Història vora la llar de foc

En una habitació fosca, un avi i el seu nét eren a la vora del foc. Fora, la neu queia en petites volves blanques sobre el món fred de desembre.
-Avi -va dir el nen- explica'm una història, si us plau.
L'avi va mirar el seu nét amb una mirada còmplice i somrigué per sota de l'espessa barba blanca:
-I quina voldries que t'expliqués?
-Doncs… no ho sé. Alguna de quan eres més jove.
Aquest cop l'avi no dissimulà la seva rialla i va mirar-se el nen, disposat a començar el seu relat.
-Això que ara t'explicaré va passar fa molt de temps. Devia tenir uns setze anys i, si bé recordo, era primavera, quan el bosc és més bell.
» Vaig anar al bosc a passejar, després de tenir cura del ramat de cabres que abans teníem a casa. Vaig endinsar-m'hi buscant els paratges més bonics que hi havia i hi ha prop del riu.
» I allà la vaig veure. És una imatge que mai em marxarà del cap. Jugava vora la riba, mullant-se els peus en l'aigua cristal·lina. Duia el cabell llarg fins l'esquena, del color de l'or blanc, brillant i sedós. La seva pell era pàl·lida però plena de vida. Era una noia preciosa i semblava ser molt jove però tenia la mirada plena a vessar d'experiències viscudes.
» Immediatament després de veure-la me'n vaig enamorar. Va ser com un rampell elèctric que et corre esquena avall… -mentre ho explicava, l'avi tenia la mirada fixada en algun punt llunyà dels seus records-.
-Què feia aquella noia?
-La misteriosa noia seguia asseguda a la riba amb els seus peus a l'aigua, somrient feliç mentre jo me la mirava d'una mica més lluny, des del camí, amb els ulls fixos en la seva bellesa. Finalment, ella es va adonar de la meva presència i, com a únic gest, em va somriure. Això va fer-me valent i vaig acostar-m'hi, decidit a dir-li alguna cosa, a saber més d'ella. Vaig arribar fins on estava asseguda i vaig quedar-m'hi al costat. Poc a poc va girar la seva cara cap a mi, mentre els seus cabells onejaven per un vent inexistent.
» Al seu voltant tot era diferent: no feia vent però li onejaven els cabells, no hi havia gaire Sol però ella brillava com si el tingués a dins. Mica en mica vaig veure que era especial, diferent… màgica. Llavors me'n vaig recordar.
-Què vas recordar avi?- preguntà el nen, amb els ulls esbatanats.
-Era una vela! Aquelles éssers preciosos que habiten als boscos, prop de l'aigua, tan perfectes que tots aquells que les veuen se n'enamoren bojament.
» Sense adonar-me'n ja s'havia fet fosc i la vela, tot mirant-me, es va posar de peu. Ai! Que beneit vaig ser! Hauria d'haver marxat abans que sortís la Lluna perquè la vela es va posar a ballar sota la llum lunar… quin encís… Em va tenir tota la nit mirant el seu sensual ball, morint d'amor, seguint cada moviment i cada ondulació del seu cabell, caçant tots els somriures que em va brindar.
» Desitjava que la Lluna no marxés mai i que el Sol sortís d'una vegada. Em contradeia, no podia pensar amb claredat, em tenia totalment embruixat. Va sortir el Sol. La vela parà de ballar i el seu vestit de seda va quedar quiet, com el seu cabell. Va fixar la seva mirada en els meus ulls i, sense dir-me tan sols un mot, vaig comprendre que marxaria i que no la tornaria a veure més. Una part de mi va morir en aquells ulls.
-I va marxar la vela? No l'has tornat a veure més?
-Doncs sí. Va marxar. Em va somriure amb cara d'àngel i es va fer fonedissa. No l'he vista mai més i això que cada primavera, fins fa uns anys, he anat a la vora del riu on la vaig veure per primer i únic cop, per tornar-la a trobar…
Diuen que aquella nit un llop blanc va arribar fins la finestra per on l'avi mirava el bosc i la neu, recordant aquella nit, i que va convertir-se en la bella vela que l'avi va veure tants anys enrere. Aquell sí que va ser l'últim cop que la va tornar a veure perquè la vela, després de somriure, es convertí de nou en llop i va marxar per mai més tornar.