Història d'un navegant

Un relat de: Xafec

LA HISTORIA DEL NAVEGANT.
(LLoc: un tros de costa del mar Carib.)

Els còdols i la sorra amanseixen la mar. La platja, després d'una nit dura i tempestívola, rep les ones suaus i llurs breus ribets d'escuma. A llevant i a ponent de la platja, uns penyals altívols aguanten, com sempre, l'embat de les onades i els seus esquitxos rabents.
Aquest matí, extraordinàriament clar, el paisatge és amorosit per la magnificència del sol. Instal.lat en el cingle, en les roques més altes des de les quals la vista abasta més horitzó, el navegant Joshua no dormí ni s'arrecerà en el decurs de la tempesta nocturna. Sabia que aquesta havia de ser la darrera de les inclemències borrascoses que havia hagut de patir durant la setmana.
Joshua posseïa solitud i una barca, treballada durament en el transcurs d'uns anys, que havia construït d'acord amb acurats càlculs de mecànica marinera, seguint els profunds coneixements rebuts de la seva llarga experiència de navegant, i aplicant-hi penosos esforços. La seva casa era allà baix, escalonada en dura pedra, on ja es perd el nivell del mar, empotrada de tal manera que unes parts aprofitaven el penya-segat com a coberta i, d'altres, com a sòl. De pedra, fusta i ferro, aquella primària i rude casa fou la seva llar durant molt de temps.
La suau aurora anava transformant els quiets colors del paisatge. El silenci, els ocells i la remor de ressaca, l'olor pura de salobre i de terra humida, ajudaren a restablir la benaurança a Joshua. Respirà a ple pulmó i es decidí.
Davallà fins al fons de la platja on hi tenia la barca. Dues cordes aferrades a sengles pals, enfonsats a uns terrenys de sorra, matolls i terra, foren amollades i ingressades a bord. Els seus ardents desitjos de navegar es feien palesos amb els preparatius. Deparà una atenció màxima al còncau pit exterior de la nau; revisà i palpà la bona regala; s'encertí de la perfecta seguretat dels arbres.
Joshua gastava una llarga barba grisa i una llarga cabellera morena. Amagaven el seu cos uns pantalons caducs i un jersei blanc molt descosit. S'esforçà en avançar la nau fins a fer-la flotar a l'aigua, amb rolls i potent muscle. Remà un moment i disposà el timó. Després redreçà el velam i, ja tranquil.lament, el vent afavorí la salpada.
S'allunyà de la costa fins a veure-la convertida en fileres discontínues de colors, i taques sense forma dominades pel color blau. Les pacífiques hores del capvespre les consumí llegint aventures dels homes de la mar.

Joshua no coneixia una vila més gran que un puny. Ignorava que existien grans ciutats tocant la mar i que la mar, a prop d'elles, ja no fos la mar sinó acumulació laboriosa i diària de desferres i de mort.

Una nit decidí endinsar-se per terra ferma. Entrà al bar d'un poble, el nom del qual mai hauria de saber, i presencià, perplexe i meravellat, un duel: dos homes totalment embriacs es tragueren sengles armes dels cinyells; el menys hàbil quedà prostrat a terra sobre un toll de sang. Comprengué que en aquelles contrades les condicions de vida tenien quelcom de terrible: quelcom que permetia que un pistoler imposés al poble un callat poder, i un mort que ningú no aniria a plorar.
Un altre dia, pogué deturar-se i protegir-se darrera d'un arbre veient com una munió de genets, vociferant crits tremebunds, perseguien i disparaven a frec sobre gent inerme.
Aquestes dues ocasions li bastaren per decidir que el món no calia ser conegut. La seva perillositat li quedà ben clara.

Els pares de Joshua vivien talment per a barallar-se, sense possibles reconciliacions. El pare fou jornaler a una mina de dubtosa riquesa; la mare una incessant martiritzadora del seu únic fill Joshua. Un dia, als quinze anys, els ulls de Joshua es desencaixaren quan arribà la notícia de la mort del pare. Vint homes sucumbiren aixafats en un avenc perdut. La mare mereixé morir tota sola mentre lamentava les excessives oracions que el noi musitava a la mar.
La mina és dels altres i el nen anà a la mar,
el nen es féu home i tot sol es posà a cantar.

Uns anys després, ja jovenot, sortint un dia de casa seva, quatre genets esbojarrats el detingueren. Un d'ells col.locà la mà esquerra a l'espatlla de Joshua. Aquest, atemorit, hagué d'escoltar: "Gómez o Sanlúcar?". Els quatre genets s'allunyaren rient. Tan sols el que li féu la pregunta es tombà abans d'esperonar el cavall. Confós, a l'atzar, contestà el nom que més li plagué: -Sanlúcar!-.

Joshua sabia de dones el que aprengué de la seva mare: que criden o acaronen com la mar.

Despertà del rosari de records lluny ja de la costa, mentre la nit s'anava enfonsant a l'horitzó i el detalls de llum anaven esvaïnt-se. Aparegué un vent arratxat, de sobte, mentre de les entranyes de la mar s'elevaven cúmuls inflats i negres com una gola de llop, talment com si volguessin engolir-lo. Joshua arrià amb promptitud i llestesa les veles, traslladà a llocs segurs els instruments de coberta, i aferrà amb força al pal major el seu propi cos amb una corda preparada per a poder ser desfeta en un moment de cuita. Poderoses onades envestiren la barca, furients, impetuoses, irades, implacables, durant hores i hores. La batalla mantinguda per la fusta cruixent contra la mar abrivada fou èpica, però resistí com resisteix una estacada segura les cornades d'un brau furibund. Joshua, fermament lligat, apretava les dents cada vegada que les onades li bufetajaven la cara. Com si volgués aclamar els vents furiosos, llançà clams enaltint-los; i frases, immediatament després, de desesper i fracàs. Un cop, amb ímpetu estremidor, cridà: "L'home sap que sempre qualsevol dia pot ser l'últim dia!". Robusta, la nau aguantà. Ascendia a la cresta d'una onada o s'ensorrava al més profund del buit entre altres dues, resistint... La nau pogué resistir tant com pot resistir un home: l'inconcebible. La calma es restablí. A poc a poc desapareixeren els núvols, i abundants estels lluïren aviat al cel. Joshua, esgotat, tractà de dormir en la seva vella llitotxa.

Tota la llum el despertà, el sol ja ben alt. Relaxat, pujà a coberta per l'escaleta. Divisà, encara llunyana, una costa que no corresponia a la seva ni a cap tros de costa visitada. No dubtà en apropar-s'hi i ancorar.

A la nit havia aconseguit la platja. La vegetació exuberant impedia la lliure marxa. Emprà la daga i la paciència; al final, un magnífic clar de lluna i un estany dibuixaven un racó meravellós. Avançà cap a la vorera de l'estany i s'ajupí. Ajuntà ambdues mans per a construir un bol i així pogué xarrupar dos cops l'aigua cristal.lina. Quan anava a profunditzar per tercera vegada en l'aigua de plata, dues figures s'hi emmirallaren. Rebé un aurt al cap que el deixà sense sentits. Quan li retornà el coneixement se sentí lligat i cec. Poc després, potents homes l'encaminaren per la selva. Li desfermaren la bena dels ulls en un campament de tres tendes. Allí, homes uniformats, asseguts a la gatzoneta, solemnitzaven una vetllada. Unes brases cremaven prudentment, creant amb la llum de la lluna unes imatges lúcides i màgiques que Joshua recollí àvidament. Els homes estaven abstrets i pensarosos i cap d'ells no es preocupà del nouvingut. Joshua observà com un d'ells s'estaforava a una tenda, de la que sortí poc després. S'acostà a Joshua, l'agafà pel braç i l'aconduí al lloc que li havia de permetre contestar-se els seus interrogants.
-Mon coronel.
El coronel semblà sentir la indicació balbotejant unes paraules inintel.ligibles. Estava absort en una carta que escrivia. L'espelma de sobre la taula marcava unes faccions que satisferen Joshua. L'home que tenia al davant anava afaitat; semblava distret i capmoix per quelcom de personal, però el seu conjunt era amable i plaent.
-Perdó, mon coronel.
Els ulls negres del coronel, plens de vivacitat, travessaren Joshua.
-Surti, sergent.
La ment de Joshua desvariejava intentant trobar alguna explicació a l'accident, fora del sentit comú. I li vingué boirosa a la memòria una data llunyana: "Gómez o Sanlúcar?".
-M'han dit que sou un navegant -afirmà el coronel.
Joshua endolcí els ulls. Somrigué suaument, però no contestà.
El coronel s'alçà, indicà la sortida, féu passar davant en Joshua, i el seguí. Posà un braç sobre les espatlles de Joshua, se'l mirà detingudament, enretirà el braç, encengué una cigarreta, aspirà la nit de lluna, i es posà a caminar cap a fora del campament tot insinuant que Joshua el seguís.
El sergent era l'encarregat de la protecció del coronel. No el podia perdre de vista ni un moment. Per això, ara com sempre, els seus ulls no abandonaren els dos homes.
Joshua, mentre seguia el coronel, es féu un comentari: aquest home vol explicar-me els motius del meu arrest, i potser justificar-lo i tot.
-Sé el que vostè pensa -digué el coronel.
Joshua, sorprès, obrí la boca.
-Jo sóc tan sols un mariner.
-En efecte. I per això servirà a una gran causa.
Joshua s'allisà la barba mantenint el mateix esbalaïment.
-Quina causa?
La de la revolució. Jo sóc el coronel Gómez, de les forces liberals. L'enemic ja manca d'exèrcit. Està pròxima la notícia del meu nomenament com a president del nou govern -digué amb vanitat, ben palesa en els trets de la seva cara.
-Però jo no sóc un soldat.
-Es per aquesta raó per la que deu ajudar-nos.
-Jo no en sé res de tot això -protestà Joshua.
Aquesta sentència semblà ofendre el coronel, com ho deixà entendre amb el seu gest i l'expressió dels ulls. Joshua se n'adonà i equilibrà, amb rapidesa, el desencert de la frase.
-Potser tingui raó, senyor.
De nou, una càlida mà a l'espatlla el feu seguir caminant.
-La situació és òbvia. Farà el que li ordenaré. Si ens traeix, el seu futur serà més que incòmode!
Joshua assentí.
-On està instal.lat, vostè? -preguntà el coronel.
Joshua contestà:
-A dues nits a l'oest, en barca.
-A Santa Agata -confirmà el coronel.
Joshua no havia sentit parlar mai de Santa Agata, però digué que sí.
El pla és que vostè faci perquisicions al poble, escolti
els més lleus comentaris sobre la marxa de les operacions, els anoti i me'ls faci saber -digué el coronel.

Joshua era bondadós de mena, i aquesta bondat natural se li traslluïa a la cara. El coronel en deduí que Joshua no el podia enganyar. I li seguí parlant de la feina que li encarregava, mentre Joshua, acostumat als silencis i als monòlegs amb els estels, jutjava les frases per la cadència de la veu, per l'entonació, per la gesticulació, sense posar atenció al seu significat. El coronel acabà dient-li que havia de sortir l'endemà mateix al matí i que podia dormir unes hores a la vora del foc.

A la matinada el sergent el despertà.
-Ha de sortir tot d'una.
-Joshua s'incorporà, esguardà el cel i parlà:
-Una setmana i torno.
Sis homes toixarruts seguiren, callats, des de la platja, el desamarratge de la barca. Joshua, amb les faccions impertorbables, s'allunyà mar endins sense girar una sola vegada la vista cap a la platja. Un dels homes llençà un còdol rasant la superfície de l'aigua: els altres conc aplaudiren els tres rebots aconseguits.

El vent afavoria la navegació. Fixat el timó, es posà a pescar. Al migdia féu un mos amb un trago de vi. Després es posà a fer una becaina. La tarda passà amb mar encalmada. El record del coronel l'anava ocupant. La seva conclusió esquemàtica fou que l'home l'havia compromès. I que no hi trobava cap justificació vàlida.
Navegà quatre dies i quatre nits. Al cinquè dia arribà al seu port. Amarrà les cordes i deixà la nau a cobert de la serpentina de les onades. A punt d'entrar a casa seva sentí un brogit eixordador provinent del pla de dalt. Guanyà l'alçària. Allà, serrat al costat d'un arbre, pogué contemplar escenes espaordidores. Homes mig despullats anaven desplomant-se colpits per cops de sabre i per bales de revòlver. Un llacer al galop arrossegava un home: un cap saltà d'un cos, tot rodolant cap al cingle. Joshua havia vist el suficient. Reféu el camí i retornà a la mar. Semblà dubtar uns moments. Però es decidí, i salpà.

Al cap de quinze dies retornà. Ancorà la nau i pujà a la seva cofurna. Aquella mateixa nit dos homes irromperen a casa seva.
-Perdoneu, compare: portem moltes hores sense menjar.
Joshua es tranquil.litzà. Tanmateix, aquelles cares li semblaven conegudes: no pogué recordar d'on ni de quan.
-Maleïts porcs els qui acabem d'afusellar!
La paüra paralitzà Joshua. Pogué, però, balbejar:
-A qui han afusellat?
-Hem agafat tres porcs a les ordres d'en Gómez. Han confessat la posició del seu coronel. Al final els hem esquarterat.
-Qui és en Gómez? -digué involuntàriament Joshua.
-Es un dimissionari, un bastard.
-Què és un dimissionari? -demanà Joshua.
L'home situat a la finestra, mirant la mar, respongué:
-Fugí amb una divisió del nostre exèrcit.
Tres minuts després en Joshua sentí com cavalcaven. Baixà a la rada i es posà a fregar la seva barca amb deler.

L'endemà emprengué un viatge. Ja en la mar, els seus ulls s'acomiadaven d'una costa adés suau, abés perillosa, ara ja singular, petita, llunyana.



Comentaris

  • aquesta[Ofensiu]
    peres | 15-07-2006 | Valoració: 10

    història teva em sembla impressionant. M'ha recordat aquell pel·lícula de Kubrick, "Barry Lyndon". El relat teu em sembla encara més ben travat que el guió de la pel·lícula, que de fet em va fer l'efecte que trontollava per diverses bandes. Aquí no, aquí tot queda força ben encaixat. Potser hi ha alguns grinyols, potser, però molt secundaris, epidèrmics: per exemple, m'hauria agradat saber alguna feta més concreta de la mare del protagonista, alguna anècdota, que no es resolgués tot en una frase condemnatòria.

    El vocabulari l'he trobat molt ric. Hi ha paraules que feia temps que no havia vist escrites, només les trobes en textos clàssics. M'ha agradat.

    M'ha agradat molt més que l'altre relat teu que he llegit.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Xafec

12 Relats

8 Comentaris

14735 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nasquí a Barcelona fa molts anys.
Sóc un fill de la Veritat. Em limito a pensar-la, a imaginar-la, a callar-la.

Un pare, quan el seu fill té quinze anys, el crida i li diu:
-Puc salvar la teva vida si em fas cas!
Quan el fill compleix vint-i-quatre anys, s'acosta al pare i manifesta:
- Tu fores una vegada el llamp que em cegà; però ara sé que les nostres vides en res no es diferencien, que la gran llum que per mi és la literatura ve d'aquell llamp intens que, lentament, em féu obrir els ulls.