra platja. Horitzó, sorra, vent i per suposat, la mar. Una mar blava com acostuma a ser el mar. Perdó, allà a baix, una petita embarcació reposa a la sorra. Sembla com si em mirés, com si em volgués explicar les mil i una aventures viscudes allà dins, ben lluny, allà a on no hi ha ni sorra, ni passeig, ni cases,només el vent i l'aigua blava a voltes brava, a voltes en calma i, es clar, uns quants homes coneguts amb el sobrenom de pescadors. Aventures que per uns eren quotidianes, com si no fossin res, allò que es diu rutina. La barca allà sola era com un crit que em convidava a apropar-me, com si m'estigués oferint la possibilitat de fer un petit salt i ubicar-me en el seu interior. Naturalment ho vaig fer. Què volíeu que fes. Estava allà, quieta, pintada amb els colors blaus i vermells, amb un petit pal que s'enlairava cap el cel i amb una vela plegada descansant en el seu ventre maternal. Uns fustets entravessats em convidaven a seure. Naturalment ho vaig fer. Què volíeu que fes. Vaig lligar aquella vela a una corda que voletejava i la vaig alçar fins que ja no podia mes. Amunt, amunt, venja cap amunt El vent la movia amb una força inenarrable. Batecs de cors angoixats. Un soroll quasi ensordidor que cop a cop em feia remugar les cames i els braços i el cap i els sentiments. La barca va començar a moure's amb lentitud al començament, però de mica en mica va començar a enlairar-se amb una potencia indescriptible. Vaig sentir por. Què volíeu dons, era el primer cop, i com succeeix quan es el primer cop de tot, la por es qui mana. I tant que vaig sentir por en el moment en que la mar xiulava sota dels meus peus. Imponent. La barca es va anar domant amb l'afecta del qui s'acostuma a un amor o a una nova experiència. La mar ja estava mullant-me i el vent, i la vela, i la barca i jo mateix ens vam convertir amb un de sol, amb un sol cos, amb un sol futur. Ara era el moment més dolç, el moment somiat. Lliscàvem feliços i el vent em besava la cara com si fos el mes fidel dels amants. Ara ja no hi havia ni sorra, ni cases, ni homes, només la mar, la barca, la vela i l'horitzó. Un horitzó clar, desvetllat, sense taques ni escletxes. El ritme de les onades era la música plàcida del violí, les pujades i baixades un ball lent i profund, carregat d'amor. Els seus espetecs amb la proa eren els trompons que acompanyaven la melodia com si una orquestra ens volgués portar cap el no res, o potser cap a la plenitud del què ja sé sap viu, o mort. De volta tot va ser silenci, ni onades ni batecs ni res de res. Només una lleugera brisa que acaronava els meus pocs cabells. La vela quieta, com si l'esforç l'hagués esgotat i hagués caigut en un plàcid repòs. Tot era quietud. Vaig tornar a sentir la por d'allò que no sabia el que era . La por per allò que m'és desconegut. La por del què se sent venut, aïllat, perdut. La mar ja no cantava, l'horitzó començava a ennegrir-se . A la memòria allò que després de la calma ve el temporal. Vaig agafar-me amb totes les meves forces al llarg pal que permetia onejar la vela. Què volíeu que fes. Una llum allà, molt lluny, seguit d'un petit tremolor al cel em va donar la raó. Era la tempesta que venia com un genet a caure damunt nostra. Damunt de la barca, de la vela, de l'home i de la mar que de nou començava a palpitar com un cor rabiós. Cada cop més i més fort. La vela semblava boja i les cordes un ball, però aquest cop no com una dansa de la vida i de la felicitat, sinó el ball de la por, de la mort, de la misèria dels homes. Vaig començar a tremolar, a mirar al cel com demanant que tot allò que se'm cauria al damunt fos només passatger. Vaig tapar-me els ulls. Què volíeu que fes. Ja no volia veure res, només volia tornar a tranquil·litat de la platja, a la seguretat de la casa, a la companyia dels homes i a la suor de la terra. Els llamps i trons eren damunt nostra. De la barca, de la vela, de l'home. Espetecs que impulsaven a la barca a una ferotge lluita per no caure en els braços de la foscor, de la nit eterna. Jo mullat, agafat al pal de la vela, la vela colpejant amb més força què els propis trons, Els llampecs il·luminant la negra tempesta, la barca, el pal, la vela i l'home que salten pels aires i s'enfonsen i s'enfonsen fins a la fi. Ja no hi ha aire, ni barca, ni pal, ni vela, ni home, ni horitzó ni res de res. Els meus ulls clucs volen obrir-se i mirar cap el cel que de cop va tornar-se blau com el dia brillant més brillant de tots els dies. La barca quieta, el pal nu, la vela en el seu ventre, jo tombat en els fustets travessats. La suor pel meu front, el meu pit i el meu ventre. Vaig saltar com gos ferit i els meus peus nus van anar a esclatar a la sorra calenta, per veure de nou la sorra, l'horitzó, la mar i, per suposat, la barca quieta descansant a la terra mullada, picant-me l'ullet . Vaig riure i vaig buscar amb la mirada a les cases i als homes. Què volíeu que fes.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de DIJOR

DIJOR

1 Relats

0 Comentaris

680 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Nascut a Barcelona l'any 1956 he viscut sempre a Mollet del Vallès, fins fa pocs anys, que dut per la roda de la vida, hi anat a parar a Torredembarra. De petit un entremaliat, de gran tranquil i respectuós, de cor català, de maneres universal, de pensament esquerrà, de vida desigual. Lector d'aventures i visualitzador de pel·lícules dels 40 i dels 50. Enamorat d'en Pappaseit, d'en Pla i d'en Vazquez Montalbán. Amant de la mar i de les meravelles de la vida: bon menjar i bon beure. Curiós i inconformista, treballador i de moral dubtosa, agraït i florit.

Últims relats de l'autor