Història D’Una Nit de Nadal

Jo també desitjava gaudir d'un Nadal en família, compartint pau i amor amb els meus. Així que amb aquest lloable objectiu el dia 24, a poqueta nit, em vaig arreglar el millor que vaig poder amb uns pantalons no molt desgastats, una camisa amb el coll girat i un aparent abric cedit per Càritas. I vaig sortir de la meva barraca en direcció a la casa dels meus estimats pares.

Vaig suposar que la meva situació d'indigència els induiria a acollir-me amb el més afectuós i cordial dels ànims. Que millors dates per tornar a la llar paterna i recordar amb els teus, els feliços, tranquils i segurs temps de la infància. Un cop allà vaig assajar el meu millor somriure i vaig tocar a la porta. Vaig esperar ... un, dos, tres ... però ningú la va obrir, i el més rar és que al darrere se sentien sorolls, moviments, xiuxiuejos. Una mica mosca vaig tornar a tocar i vaig tornar a esperar. Res. Ho vaig intentar una tercera vegada i per fi la porta es va obrir tímidament. Per l'obertura hi va aparèixer la cara perfectament maquillada de la meva mare, amb els cabells de perruqueria, semblava preparada per a una gran vetllada. Per un moment em vaig alegrar, semblava que les meues il.lusions es complirien. Però poc dura l'alegria a casa del pobre, i per descomptat que per pobre jo.

Amb gran naturalitat i desimboltura la meva mare em va indicar que aquella nit no podia quedar-me. La meva exdona i el seu nou nòvio, aquell noi tan prometedorament ric, hi estaven convidats a passar la vetllada. I havia entendre-ho, aquella nit jo estava de més.Si de cas, demà, no massa aviat per no molestar, podria passar per casa a recollir uns tupperware amb les sobres del sopar.

Amb cara de pomes agres em vaig arrossegar carrer avall, ja era de nit i els budells em rugien per la fam. Nit de Nadal i jo sol, famolenc i començant a glaçar-me. La nit prometia. Què més em podia passar?

Doncs no dubtes que va passar ... De camí a la meva barraca cal creuar algun dels barris més famosos de la ciutat, on resideix la jet set de les bandes de delinqüents, xoriços, heroïnòmans i altres subespècies urbanes. Aquests no descansen ni en Nit de Nadal. Així que de sobte em vaig veure envoltat per un grup de joves amb ganes de divertir-se, i pel que semblava la joguina seria jo. Ja ens donàven per fotuts la meva escorreguda cartera i jo quan de sobte un cotxe de policia va aparèixer unes illes més avall amb els llums d'emergència en marxa. El cotxe patrulla no venia cap a nosaltres però per un moment el grup es va espantar, es va despistar i jo vaig aprofitar el moment per sortir corrent i guanyar-los uns metres.

Vaig córrer com un posseït carrer avall pensant on refugiar-me de la tribu perseguidora. Estava convençut que l'avantatge aconseguit em duraria poc, els meus perseguidors eren bastant més joves, i a sobre, a la sabata se li havia enlairat la sola, el que feia que anara ensopegant. Estava a punt d'escopir un pulmó quan de sobte vaig veure el cel obert, bé, més que el cel era una església oberta: Nit de Nadal, 12 de la Nit ..... Missa del Gall. ¡Salvat!

Una bona quantitat de gent s'arremolinava a la porta del temple, famílies amb nens, gent gran, algun solitari. Tots ben arreglats, tots ben abrigats, tots ben sopats ... tots ... menys jo. Però què importava si estava en lloc segur.

Em vaig barrejar entre la gent i em vaig introduir al local, mentre els meus perseguidors es quedaven mirant des de la vorera d’enfront amb la ràbia de la fera a la qual se li escapa la presa.

Vaig buscar un lloc on seure discretament per a descansar, calfar-me i em vaig preparar per assistir al ritu de la Missa del Gall. A un costat de l'altar s'alçava un gran arbre de Nadal, al costat contrari havien col.locat un Portal de Betlem amb un Nen Jesús en el seu pessebre. Un grup de nens vestits de pastorets i pageses envoltaven la figura del nen Jesús mentre un cor entonava nadales.

Va pujar el sacerdot a l'altar. Vestia la tradicional casulla blanca pròpia dels dies de Nadal. Va començar la cerimònia i ens va parlar amb una veu dolça i una argumentació senzilla de pau al món, la caritat dels cristians, i la germandat entre els homes. Mentrestant, el cor seguia entonant cançons de Nadal i els nens sota la direcció del rector anaven interpretant el misteri del Nadal. Per un moment vaig sentir que tot allò que narrava el capellà era veritat, em vaig sentir gratificat per les seves paraules i fins alguna llàgrima emocionada va córrer per les meves galtes. Em vaig trobar en pau amb mi mateix i amb la resta del món.

En finalitzar la cerimònia el sacerdot va recordar als fidels el costum de la parròquia de dipositar regals sota l'arbre de Nadal, bosses amb objectes de neteja i menjar per als més necessitats del barri. I després del "Podeu anar en Pau" els assistents es van anar posant-se en fila al passadís central de l'església per besar els peus de la figura del Nen Jesús i tot seguit dipositar una bossa sota l'arbre de Nadal.

Jo, per la meva part, em vaig acatxapar al meu lloc i vaig esperar que escampara. Quan l'Església es va buidar em vaig acostar a l'arbre, vaig enganxar un parell de bosses i em vaig dirigir cap a la porta. I en aquell moment, amb les mans carregades i els peus lleugers vaig creure que encara Déu no s'havia oblidat de mi i que per a mi també hi havia una petita dosi de Nadal.