HISTÒRIA DEL MÓN EXPLICADA PER ELL MATEIX

Un relat de: kefas

“El millor és començar amb una frase lapidària. Què et sembla aquesta, Julius?: “Els pobres sempre seran pobres mentre s’avinguin a menjar-se les sobres”. Ho dic alçant la veu mentre miro cap el racó on acostuma a estirar-se després de dinar. No li veig. Potser se’n ha anat a donar un vol. Els humans tenen aquestes coses. Els agrada la monotonia de la rutina diària però de tant en tant necessiten fer veure que són independents. Sort que el vaig capar després d’enganxar-lo en plena còpula amb la rossa del veí. sinó ara ja l’haurien esparracat els cotxes en el enèsim intent d’encalçar aquella marcolfa.

Em presento. Em dic Pere i sóc, com vosaltres, un gat, però de bon veure. Les meves plomes són llargues i de colors convergents, amb una lluentor tal que m’haig de posar ulleres de lluna quan em contemplo en l’iris d’en Julius. No us haig d’explicar l’extraordinària organització que tenim, perquè fins i tot d’altres planetes han vingut a copiar-la. Fins a fer-la seva, en cap d’ells havien aconseguit fer aeroports per cultivar julivert ni edificis en els que la densitat de pluja a dins fora més gran que a fora. Tampoc havien assolit la fita de parlar sense dir res i que tothom ho entengués. I és que per fer tot això és necessari haver desenvolupat una tecnologia molt sofisticada, la tecnologia Junquers.

Però per entendre-ho cal fer una mica d’Història, que d’això el senyor Junquers en sabia molt. Tot va començar quan els lloros dominaven la terra. Xerra que xerraràs van anar omplint de paraules l’aire fins que, en els punts més densos, es va tornar irrespirable. I el pitjor és que les paraules més punxegudes, com seny i jubilat, van fer un forat en la noosfera, aquella capa d’intel•ligència amb que Teilhard de Chardin va embolcallar el planeta. I pel forat es van escapolir les paraules més trapelles, i al darrera, els lloros, espantats perquè temien que sense paraules es quedarien muts. I ja sabem que el pitjor que li pot passar a un lloro és parlar massa sense dir res. O al revés, no ho recordo massa bé.

Dons bé, elidida la nissaga dels lloros i buit el planeta de les seves paraules, va pujar al poder la casta dels sentiments. Abans no se’n havia sentit parlar d’aquests subjectes. Si se’n pot dir subjectes, perquè ningú els va veure aleshores i ara encara ningú els ha vist. Se sabia que hi eren perquè tothom els podia percebre i tothom tenia la impressió de que en deixava anar cada vegada que els sensors se li activaven. Era un poder mol estrany. Primer es va dir que manava el sector la Justícia però aviat es va veure que el de l’Enveja combinada amb la Supèrbia i l’Avarícia, l’havia enderrocat. Tot seguit va semblar que l’Amor es configurava com a força dominant, però com que tothom l’interpretava a la seva manera, en un tres i no res va quedar esmicolat. Era tant difícil formar govern que es va crear una fàbrica de sentiments amb un extens catàleg per proveir la classe dominant. I tot i que treballava amb un ritme endimoniat, mai va tenir prou producció per arribar a suplir els sentiments que contínuament s’anaven malbaratant.

Esgotada la casta dels sentiments va arribar el torn dels micos. Va ser una etapa molt dolça. Els micos sempre s’enfilaven, anaven cap amunt. I pujant, pujant, es van trobar dalt del poder. No es pot dir que intentessin imposar la seva voluntat. Els agradava molt mastegar els paràsits dels altres micos i com que els paràsits es multiplicaven exponencialment, no els acabaven mai. I així, enfilats dalt del poder, sense que els paràsits es poguessin escampar, van aconseguir un món de plàcida concòrdia que les punxes es van encarregar de trastocar.

Efectivament, les punxes, sempre atentes a clavar-se en cossos aliens per extreure’n el suc, van anar multiplicant-se emparades en la placidesa de la pau dels micos. I quan es van saber prou fortes, van atacar-los per sorpresa en les parts que més usaven per descansar i així, espantats i amb la impossibilitat d’ocupar els escons, fugiren cap a un indret, no se sap on, per viure sense espants.

El domini de les punxes va ser el mes llarg. Encara dura. Però hom sospita que una altra nissaga es prepara per assaltar el poder. És la dels humans. I pot ser que ho aconsegueixin perquè són una mica de tot. Són més cruels i diligents a l’hora de fer mal a les altres nissagues que les punxes. Tenen molt de mico i els sentiments no els són aliens. I sobretot, sobretot, són uns lloros de campionat. Es poden passar la vida garlant sense dir res. Com jo.

Comentaris

  • Un embolic[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 17-08-2017

    Jo et puc dir que m'he fet un embolic. Les espècies se succeeixen sense fonament. El que té una mínima lògica és el tros on parles de sentiments, però no lliga.


    Sergi : )

  • Imaginació[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-08-2017 | Valoració: 10

    M'encanta la imaginació d'aquest relat, el color i les espurnes fantasioses que desprèn. Un còctel cinematogràfic i fotogràfic per gaudir llegint. Una forta abraçada.

    Aleix

  • L'estiu ho dilata tot[Ofensiu]
    Montseblanc | 05-08-2017

    És una llàstima que no servís perquè està força bé, encara que l'altre tema serà molt més del grat dels convocants...

  • Si, se’m va inflar una mica massa[Ofensiu]
    kefas | 02-08-2017

    Volia fer un relat absurd per presentar al concurs ARC. D’absurd ho és. De relat potser no massa. De totes maneres era massa llarg per concursar. Després n’he fet un altre, a mida, amb un tema d’absurditat irrebatible: El Constitucional.

  • I fa més d'un pam![Ofensiu]
    Montseblanc | 01-08-2017

    M’he liat molt… Em pensava que manaven els gats, perquè el que ho explica sembla ser que és un gat amb plomes... Però al final resulta que manen les punxes, que jo em pensava que ja no manaven perquè havien marxat amb els lloros al darrera... En fi, que m’he perdut... Però el tros dels sentiments m’ha fet estremir. Malbaratar els sentiments... buffff un concepte que fa esgarrifar.

  • ÉS HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA[Ofensiu]
    kefas | 31-07-2017

    Gràcies Mena. Les teves paraules confirmen que, tal com volia, el meu relat reflexa el caràcter inexplicable i injustificable de la història contemporània. Amb un absurd comandament de capesflorats i caparruts s’ha imposat la ideologia del desembussador d’aigüeres. La nostra incúria omple de merda les canonades i l’única solució que s’imposa és la d’afegir-hi merda més corrosiva. Absurd, oi ?. Com aquest relat.

  • Histèria d'història!!!!![Ofensiu]
    Mena Guiga | 30-07-2017

    Jo diria que el pèssim film fashion 'La guerra del planeta dels simis' potser t'ha afectat...Només és superable menjant crispetes no de micoones...ai, de microoones amb macrosomriure ...el cinema consumista cal carregar-se'l, que estupidtiza i imbecilitza. Ben fet.


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: