Cercador
HISTORIA D’UNA INFÀMIA
Un relat de: Edmond Dantes- Compartir:
HISTORIA D’UNA INFÀMIA
INFAMAR: Llevar la fama, el bon nom (a una persona).
Cobrir d’ignomínia.
“Buscà d’infamar-lo amb calúmnies”
¿Què pensaríeu si algú us digués que en una família, els fills no volen parlar amb el seu pare i no en volen saber mai mes res d’ell?
Naturalment pensaríeu que aquell home és una mala persona i que als seus fills els hi deu haver fet coses molt però que molt dolentes, per no dir horripilants. Com per exemple maltractar físicament la mare, arribar borratxo a casa cada dia....................
Doncs conec una família que no va passar res d’això i els tres fills no volen parlar amb el seu pare i ni tan sols en volen saber res d’ell. El pare es una persona normal i corrent amb els seus defectes i virtuts com tota persona però mai va agredir la mare, ni va marxar de casa amb una altra dona abandonant la família, ni res de tot això. Ans al contrari, va estar en tot moment al costat de la dona i els fills i no va mai deixar de complir amb tots els seus deures i obligacions com a cap de família.
Dit això us explicaré la història.
CAPÍTOL I
La situació del Víctor
La Maria i el Víctor es van casar el 25 de Setembre de 1970. Es van casar molt enamorats i pensant que tenien una vida pel davant plena d’il•lusions i de lluites, però que estant junts i units superarien tot allò que fos dolent i també gaudirien junts i units de tot el bo que la vida els podia deparar.
I en mig de totes les lluites i de totes les coses bones i dolentes que et va proporcionant la vida, van anar arribant els fills. La Marta, el Pau i la Sílvia.
El matrimoni anava relativament be amb les discussions i petites picabaralles que hi acostumen a haver en el dia a dia de qualsevol parella.
Fins que a la tardor del 1989 el Víctor va rebre al seu despatx la trucada d’un advocat comunicant-li que la seva dona, la Maria, es volia separar.
El Víctor es va quedar, el que se’n diu vulgarment, de pasta de moniato. Però si ell anava a sopar i a dormir cada dia a casa seva i la seva dona no li havia dit res. No ho entenia. La seva dona es volia separar i va haver de comunicar-li un advocat. ¡¡¡Al•lucinant!!!
Automàticament el Víctor se’n va anar a veure el seu advocat i aquest li va dir:
- Mira, no hi tens res a fer. La justícia no pot obligar a una persona a viure amb un altre si aquesta no vol. Li concediran la separació i com que hi ha fills menors d’edat, li donaran el dret a la vivenda familiar i tu ¡¡¡te’n hauràs d’anar de casa teva!!!
El mes gros del cas és que la “vivenda familiar” es un pis de lloguer gran i molt maco situat a l’eixample de Barcelona que l’avi del Víctor li va subrogar en aquella època dels anys 60 en els quals això encara era legalment possible.
És a dir que el Víctor, tenint un contracte de lloguer indefinit d’un magnífic pis, va tenir de marxar de casa seva i buscar-se un lloc on anar a viure.
Però això encara no es pas el pitjor de tot. El pitjor és el motiu pel qual la Maria es volia separar.
¿Voleu saber per què es volia separar la Maria?
Els primers anys de casada la Maria no treballava però quan els fills van començar a ser una mica grans i ja es podien quedar sols a casa, va decidir buscar feina. En va trobar i es va posar a treballar.
A la feina va conèixer un xicot i se’n va enamorar. I es per això que la Maria es volia separar, per fer fora de casa el Víctor i portar el seu “nou amor” a viure amb ella.
La jugada era perfecta però perquè fos creïble li calia esperar un temps. Primer demanar la separació, desprès fer aparèixer el “nou amor” com un amic, transformar l’amic en el seu “nou amor” i finalment portar-lo a viure amb ella al pis del Víctor.
Però, ¿que diria als fills, resta de família i amistats quan li preguntessin per què es volia separar?.
Doncs engegaria “la gran infàmia”. Diria que no tenia cap mes remei que separar-se perquè el seu marit, el Víctor, era un mal pare, un mal marit i que no s’ocupava del fills.
!!!Quina barra!!!! !!!El seu marit no s’ocupava dels fills!!!
Es a dir. El Víctor treballant com un burro per portar diners a la llar (ella en aquells moments no treballava), anant a menjar i dormir cada dia a casa i ella anant fotent-li les banyes amb el seu “nou amor” i dient a tothom que es volia separar perquè el seu marit no s’ocupava de la família.
!!!S’ha de tenir molta, però que molta barra!!!
Però la maldat no acaba aquí.
Els fills del Víctor, després de tot el que els hi havia dit la mare, miraven al seu pare com un mal pare, un mal marit i gaire bé com la pitjor persona del mon.
Poc a poc el Víctor va anar recuperant la confiança dels seus fills, fins arribar a tenir-hi una bastant bona relació.
Els tres fills es van anar fent grans, van començar a treballar, es van independitzar i així que van poder van marxar de casa. Va arribar a un moment en que cap dels tres vivia amb la seva mare i en aquell pis ja nomes hi vivia ella. El “nou amor” ja tampoc hi vivia perquè al cap de quatre dies d’estar junts es van tirar els plats pel cap i també el va fer fora.
Aleshores el Víctor va pensar que havia arribat l’hora de recuperar el seu pis.
Ho va consultar amb un advocat i aquest li va comunicar que per fer això tindria que pledejar amb la Maria.
Ho va fer, demanant-li judicialment que li tornes el drets que ell tenia sobre la vivenda.
I aquí van tornar a sorgir els problemes amb els fills.
A finals del 2008 el Víctor va parlar per darrera vegada amb el seus fills. Mes ben dit, els fills es van acomiadar d’ell per telèfon.
CAPÍTOL II
Ultimes converses del Víctor amb els seus fills
20 de Novembre de 2008
El Víctor ja feia dies que trucava a la seva filla Marta per quedar per anar a veure els seus nets. El gran tenia aleshores 8 anys i el petit tenia mesos, i feia dies que no els veia. Sempre que trucava , la Marta li deia que no li anava be i el Víctor ja notava que alguna cosa passava. Fins que al final un dia li va dir:
- Marta: Mira pare tu has posat un plet a la mare i jo no puc fer dues cares.
- Víctor: ¿Et refereixes al tema del pis?
- Marta: Si
- Víctor: ¿I que te que veure això? ¿No dius sempre que entre les coses del pare i
la mare tu no t’hi vols ficar? ¿Es que jo no tinc dret a recuperar el
meu pis?
- Marta: ¡¡¡No¡¡¡ tu el que vols ara es venjar-te, tu la vols fer fora per pura
venjança!!!! Si, ja se que la mare et posava les banyes amb aquell paio,
però d’això ja fa molts anys!!! A mes la mare fa molts anys que paga els
rebuts d’aquest pis. ¡¡NO!!, ¡¡NO!!, ¡¡¡això tu ara ho fas per venjança!!!
¡¡¡per pura venjança!!!
¡¡¡I per tant a partir d’ara no vull saber mai mes res de tu!!!
Es a dir el Víctor no tenia cap dret a recuperar el seu pis i la Marta justificava el que havia fet la seva mare dient que d’aquells fets ja havien passat molts anys, i a mes a mes la seva mare tenia tots el drets sobre aquella vivenda perquè també feia molts anys que pagava tots els rebuts de lloguer.
Una vegada mes el Víctor es va quedar al•lucinant.
13 de Desembre de 2008
Feia dies que el Víctor intentava parlar amb el seu fill, el Pau, perquè es temia el pitjor. Es temia que el Pau tampoc volgués saber res d’ell.
Per fi, el 13 de Desembre del 2008 va poder parlar-hi per telèfon:
- Víctor: ¿Hola Pau. ¿Què tal? ¿Com estàs? Fa dies que no ens veiem. A veure si
quedem per veure’ns un dia.
- Pau: Mira, pare, tu has posat un plet a la mare i per això jo no vull saber res de
tu.
- Víctor: ¿Es que jo no tinc dret a recuperar el meu pis?
- Pau: A tu no et fa cap falta aquest pis. Tu l’únic que vols ara es venjança!!!
Tu el que vols es la “vendetta”!!! vendetta!!!
A més tu a la mare la maltractaves.
- Víctor: ¿Que jo la maltractava?
- Pau: Si, la feies servir de minyona. Bé, jo era molt petit i quasi no me’n recordo però això, al menys, es el que diu ella.
- Víctor: Però si la teva mare no treballava...........
Així si un dia ens trobem pel carrer o en algun altre lloc ¿no em saludaràs?
- Pau: No
- Víctor: I la teva germana la Sílvia, ¿què pensa fer?
- Pau: No ho sé. S’ho està pensant. Pregunta-li a ella, però m’imagino que tampoc voldrà saber res de tu.
El Pau va penjar i al Víctor li van venir ganes de posar-se a plorar.....................
15 de Desembre de 2008
L’endemà de parlar amb el Pau el Víctor va anar intentant de posar-se en contacte amb la seva filla petita, la Sílvia, però aquesta no contestava al seu mòbil.
Per fi el dia 15 de Desembre de 2008 la Sílvia el va trucar a ell.
- Víctor: ¡Hola Sílvia! ¿Què? ¿Tu tampoc vols saber res de mi?
- Sílvia: Mira, nosaltres els tres germans hem pres la decisió de trencar la relació
amb tu.
Has fet una cosa que no tenies d’haver fet i tu hi sortiràs perdent.
Mira, pare, fins ara anava tot molt be, ens veiem de tant en tant i ens
podies veure a tots, però ara no podràs veure ni els teus fills ni els teus
nets. Tu t’ho has perdut.
Al Víctor ja ni ganes de plorar li van venir.
Perquè clar, ara, en vista de com s’han comportat els fills amb ell, ara es ell qui no en vol saber res dels seus fills. Perquè el Víctor, no ho va ser pas un mal pare, però els fills, el fills, si que han sigut uns mals fills.
Al final la Maria va aconseguir el que ella volia. Aparèixer als ulls del seus fills y de tothom com una bona mare, que si va fer tot el que va fe, va ser perquè no tenia cap més remei que fer-ho perquè el pare dels seus fills era un mal pare i un mal marit que no s’ocupava d’ells.
Sembla mentida com a base de mentides reiterades i de mala fe es pot arribar a transformar la realitat de les situacions i de les persones. Ella, que enganyava al seu marit amb un altre fins arribar al punt de fer fora de casa el pare dels seus fills, apareixia ara com una màrtir del seu marit i el marit, que no tenia cap culpa de res, apareixia ara als ulls dels seus fills, com un mal marit i com el pitjor dels pares d’aquest món.
Però encara n’hi ha mes. El Víctor a mes d’haver sofert aquesta infàmia constant e implacable també va sofrir la marginació de tot el que significava i pertanyia a ell i fins i tot a la seva família. Costums familiars, físic personal, etc.
Un dia una persona de l’entorn familiar de la Maria li va dir:
L’altre dia vaig veure al teu net. Està molt maco. Trobo que cada dia s’assembla més a tu.
Encara que això, jo a ells no els hi puc pas dir. Deu me’n guardi. Em tatxarien amb una creu i mai mes voldrien saber res de mi.
Que el nét s’assembli a l’avi matern es un defecte, seria una tara a la família. Millor obviar-ho.
M’explicava el Víctor que un dia, quan encara tenia una bona relació amb tots els seus fills, van anar a dinar a un restaurant i a la sortida el nen caminava una mica endavant i, com que tenia uns ulls blaus molt macos i molt cridaners, se li acostà una dona i li va dir: ¡¡Quins ulls mes macos!! ¿Me’ls deixes per una festa que haig d’anar aquesta nit? I es que verdaderament aquell nen tenia uns ulls blaus preciosos. Tenia 6 anys.
El pare del Víctor, l’avi de la Marta, també tenia els ulls blaus i la Marta li va dir:
Si però no son com el blau del avi, no. Son com el blau dels ulls de l’altre avi.
¡Ah! La Marta ràpidament va voler aclarir-ho.
Tenir el net els ulls com algú de la família del Víctor seria també un defecte, una tara.
Em deia el Víctor que aixó nomes son dues coses que ell sap. Imagineu-vos la quantitat de mentides que deuen haver dit, per desprestigiar-lo a ell i a la seva família, que no han arribat a les seves oïdes i que per tant desconeix.
CAPÍTOL III
Antecedents de la Maria
Però en tota aquesta historia hi ha un personatge clau que es mereix un capítol a part.
La sogra del Víctor. Es a dir la mare de la Maria. La senyora Rosa. Us explicaré un parell de coses d’aquesta dona verdaderament dignes de Maquiavel.
Diu que un dia el Víctor va anar a veure els pares del seu sogre, es a dir els sogres de la Rosa. Dos vellets, molt vellets, que vivien anant passant els dies i els anys amb molta pena amb molta solitud i també amb bastanta pobresa per no dir misèria. El sogre del Víctor era cap de màquines d’un vaixell de la companyia TRANSMEDITERRANEA i naturalment tenia un molt bon sou.
En sortir, diu que li va confessar al Víctor que ell abans cobrava un plus o un no sé què, que no li posaven a la nòmina i que aquells diners els entregava als seus pares per ajudar-los a arribar a fi de mes, però que ara li havien tret aquell plus, i als seus pares ja no els hi podia passar res perquè tot el que cobrava constava en nòmina i la seva dona, la Rosa, se n’assabentaria i no volia de cap manera que passes diners als seus pares. Sembla que coses així no puguin passar però el Víctor em va assegurar que era del tot cert.
Aquells pobres vellets es passaven les nits de Nadal i la resta de festes Nadalenques completament sols. Ni les seves netes ni ningú de la família els anava a veure.
El seu fill i la seva jove, la Rosa, se’n anaven a passar totes les festes a un hotel a la muntanya deixant els vellets sols a casa totes aquests dies tan assenyalats. Un any els vellets van explicar que com que ja n’eren molt de vellets no tenien ni força per obrir una ampolla de cava i van haver de demanar ajut a uns veïns per obrir-la.
!!Quina pena!!
¿Per què ningú estava aquells dies amb aquells vellets?
Perquè la Rosa amb aquella gent també va practicar la tàctica de les infàmies i de la marginació fins arribar a que tota la família tingues a aquells vellets com unes persones que no es mereixien res, ni tan sols estar en aquelles dates tan assenyalades, en companyia de la seva família. Ni el seu fill, ni les netes, ni ningú anava, si mes no, el dia de Nadal a dinar amb ells.
Aquells vellets també estaven menyspreats, infamats i marginats.
La Rosa es una persona capaç de justificar-ho tot. Per tal de legitimar els seus interessos o els de les seves filles, fins i tot fora capaç de disculpar-les-hi el crim mes abjecte.
¿Sabeu com justificava el que el seu marit no tingués la obligació moral de passar diners als seus pares?
Els seus sogres (els vellets) havien sigut sastres i tenien un altre fill que malauradament va morir bastant jove. El fill gran, el seu marit, volia ser mariner. Va estudiar, va acabar la carrera de Maquinista Naval i es va embarcar. I clar, va haver de marxar de casa.
Doncs la Rosa, la seva dona, li deia que ell va haver de marxar de casa perquè el negoci no donava per als dos germans. I que per tant qui tenia l’obligació de cuidar dels pares era l’altre fill que, al cap i a la fi, és qui es va quedar amb el negoci. Com que aquest altre fill va morir, ara ell no tenia cap mena d’obligació d’ajudar el pares encara que es morissin de gana i de solitud. En el fons el vellets eren els dolents, perquè van permetre que ell, que era el germà gran, se n’anés a buscar-se la vida fora de casa.
La història és sempre la mateixa. Convertir les bones persones en dolentes i marginar-les. D’aquesta manera, ella ho pot raonar tot sense cap càrrec de consciencia ni remordiment..
La Maria en la seva mare tenia una bona mestra i amb el Víctor li va fer exactament el mateix. El va convertir amb un mal pare i un mal marit i així va poder justificar el que l’enganyes amb un altre home dient que no tenia cap mes remei que separar-se quan realment el que volia era portar a viure aquell altre home amb ella a casa del Víctor.
Tot, en el fons, és un problema de dignitat i en aquesta història ni la mare ni la filla en tenen gens ni mica.
F I
INFAMAR: Llevar la fama, el bon nom (a una persona).
Cobrir d’ignomínia.
“Buscà d’infamar-lo amb calúmnies”
¿Què pensaríeu si algú us digués que en una família, els fills no volen parlar amb el seu pare i no en volen saber mai mes res d’ell?
Naturalment pensaríeu que aquell home és una mala persona i que als seus fills els hi deu haver fet coses molt però que molt dolentes, per no dir horripilants. Com per exemple maltractar físicament la mare, arribar borratxo a casa cada dia....................
Doncs conec una família que no va passar res d’això i els tres fills no volen parlar amb el seu pare i ni tan sols en volen saber res d’ell. El pare es una persona normal i corrent amb els seus defectes i virtuts com tota persona però mai va agredir la mare, ni va marxar de casa amb una altra dona abandonant la família, ni res de tot això. Ans al contrari, va estar en tot moment al costat de la dona i els fills i no va mai deixar de complir amb tots els seus deures i obligacions com a cap de família.
Dit això us explicaré la història.
CAPÍTOL I
La situació del Víctor
La Maria i el Víctor es van casar el 25 de Setembre de 1970. Es van casar molt enamorats i pensant que tenien una vida pel davant plena d’il•lusions i de lluites, però que estant junts i units superarien tot allò que fos dolent i també gaudirien junts i units de tot el bo que la vida els podia deparar.
I en mig de totes les lluites i de totes les coses bones i dolentes que et va proporcionant la vida, van anar arribant els fills. La Marta, el Pau i la Sílvia.
El matrimoni anava relativament be amb les discussions i petites picabaralles que hi acostumen a haver en el dia a dia de qualsevol parella.
Fins que a la tardor del 1989 el Víctor va rebre al seu despatx la trucada d’un advocat comunicant-li que la seva dona, la Maria, es volia separar.
El Víctor es va quedar, el que se’n diu vulgarment, de pasta de moniato. Però si ell anava a sopar i a dormir cada dia a casa seva i la seva dona no li havia dit res. No ho entenia. La seva dona es volia separar i va haver de comunicar-li un advocat. ¡¡¡Al•lucinant!!!
Automàticament el Víctor se’n va anar a veure el seu advocat i aquest li va dir:
- Mira, no hi tens res a fer. La justícia no pot obligar a una persona a viure amb un altre si aquesta no vol. Li concediran la separació i com que hi ha fills menors d’edat, li donaran el dret a la vivenda familiar i tu ¡¡¡te’n hauràs d’anar de casa teva!!!
El mes gros del cas és que la “vivenda familiar” es un pis de lloguer gran i molt maco situat a l’eixample de Barcelona que l’avi del Víctor li va subrogar en aquella època dels anys 60 en els quals això encara era legalment possible.
És a dir que el Víctor, tenint un contracte de lloguer indefinit d’un magnífic pis, va tenir de marxar de casa seva i buscar-se un lloc on anar a viure.
Però això encara no es pas el pitjor de tot. El pitjor és el motiu pel qual la Maria es volia separar.
¿Voleu saber per què es volia separar la Maria?
Els primers anys de casada la Maria no treballava però quan els fills van començar a ser una mica grans i ja es podien quedar sols a casa, va decidir buscar feina. En va trobar i es va posar a treballar.
A la feina va conèixer un xicot i se’n va enamorar. I es per això que la Maria es volia separar, per fer fora de casa el Víctor i portar el seu “nou amor” a viure amb ella.
La jugada era perfecta però perquè fos creïble li calia esperar un temps. Primer demanar la separació, desprès fer aparèixer el “nou amor” com un amic, transformar l’amic en el seu “nou amor” i finalment portar-lo a viure amb ella al pis del Víctor.
Però, ¿que diria als fills, resta de família i amistats quan li preguntessin per què es volia separar?.
Doncs engegaria “la gran infàmia”. Diria que no tenia cap mes remei que separar-se perquè el seu marit, el Víctor, era un mal pare, un mal marit i que no s’ocupava del fills.
!!!Quina barra!!!! !!!El seu marit no s’ocupava dels fills!!!
Es a dir. El Víctor treballant com un burro per portar diners a la llar (ella en aquells moments no treballava), anant a menjar i dormir cada dia a casa i ella anant fotent-li les banyes amb el seu “nou amor” i dient a tothom que es volia separar perquè el seu marit no s’ocupava de la família.
!!!S’ha de tenir molta, però que molta barra!!!
Però la maldat no acaba aquí.
Els fills del Víctor, després de tot el que els hi havia dit la mare, miraven al seu pare com un mal pare, un mal marit i gaire bé com la pitjor persona del mon.
Poc a poc el Víctor va anar recuperant la confiança dels seus fills, fins arribar a tenir-hi una bastant bona relació.
Els tres fills es van anar fent grans, van començar a treballar, es van independitzar i així que van poder van marxar de casa. Va arribar a un moment en que cap dels tres vivia amb la seva mare i en aquell pis ja nomes hi vivia ella. El “nou amor” ja tampoc hi vivia perquè al cap de quatre dies d’estar junts es van tirar els plats pel cap i també el va fer fora.
Aleshores el Víctor va pensar que havia arribat l’hora de recuperar el seu pis.
Ho va consultar amb un advocat i aquest li va comunicar que per fer això tindria que pledejar amb la Maria.
Ho va fer, demanant-li judicialment que li tornes el drets que ell tenia sobre la vivenda.
I aquí van tornar a sorgir els problemes amb els fills.
A finals del 2008 el Víctor va parlar per darrera vegada amb el seus fills. Mes ben dit, els fills es van acomiadar d’ell per telèfon.
CAPÍTOL II
Ultimes converses del Víctor amb els seus fills
20 de Novembre de 2008
El Víctor ja feia dies que trucava a la seva filla Marta per quedar per anar a veure els seus nets. El gran tenia aleshores 8 anys i el petit tenia mesos, i feia dies que no els veia. Sempre que trucava , la Marta li deia que no li anava be i el Víctor ja notava que alguna cosa passava. Fins que al final un dia li va dir:
- Marta: Mira pare tu has posat un plet a la mare i jo no puc fer dues cares.
- Víctor: ¿Et refereixes al tema del pis?
- Marta: Si
- Víctor: ¿I que te que veure això? ¿No dius sempre que entre les coses del pare i
la mare tu no t’hi vols ficar? ¿Es que jo no tinc dret a recuperar el
meu pis?
- Marta: ¡¡¡No¡¡¡ tu el que vols ara es venjar-te, tu la vols fer fora per pura
venjança!!!! Si, ja se que la mare et posava les banyes amb aquell paio,
però d’això ja fa molts anys!!! A mes la mare fa molts anys que paga els
rebuts d’aquest pis. ¡¡NO!!, ¡¡NO!!, ¡¡¡això tu ara ho fas per venjança!!!
¡¡¡per pura venjança!!!
¡¡¡I per tant a partir d’ara no vull saber mai mes res de tu!!!
Es a dir el Víctor no tenia cap dret a recuperar el seu pis i la Marta justificava el que havia fet la seva mare dient que d’aquells fets ja havien passat molts anys, i a mes a mes la seva mare tenia tots el drets sobre aquella vivenda perquè també feia molts anys que pagava tots els rebuts de lloguer.
Una vegada mes el Víctor es va quedar al•lucinant.
13 de Desembre de 2008
Feia dies que el Víctor intentava parlar amb el seu fill, el Pau, perquè es temia el pitjor. Es temia que el Pau tampoc volgués saber res d’ell.
Per fi, el 13 de Desembre del 2008 va poder parlar-hi per telèfon:
- Víctor: ¿Hola Pau. ¿Què tal? ¿Com estàs? Fa dies que no ens veiem. A veure si
quedem per veure’ns un dia.
- Pau: Mira, pare, tu has posat un plet a la mare i per això jo no vull saber res de
tu.
- Víctor: ¿Es que jo no tinc dret a recuperar el meu pis?
- Pau: A tu no et fa cap falta aquest pis. Tu l’únic que vols ara es venjança!!!
Tu el que vols es la “vendetta”!!! vendetta!!!
A més tu a la mare la maltractaves.
- Víctor: ¿Que jo la maltractava?
- Pau: Si, la feies servir de minyona. Bé, jo era molt petit i quasi no me’n recordo però això, al menys, es el que diu ella.
- Víctor: Però si la teva mare no treballava...........
Així si un dia ens trobem pel carrer o en algun altre lloc ¿no em saludaràs?
- Pau: No
- Víctor: I la teva germana la Sílvia, ¿què pensa fer?
- Pau: No ho sé. S’ho està pensant. Pregunta-li a ella, però m’imagino que tampoc voldrà saber res de tu.
El Pau va penjar i al Víctor li van venir ganes de posar-se a plorar.....................
15 de Desembre de 2008
L’endemà de parlar amb el Pau el Víctor va anar intentant de posar-se en contacte amb la seva filla petita, la Sílvia, però aquesta no contestava al seu mòbil.
Per fi el dia 15 de Desembre de 2008 la Sílvia el va trucar a ell.
- Víctor: ¡Hola Sílvia! ¿Què? ¿Tu tampoc vols saber res de mi?
- Sílvia: Mira, nosaltres els tres germans hem pres la decisió de trencar la relació
amb tu.
Has fet una cosa que no tenies d’haver fet i tu hi sortiràs perdent.
Mira, pare, fins ara anava tot molt be, ens veiem de tant en tant i ens
podies veure a tots, però ara no podràs veure ni els teus fills ni els teus
nets. Tu t’ho has perdut.
Al Víctor ja ni ganes de plorar li van venir.
Perquè clar, ara, en vista de com s’han comportat els fills amb ell, ara es ell qui no en vol saber res dels seus fills. Perquè el Víctor, no ho va ser pas un mal pare, però els fills, el fills, si que han sigut uns mals fills.
Al final la Maria va aconseguir el que ella volia. Aparèixer als ulls del seus fills y de tothom com una bona mare, que si va fer tot el que va fe, va ser perquè no tenia cap més remei que fer-ho perquè el pare dels seus fills era un mal pare i un mal marit que no s’ocupava d’ells.
Sembla mentida com a base de mentides reiterades i de mala fe es pot arribar a transformar la realitat de les situacions i de les persones. Ella, que enganyava al seu marit amb un altre fins arribar al punt de fer fora de casa el pare dels seus fills, apareixia ara com una màrtir del seu marit i el marit, que no tenia cap culpa de res, apareixia ara als ulls dels seus fills, com un mal marit i com el pitjor dels pares d’aquest món.
Però encara n’hi ha mes. El Víctor a mes d’haver sofert aquesta infàmia constant e implacable també va sofrir la marginació de tot el que significava i pertanyia a ell i fins i tot a la seva família. Costums familiars, físic personal, etc.
Un dia una persona de l’entorn familiar de la Maria li va dir:
L’altre dia vaig veure al teu net. Està molt maco. Trobo que cada dia s’assembla més a tu.
Encara que això, jo a ells no els hi puc pas dir. Deu me’n guardi. Em tatxarien amb una creu i mai mes voldrien saber res de mi.
Que el nét s’assembli a l’avi matern es un defecte, seria una tara a la família. Millor obviar-ho.
M’explicava el Víctor que un dia, quan encara tenia una bona relació amb tots els seus fills, van anar a dinar a un restaurant i a la sortida el nen caminava una mica endavant i, com que tenia uns ulls blaus molt macos i molt cridaners, se li acostà una dona i li va dir: ¡¡Quins ulls mes macos!! ¿Me’ls deixes per una festa que haig d’anar aquesta nit? I es que verdaderament aquell nen tenia uns ulls blaus preciosos. Tenia 6 anys.
El pare del Víctor, l’avi de la Marta, també tenia els ulls blaus i la Marta li va dir:
Si però no son com el blau del avi, no. Son com el blau dels ulls de l’altre avi.
¡Ah! La Marta ràpidament va voler aclarir-ho.
Tenir el net els ulls com algú de la família del Víctor seria també un defecte, una tara.
Em deia el Víctor que aixó nomes son dues coses que ell sap. Imagineu-vos la quantitat de mentides que deuen haver dit, per desprestigiar-lo a ell i a la seva família, que no han arribat a les seves oïdes i que per tant desconeix.
CAPÍTOL III
Antecedents de la Maria
Però en tota aquesta historia hi ha un personatge clau que es mereix un capítol a part.
La sogra del Víctor. Es a dir la mare de la Maria. La senyora Rosa. Us explicaré un parell de coses d’aquesta dona verdaderament dignes de Maquiavel.
Diu que un dia el Víctor va anar a veure els pares del seu sogre, es a dir els sogres de la Rosa. Dos vellets, molt vellets, que vivien anant passant els dies i els anys amb molta pena amb molta solitud i també amb bastanta pobresa per no dir misèria. El sogre del Víctor era cap de màquines d’un vaixell de la companyia TRANSMEDITERRANEA i naturalment tenia un molt bon sou.
En sortir, diu que li va confessar al Víctor que ell abans cobrava un plus o un no sé què, que no li posaven a la nòmina i que aquells diners els entregava als seus pares per ajudar-los a arribar a fi de mes, però que ara li havien tret aquell plus, i als seus pares ja no els hi podia passar res perquè tot el que cobrava constava en nòmina i la seva dona, la Rosa, se n’assabentaria i no volia de cap manera que passes diners als seus pares. Sembla que coses així no puguin passar però el Víctor em va assegurar que era del tot cert.
Aquells pobres vellets es passaven les nits de Nadal i la resta de festes Nadalenques completament sols. Ni les seves netes ni ningú de la família els anava a veure.
El seu fill i la seva jove, la Rosa, se’n anaven a passar totes les festes a un hotel a la muntanya deixant els vellets sols a casa totes aquests dies tan assenyalats. Un any els vellets van explicar que com que ja n’eren molt de vellets no tenien ni força per obrir una ampolla de cava i van haver de demanar ajut a uns veïns per obrir-la.
!!Quina pena!!
¿Per què ningú estava aquells dies amb aquells vellets?
Perquè la Rosa amb aquella gent també va practicar la tàctica de les infàmies i de la marginació fins arribar a que tota la família tingues a aquells vellets com unes persones que no es mereixien res, ni tan sols estar en aquelles dates tan assenyalades, en companyia de la seva família. Ni el seu fill, ni les netes, ni ningú anava, si mes no, el dia de Nadal a dinar amb ells.
Aquells vellets també estaven menyspreats, infamats i marginats.
La Rosa es una persona capaç de justificar-ho tot. Per tal de legitimar els seus interessos o els de les seves filles, fins i tot fora capaç de disculpar-les-hi el crim mes abjecte.
¿Sabeu com justificava el que el seu marit no tingués la obligació moral de passar diners als seus pares?
Els seus sogres (els vellets) havien sigut sastres i tenien un altre fill que malauradament va morir bastant jove. El fill gran, el seu marit, volia ser mariner. Va estudiar, va acabar la carrera de Maquinista Naval i es va embarcar. I clar, va haver de marxar de casa.
Doncs la Rosa, la seva dona, li deia que ell va haver de marxar de casa perquè el negoci no donava per als dos germans. I que per tant qui tenia l’obligació de cuidar dels pares era l’altre fill que, al cap i a la fi, és qui es va quedar amb el negoci. Com que aquest altre fill va morir, ara ell no tenia cap mena d’obligació d’ajudar el pares encara que es morissin de gana i de solitud. En el fons el vellets eren els dolents, perquè van permetre que ell, que era el germà gran, se n’anés a buscar-se la vida fora de casa.
La història és sempre la mateixa. Convertir les bones persones en dolentes i marginar-les. D’aquesta manera, ella ho pot raonar tot sense cap càrrec de consciencia ni remordiment..
La Maria en la seva mare tenia una bona mestra i amb el Víctor li va fer exactament el mateix. El va convertir amb un mal pare i un mal marit i així va poder justificar el que l’enganyes amb un altre home dient que no tenia cap mes remei que separar-se quan realment el que volia era portar a viure aquell altre home amb ella a casa del Víctor.
Tot, en el fons, és un problema de dignitat i en aquesta història ni la mare ni la filla en tenen gens ni mica.
F I