Història d’una esquizofrènia incipient versus una pretesa homosexualitat (2)

Vaig començar Batxillerat a l’institut l’any 1987. En aquells temps, U2 cantaven “With or without you”, la pel•lícula de moda era “Dirty dancing”, la meva sèrie favorita: “Aquellos maravillosos años”.

Als 17 vaig tenir una xicota, amb qui vaig sortir mig any, però a qui vaig despatxar, perquè no veia clar el meu futur estudiantil, ni professional, ni tampoc sentimental. Em vaig posar el llistó molt amunt i el fracàs estudiantil i sentimental no es van fer esperar. Va venir un canvi radical en la meva vida, quan vaig accedir al mercat laboral.

Em quedava poc per complir els 18 i havent abandonat el COU (l’antic curs d’orientació universitària) vaig entrar a treballar d’ajudant de cambrer en un restaurant. Allà vaig conèixer al cuiner, un home d’una quarantena d’anys. Un dels cambrers em va advertir del perill que era aquell home, que anés amb molt de compte amb ell. Després de varis mesos treballant en aquell restaurant, vaig caure en les xarxes del cuiner, el perill del qual havia estat advertit no era res més que la seva homosexualitat. Vaig tenir una experiència homosexual, fugaç, amb ell, que es va donar només una nit, en un context d’indecisió, en què vaig dubtar de la meva identitat sexual. En aquells dies, jo estava enamorat, i somiava amb lluitar pels drets dels gais, i pensava en els savis i filòsofs de l’Antiga Grècia clàssica, que iniciaven als deixebles i llavors, la homosexualitat era, certament, ben vista.

Però, en assabentar-se el personal del restaurant, van prendre una actitud de distanciament, i, m’atreviria a dir que reaccionària i intransigent. Va ser en aquells dies que una revista “Interviu” va anar a parar a les meves mans. En ella hi havia un article que deia quelcom així com: “Ministro esconde que sufre esquizofrenia”, en el que es parlava sobre el fet que aquesta malaltia mental no era ben vista en les altes instàncies del govern, o que aquesta malaltia es caracteritzava pels símptomes tals i tals. No puc afirmar amb exactitud què deia l’article, ni com es titulava. Era l’any 1991, això ho tinc gravat. El fet és que jo, sense por i decidit, vaig dirigir-me a la cambrera que estava al càrrec del negoci i li vaig etzibar, revista en mà: “El cuiner pateix aquesta malaltia, ho sé perquè els símptomes que aquí es descriuen, coincideixen amb la seva personalitat”. Volia ajudar, com fos, a millorar el clima laboral, però... Em va finiquitar, i amb una fredor i escrupolositat superbes, em va desitjar bones festes. No vaig tornar a veure cap persona d’aquella plantilla, mai més. Discriminació?!?! Eren altres temps.

A principis de 1994 vaig patir un brot psicòtic agut que va començar de manera insidiosa, ja sabeu, poc a poc. Treballava en un altre restaurant, aquesta vegada com a ajudant de cuina. Jo crec que vaig patir un deliri de celotípia que es va anar manifestant poc a poc. És a dir, estava gelós del xef, a qui vaig empentar i insultar, un mal dia que pot tenir tothom. Reunits el meu pare, el president d’aquell club, el metre, el xef i jo, arrel dels greus fets que van presenciar el personal del restaurant, van decidir que em convenien unes vacances. Les vaig gaudir, però en tornar al treball, vaig decidir plegar per un sentiment de vergonya pròpia, en haver sigut rude i pretesament violent, vaig ajupir el cap i vaig voler reorientar la meva professió. A més, em feien por els ganivets i vaig voler deixar l’hostaleria.

Entre el 1994 i el 1995 vaig fer cursos d’informàtica. Només em dedicava a això. A mitjans de 1995 vaig trobar una feina en un magatzem d’arxius, com a auxiliar. A finals de 1995 vaig reenganxar-me al COU, en horari de tarda-nit. Sentia a parlar que la gent treballava i estudiava per estalviar per la futura universitat, o per les seves despeses, com tothom, res més lluny del què és comú trobar a la ciutat avui en dia.

El que va passar és que jo feia un horari molt salvatge: de 8:00h a 17:00h, amb una hora per dinar, habitualment de 13:00h a 14:00h, mentre que les classes de COU començaven a les 17:30h i s’acabaven més enllà de les 22:00h. I l’endemà, a tornar-hi. Si vaig començar pel setembre de 1995, el gener de 1996 vaig agafar una baixa laboral deguda a un estrès implacable i deshumanitzant, donat que després de 8 hores laborables em ficava davant dels pupitres durant 5 hores més, esdevenint jornades inacabables i esgotadores, una tortura.

Però va ser en horari laboral que vaig patir més les conseqüències del que seria el segon brot psicòtic agut, que es va produir amb molta força i de manera abrupta. Mai he tornat a viure la paranoia d’aquella manera que la vaig viure aquells dies. Va ser com un vendaval d’ideació persecutòria, veus que no callaven i cada cop eren més altes, negatives i intransigents. Sospitava de tothom, volia desaparèixer i desertar. Va venir una baixa laboral, vaig interrompre els estudis per segona vegada. Jo era incapaç de desxifrar què em passava. Fins que el meu pare em va dur a un centre on em van fer unes preguntes. Dies després vaig tornar-hi, i sobre la taula d’aquella psiquiatra, que va marxar un moment del despatx, vaig agafar el paper on deia el meu diagnòstic: “esquizofrènia paranoide crònica” vaig llegir. Em vaig dirigir al meu pare i li vaig dir: “Mira, papa, mira què diu aquí: això és el que em passa, la causa dels meus problemes”. L’empresa d’arxius em va despatxar al mes d’haver agafat l’alta per tornar a la feina. Discriminació?!?! Evidentment que sí.

No era el meu primer contacte amb la paraula “esquizofrènia”. Recordeu què va passar al meu primer restaurant arrel d’aquell article d’ “Interviu”? Com si es tractés d’una premonició, en el cuiner vaig identificar coses que em passaven a mi. El cuiner no era pas un psicòtic! Ell no patia cap problema de salut mental! Que ell fos gay declarat no era motiu per desconfiar, però jo vaig voler veure en ell defectes que m’eren propis. Diu un refrany: “veus la palla en l’ull de l’altre, però no veus la biga en el teu ull”. Jo vaig voler projectar en el cuiner, el què en el fons, m’estava passant a mi. Als 18 anys, probablement, s’estava gestant la meva esquizofrènia, als 20 anys vaig patir un primer brot i als 22 vindria el segon brot, el diagnòstic i subsegüent tractament mèdic ambulatori. I, pel mig, les històries de la “mili”.