Història del Terciari

Divendres a la nit a la terrassa d'una gelateria a la Rambla Catalunya, tocant al carrer Consell de Cent. Preníem tranquil·lament, en una agradable nit de juny amb reminiscències de l'estiu proper que ja esperava a la cantonada, un batut de xocolata fresquet i espès. Potser pel fet de ser divendres, dia que hom dedica la nit a tasques més profitoses en l'animada Barcelona, la quantitat de gent que circulava pel carrer no era excessivament elevada. Fent una mica d'abstracció un podia tenir la sensació de que estava a la terrassa d'un bar d'un poble de tamany mitjà, entenent com a mitjà la mitjana dels pobles mitjans de Catalunya.
De cop va aparèixer un senyor al qual podria classificar, amb tots els respectes que puc oferir, d'indigent. L'home anava carregat amb bosses, i per descansar el seu cos ebri i fatigat, va decidir d'asseure's en un dels bancs de la Rambla, just per davant nostre. Era un home alt i prim, amb els cabells rossos i les faccions crispades per la barreja d'alcohol, mal dormir i pitjor descansar. Anava vestit amb uns pantalons de color indefinible a causa de les llànties acumulades, una camisa de color rosa pàlid mig descordada i unes sandàlies que sobrepassaven amb escreix el límit d'us que el fabricant va somiar el dia que les va fabricar. En el seu rostre s'apreciaven clarament uns trets eslaus, de més enllà de l'antic telo d'acer, d'un d'aquells països que varen descobrir als inicis dels noranta les delícies i el confort de l'economia de mercat i les polítiques liberals.
Sumada a la seva embriaguesa es detectava el punt de follia desgraciadament típic de les persones que en un moment donat, per circumstàncies variables, perden o se'ls fa evident l'absència de capacitat de competició en un sistema que, si quelcom no tolera, és aquesta mancança. Obrir-se camí en la societat del benestar es una tasca difícil i encara més si estàs desarrelat de la teva terra. Si es barreja això amb la malaltia o la dependència a alguna substància, o ambdues a l'hora, un pot caure per un pendent que porta a que viure sigui tan sols una qüestió de sobreviure.
L'home portava a la ma un entrepà de frankfurt de la Cerveseria d'Or embolicat amb el paper greixós a causa del contacte amb l'oli. Va treure l'entrepà de l'embolcall, va obrir-lo, va treure la salsitxa, la deixà sobre el banc, la mirà fixament com esperant algun prodigi que les salsitxes no acostumen a fer de mena, la va tornar a agafar, la va posar entre els panets i la engolí. Tota aquesta feinada, a totes llums improductiva, la va realitzar mentre parlava pels colzes en la seva llengua amb un interlocutor inexistent al qual ensenyava amb falera la seva documentació.
La veritat es que sap molt de greu de veure un congènere en aquest estat. Per desgràcia ens hem avesat tots plegats massa ràpidament a aquestes situacions i la curiositat que despertava aquest senyor, un cop passada la seva entrada en escena, era força reduïda.
Aquell migrat entrepà no va satisfer la seva gana, amb la qual cosa va decidir que volia més. Es va aixecar i al cap d'una estona va tornar amb sis entrepans més. Vaig tenir la intuïció, que després se'm va confirmar, que va comprar tants entrepans no per que tenia més gana sinó pel fet de consumir, pel fet de poder comprar. Amb tots sis entrepans va repetir el procediment d'abans, repartint les salsitxes indiferents sobre el banc de fusta. Realment l'home molt fi no estava.
Mentre el nostre amic anava marranejant amb els frankfurts, van aparèixer a l'escena improvisada tres, podríem dir amb respecte i amb tota l'ambigüitat que el terme porta implícit, okupes. Eren dos nois i una noia que tenien muntat un circ ambulant, amb les habilitats apreses en algun taller que es munten contínuament en els casals. Carretejaven un amplificador i els estris circencs de circumstàncies. Amb ràpids i assajats moviments van muntar l'amplificador, van engegar la música, van treure un joc de masses i torxes, es van col·locar els nassos de pallasso i ja teníem muntat el circ ambulant dels divendres a la nit.
Com a malabaristes se'n sortien prou bé: feien volar les masses i les torxes enceses de tres en tres, amb poques caigudes i sense cremades en cap dels tres graus possibles de gravetat. Aquestes heroïcitats de l'habilitat, per els no iniciats i maldestres de mena, com és el meu cas, ens semblen d'una dificultat infranquejable. Com a pallassos no se'n sortien tan bé. Es limitaven a tancar la boca molt fort, alçar les celles i mirar ràpidament sense girar el cap d'un costat a l'altre amb cara de babaus. Molt, molt de riure no en feien, la veritat.
El company dels frankfurts es va animar de cop amb la sobtada aparició cirquera. Però en comptes del que m'esperava no ho va fer positivament, sinó que es va molestar per la sobtada aparició de pidolaires al seu costat que li impedien concentrar-se en el sopar que estava duent a terme. Era molt més del que podia aguantar. Així que s'aixeca, comença a farfollejar en veu alta, agafa la seva cartera i, mentre es va apropant cap als saltimbanquis, treu un bitllet de deu euros i se l'ofereix a un dels nois. El noi li fa una llambregada ràpida als ulls, una miradeta encara més celerosa al bitllet i, sense cap mena d'indecisió o dubte moral, li agafa el bitllet de la mà i se'l posa a la butxaca mentre li dedica un breu somriure d'agraïment estudiat. En el segon següent d'aquesta acció ràpida, quasi de comando d'una força especial, ja estan les masses volant de nou per sobre del seu cap.
Un cop recompensats els pidolaires l'home ens mira a nosaltres, als benestants ocupants de la cara gelateria de la Rambla, i ens llença als peus una pila de monedes d'un euro que portava a la butxaca davantera del pantaló. Les monedes van anar rodant i tintinabulant cap als nostres peus acomodats i allí van quedar, esperant i preguntant, qui sap qui, qui sap què.
Un noi jove, mudat, amb americana i corbata es va aixecar de la seva cadira i començà a recollir una per una les monedes del menyspreu que ens contemplaven des de l'asfalt. Agenollat, esforçant-se per agafar aquelles que estaven més amagades sota les taules, va arrambant amb tot allò que brilla sota la llum, al igual que un corb. Quan es posa de peu es troba de sobte amb la mirada indiferent d'un dels cambrers que ell interpretà com de reprobament. Avergonyit de sobte, posa les monedes sobre el taulell del cambrer, li diu "tingui, per vostè", i sigilosament torna cap al seu lloc.
La fortuna de l'indigent s'estava repartint amb una naturalitat corprenedora.
Els del circ ja han acabat el seu xou. Demanen aplaudiments a l'agraïda concurrència i aquesta complau la seva demanda, que la vida de l'artista, i més el del carrer, es molt dura i amb poques recompenses. Es treuen les gorres i inicien la protocol·lària recollida de col·laboracions dividint el grup de tres en tres grups unipersonals. El nostre amic foll torna a treure la cartera i dona un altre bitllet de deu euros al mateix noi que torna a agafar el bitllet amb el mateix movimet ràpid i idèntic somriure fugisser.
I es que, pensava, la Lluita contra El Capital assassí i sense pietat que ens envolta, que només pensa en acumular bens materials a tota costa, sense pensar en cap moment en l'origen ni en les conseqüències que comporta l'enriquiment compulsiu, necessita d'un finançament econòmic urgent i diversificat i no cal plantejar-se, en cap moment, l'origen ni les conseqüències que poden comportar en la font de subministre. Canviar els valors d'aquesta adormida societat no es pas una tasca planera i es evident que no està exempta d'una sèrie d'aparents contradiccions que son subsanables sempre que ens il·lumini la llum aclaridora i reconfortant de la raó i el sentit comú.
Molt bé. Per acabar d'arrodonir el botí els benestants de la taula varem buscar pels nostres peus per si trobàvem alguna moneda descarriada que l'avarícia del jove encorbatat no havia aconseguit detectar. I efectivament encara quedaven unes quantes que, generosament i amb un somriure en els nostres llavis, varem posar dins la gorra dels malabaristes.
I així les despulles monetàries de l'ex-membre d'un país de l'altre banda de l'ex-teló d'acer varen passar a engrosar, per una banda i paradoxalment, les arques de la nova revolució social que s'està gestant als contraforts de la societat, i per una altre i de manera indirecte, al sector de la restauració que, sigui com sigui i per molt que plori, sempre acaba guanyat en aquest nostre i estimat país.