història d'un final

El trencar de les ones,les estrelles de la matinada,el cel de mitja tarda...
Tot quedava reflexat en aquells ulls de blau intens.
Quan va pujar al tren,va ser el primer que vaig veure.
Tot seguit, un somriure encisador de llavis carnosos i rosats.
Duia una samarreta vermella de coll de barca, que deixava veure les seves espatlles,cobertes del daurat dels seus cabells. Uns texans de cintura baixa, desgastats i tant amples que deixaven decidir a la imaginació el calçat que duria aquella delicada noia.
Tan bon punt vaig veure que s'havia adonat que la mirava,vaig apartar la mirada i la vaig fixar en un punt indefinit de l'horitzó.
Llavors,em vaig agafar un manyoc de cabells que em feien d'ombra i me'ls vaig retirar de la cara,era una mania que m'acompanyava des que era petit.
Mentrestant,creient que no se n'adonaria, vaig tornar-la a mirar...em va somriure tímidament,i de seguida li vaig tornar el gest.
El pessigolleig que sentia a la panxa no em deixava decidir-me a dir li alguna cosa.
De sobte vaig sentir un fort terrabastall que va fer trontollar les parets.
El tren es va aturar en sec, vaig perdre l'equilibri i em vaig donar un fort cop contra les escales,vaig sentir un fort impacte i encara un altre al cap d'uns instants. Era pràcticament indescriptible, com si alguna cosa hagués xocat contra el tren,però no era exactament això, era més aviat com si el soroll sortís directament de l'interior del tren.
Era 11 de març i em dirigia a la universitat,aquell fort impacte és l'últim record d'aquesta espurna de llum a la que anomenem vida.


Vaig pujar al tren com feia cada dia des d'alguns mesos.
Sempre havia sigut molt inquieta,però sobretot observadora, per això havia acabat estudiant fotografia.
Mentre restava submergida en els meus pensaments, vaig descobrir que darrere uns cabells llargs de color nit s' hi amagaven dues estrelles que m'observaven amb discrecció.
Quan les nostres mirades anaven a creuar-se, va desviar els ulls cap un punt indefinit de l'horitzó,com si busqués alguna cosa a través de la finestra.
Vaig voler saber que era i llavors vaig descobrir que l'amor no neix quan es creuen dues mirades, sinó quan segueixen la mateixa direcció.
Seguidament va retirar-se els cabells de la cara, i al aixecar el braç vaig veure que duia una polsera de plata.
Hi havia una inscripció "Jordi", vaig pensar que segurament no era d'aquí, però em va semblar un nom preciós i vaig somriure, de seguida em va tornar el gest.
Tenia unes dents alineades i perfectes,que contrastaven amb les seves faccions,no gaire marcades i amb aquells cabells foscos i sedosos.
De sobte un fort impacte va trencar la màgia del moment.
La imatge d'aquell noi va esvaïr-se en un instant i vaig sentir encara un altre cop, però no era ben bé això,no era el cop de quan cau alguna cosa a terra,
per grossa que fós, era més aviat com una explosió.
El tren s'havia aturat en sec, em sentia insegura.
Després encara d'una tercera explosió el pànic em dominava, però finalment vaig pensar que havia de sortir d'aquell infern de desfets i runa per salvar la vida.
Vaig alçar-me i tot i el que veia estava tenyit en sang, se sentien crits i el plor d'alguna criatura.
El polsim que havia desprès el tren cobria les ombres caigudes en la penombra, el cos d'en Jordi havia quedat impregnat de polsina i el sostre l'havia impactat violentament.
Aquella polseguera em colpia el cor i no m'atrevia a pensar el que havia passat.
Li vaig prémer fortament les mans, perquè la seva situació no em permetia abraçar-lo. Li vaig fer un petó i part de la seva sang es barrejava amb les llàgrimes que em cobrien el rostre.
Vaig fer-me la forta buscant una sortida.
Un cop fora, sentia les sirenes de les ambulàncies i ben aviat em van estirar en una llitera mentre m'examinaven les ferides.
Avuí ja han passat deu anys, la vida ha canviat però el record perdura.
Torna a ser 11 de març.
Miro el meu fill, que plora entre els meus braços...
"tranquil Jordi, mai et deixaré".