Història d'un autobus

Un relat de: Underneath

Cada dia el mateix recorregut. Cada dia, algunes cares conegudes a força de compartir-hi aquests breus moments d'itinerari. Quanta feina de psicologia es pot fer en un autobús…

Al primer seient, sempre amb presses per arribar a destí, la universitària morena. No sé el seu nom. Te uns 20 anys, i estudia Dret. Ho se perquè algun cop he dirigit una llambregada als seus apunts, que es mira amb desgana. Crec que surt amb un professor de la facultat, o almenys es despedeixen amb molta passió quan ella agafa l'autobús. Que com se que es professor? No ho se, però la vida seria molt ensopida si no donéssim lloc a la imaginació, no creuen? El que sé del cert es que la dobla en edat i du anell de casat. Em recorden als personatges d'aquella cançó de Els Pets, que només cerquen una estona de cel dins l'infern de les seves vides. O potser no.

Al seu darrere, hi tenim al Balaperduda. Potser es diu Joan, o Miquel, o Kevin, o ves a saber, però per mi sempre serà en Balaperduda. Arrossega una motxilla esquitxada de records d'amistats i de moments, que, tot i ser a la seva motxilla, no son al seu cap. Puc endevinar que rere els seus ulls desenfocats hi ha massa festes passades de voltes, que el haixix ja no li serveix per ofegar aquesta angoixa que l'assalta cada dia quan es lleva i veu que ha de viure un dia mes. Triga a contestar quan li parlen, i els seus pares ja han demanat hora amb el psicopedagog de l'escola. Puc saber exactament que els dirà que el noi no vol la seva ajuda, i que fins que no la vulgui, ningú pot fer res per ell. Evidentment, no els ho dirà amb aquestes paraules. Però els pares d'en Balaperduda son gent d'estudis, i entendran el missatge general. Però hi ha una barrera més ampla que els anys entre ells i el seu fill. S'ha convertit en un estrany per a ells. I aquest estrany contempla com a simple testimoni com la vida se li escapa dia rere dia entre els dits.

Al fons a la dreta, sempre s'hi asseu en Sebastià. Als seus setanta anys, la viuda del seu fill només recorda la seva existència quan les seves reunions de negocis li impedeixen anar a buscar al net d'en Sebastià, el primer de la família en set generacions que no porta el nom del patriarca. A en Sebastià VI li va saber greu en el seu moment, però ara pensa que millor així, perquè no vol recordar al seu fill difunt, el setè Sebastià, cada cop que crida al seu net. La vida segueix, les dinasties es perden, i els vells han d'anar-se'n del mon. Es llei de vida, i ell ho sap, i el seu net, que l'acompanya, a vegades a la falda, a vegades al seient del costat, també ho sap, i cada dia se'l mira preguntant-se quan arribarà el dia en que el seu avi, aquesta figura semi-paterna que li porta records fugaços del seu propi pare, marxarà per no tornar mai més, igual que el pare. Sap què és la mort, però prefereix no pensar-hi, doncs no l'entén i això l'angoixa.

A vegades, darrere d'en Sebastià hi viatja una noia, una nena amb mirada abstreta i posat innocent que m'entendreix. Puc llegir els seus pensaments com si d'un llibre es tractés. Avui s'han tornat a veure, i Ell l'ha mirat amb curiositat. ELL!! El noi que li ocupa tots els somnis i pensaments. El noi que li produeix aquest formigueig per tot el cos que no sap explicar. El protagonista d'aquestes fantasies que l'assalten a totes hores, fantasies que l'atrauen i l'espanten al mateix temps. Fantasies on ella i el seu príncep blau es troben molt a prop, massa i tot. Però a ella no li fa res. Massa jove per ser conscient que sent una forta atracció sexual per aquest noi, només desitja poder parlar amb ell i que ell sigui tan tendre i atent com ella espera. Un bon exemple de somniadora a qui la vida probablement defraudarà. Però tan de bo no. Tan de bo.

Tots ells viatgen amb mi, i jo viatjo amb ells. Jo porto amb mi una part de cadascun d'ells allà on vaig, tot i que per ells no soc res mes que el vell autobus on ells es troben sense saber-ho, on passen minuts, o hores, preguntant-se sobre a on van, inconscientment. Jo ja no m'ho pregunto. Jo ho se, a on vaig. Cada dia la mateixa ruta. Fins avui.
Avui em despedeixo de tots ells, doncs els de dalt han decidit que per agrair els meus serveis havien de dur-me al desguàs per reciclar les meves peçes. Com diría el vell Sebastià, és llei de vida...

Comentaris

  • Chapeau![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 24-10-2008 | Valoració: 10

    Un relat rodó, ben escrit i amb ofici.
    Fer senzill alló quotidià, és la gràcia dels relataires, i en aquest relat has assolit mostrar-nos un micro món ple de vides que ens presentes amb molt bon nivell literari.

    Felicitats.

    Ferran

  • _shamandalie_ | 20-04-2006 | Valoració: 10

    Jo diria més...

    La universitària morena, efectivament, sembla que no es cansa de compartir estones de cel amb l'home casat (si si, està confirmat), que resulta que és el pare del Balaperduda, que s'ha desesperat, que no entén res de res i ha trobat una bonica forma de refugiar-se de la realitat, d'allargar-se el somni... però no pateixis pel Balaperduda, que no en sap res i no crec que se'n adoni, aquell parell ho tenen la mar de controlat.
    I... parlant d'ella, aquella noieta de posat innocent... t'has deixat alguna cosa aquí. No tens la vista prou aguda, t'has perdut trossets de la història. Avui, per fi, ella ha tornat a pujar. Feia dies que no ho feia, sa mare s'havia encapritxat en anar-la a buscar cada tarda a música (toca el piano, és una futura estrella) i no hi havia manera de poder tornar sola. Però avui... si, avui si. Ha pujat, ha tret la T-10 amb presses i ha quasi corregut cap al seient. Però abans -i això no has vist!- ha mirat on eres. I tu com sempre, a prop d'aquell home de mirada malencòlica, estancat en el passat. Així que s'ha posat al seu darrere. I finalment, després de tant temps, t'ha tornat a veure. A tu. I tu, entendrit, te l'has mirada fent hipòtesis sobre què estaria pensant, i ella, altiva, ha fet veure que no et veia mentre es desfeia per dins. No pot fer-hi res. Encara que no siguis el seu tipus; encara que no us assembleu en res de res; encara que ella no arribi als 17 anys i tu passis dels 77...és una somiadora nata i mai ha sabut aturar els seus pensaments quan se'n van més lluny del compte... I estarà dies i dies fugint del cotxe i exigint llibertat, només per arribar i comprovar si podrà seure al teu costat, al costat d'aquell vell que sembla que s'ho menja tot amb la mirada, però alhora ho observa tot tranquil·lament... I si, serà una il·lusió que la defraudarà, però encara que no ho sàpigues, ella haurà après molt de tu, haurà après a observar-ho tot amb uns altres ulls, i somiarà feliç pensant en trobar algun dia algun jovenet que ho miri tot amb la mirada de la que ella ha après, que mai es deixa de sorprendre per a res...


    Buaaahh m'ha encantat! Jo també ho faig, això de imaginar-me què pensa la gent que va a un bus, o de sobte estic tan tranquilament i em creuo amb algú que em fa pensar en històries, i començo a crear-li una vida que probablement no s'assemblarà en res a la seva, però buenu xDD..
    És molt tendre, i el final no s'espera...
    Felicitats!*
    Apa, ptunikus!
    [eii i merxiii per agregar-me! ya xerrarem un dia d'akests!:P]

  • fleur | 29-11-2005

    quina passada!!!!!!!!!!!
    m'encanta, é molt tendre, i té molt d'encant... és sorprenent, però molt agradable.,.. té una mena de sintonia i de ritme que dura tot el relat, i dóna una sensació d'estabilitat estranya...
    m'agrada.

  • mentida![Ofensiu]
    Tiamat | 10-08-2005

    pensava que no havia llegit res teu, però sí.. havia llegit aquest relat!

    ara sí, segur, em llegiré els altres

  • Un viatge sorprenent[Ofensiu]
    XvI | 26-05-2005

    Trobo que t'ha quedat molt bé, i dóna la sensació que has disfrutat escrivint-lo, com quan al futbol un equip fa un gran partit i diuen que s'ho han passat d'allò més bé jugant. Una introducció que desperta l'interès i una lectura agradable.

    salutacions

  • Woow!![Ofensiu]
    Dreamy_Girl | 16-05-2005 | Valoració: 10

    Quina currada bestial! Underneath l'has clavada noi!!!
    Cada segon, cada minut que passa i que estas llegint, descubreixes coses noves, en les que s'afrimen o es desafirmen els teus pensaments, es bestial!
    Ja n o em pensava pas que fos l'autobus, va ens erio, es que et deixa amb l'intriga fins al final.
    M'ha encantat, moltes felicitats, ja et vaig dir que tenies una traça bestial per escriure.
    Mai deixis d'escriure,d'acord?
    Bueno makissim!! Petonassos i una abraçada molt forta :D



    PD: Aprofitan't aquest comentari, et dono les gracies per ser com ets, gracies pr preocupar-te per mi en cada moment, i intentar que sigui feliç i que somrigui. Gràcies de debó.


    -=>DreaMy_GirL<=-

  • Molt bo el final[Ofensiu]
    Xavier Valeri | 15-05-2005 | Valoració: 10

    És un relat, per a mi, molt bo. Té una bona introducció que en res et fa sospitar el final. El desenvolupament porta cap a la reflexió de si els personatges són uns éssers eterns que en la nit del temps s'han anat repetint en diferents rostres dins l'autobus. El final és sorprenent i aconsegueix transportar el lector al clímax que s'obté després d'una bona lectura.

    Felicitats !

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Underneath

Underneath

73 Relats

215 Comentaris

72525 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:


"Porque eres mia,
porque no eres mia,
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tu siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frio
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela por dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no"
(M. Benedetti)



Per mi, la poesia és només un intent futil d'aturar l'instant, de guardar-ne fotocòpies...