Histèresi (I)

Un relat de: aleshores
Aleksandr Issàievitx Soljenitsin (AS), un home de dretes que no ho era tant, ens parla en el primer llibre de l' "Arxipèlag Gulag", d'un lloc allunyat i desconegut: Kolima. Explica que en aquest territori la ciència hi descobreix quelcom d'especial, uns peixos prehistòrics congelats, en bon estat de conservació, que tenen un significat més prosaic i necessari per als que hi van ser presoners, cosa no tan coneguda. Tindria, doncs, un significat profund aquesta notícia. Entendria AS, que hi ha coses de superfície i coses de fons o essencials. I aquestes no es poden oblidar (el patiment que no es compren, no s'oblida i s'atribueix a quelcom odiós) Coses enterrades sota el gel sortiran i seran igual que quan foren enterrades o sigui, tindran validesa, tot i que puguin semblar, ara (quan s'escrivia la novel·la) increïbles i desconegudes.

Qui oblida la historia esta obligat a repetir la. En això hi estic d'acord! (AS ho diu en altres paraules) No hi ha dubte que cal un reconeixement a les víctimes del procés de ruptura revolucionària que va tenir lloc a Rússia. Però hem de fer un reconeixement que no sigui abstracte sinó insert en una realitat, en una lluita dura i d'arestes molt complicades que no tothom entén o vol entendre. Per a això, precisament lluitem amb la paraula. Correm el perill, des de l'esquerra, de ser uns "primos" tot criticant-nos i admeten la manca de respecte als drets individuals que hi va haver. Fixem-nos, però, en el cas de Cuba, que està sota una amenaça continuada d'atac i sotmesa a un bloqueig econòmic de llarga durada: seria de rucs deixar armar als imperialistes mentre no hi hagi una situació de relativa calma en l'agressivitat exterior.

Ara bé, tenint en compte que molts dels països que no permetien la propietat privada dels mitjans de producció s'han ensorrat i han mostrat la debilitat de les institucions que s'hi havien construït, cal procedir a revisar el que es va fer després d'octubre del 17, res no ho impedeix i tot ho aconsella.

Certament es va derrotar el feixisme (que ara, per cert, torna amb força a Europa en forma de reaccions populars histèriques davant la crisi, les quals són induïdes o promocionat des de les pròpies institucions comunitàries) i es va haver de reconstruir els països desfets per la guerra, sota una pressió militar del país dominant des d'aleshores, de gran abast Tal com afirma l'historiador Josep FontanaS. Però el cas és que allò que es va construir no va ser suficient mentre que la necessitat de construir una societat sense classes (sense propietaris del capital que "creen" llocs de treball) segueix tossudament present a la vista de la globalització i de la crisi econòmica brutal que patim, motiu que ens empeny a una reflexió tan acurada com sigui possible.

En el prefaci, AS no fa un atac frontal a la revolució; ataca Màxim Gorky (a qui no deu perdonar que posi el seu art al servei de la revolució) tampoc defensa directament el capitalisme, critica coses concretes del pas al socialisme, la realitat dels empresonaments que devien adquirir unes proporcions enormes tenint en compte, tant el clima de sospita com les agressions imperialistes (que no s'aturen en res, vegis, sinó, la monumental matança de la guerra interimperilista del 1914) Això sol no seria en si una actitud contrarevolucionaria. Afegeix tanmateix que Gorki glorifica el treball esclau.

AS comença explicant en un to més aviat humorístic, com es produïen els arrestos. Les claus principals són la sorpresa i la creença de l'arrestat que tot acabarà aclarint-se, cosa que es demostra falsa. Afegeix un element significatiu aquí: la submissió de la gent, que no es rebel·la: no te elements polítics per fer-ho, com posa de manifest ell mateix (en una reflexió molt adient) referint-se a la ignorància de la necessitat sindical, per part dels treballadors, en un estat socialista. Pot influir-hi la idea, ingènua, subjacent que havent caigut la classe burgesa no pot produir-se cap nova situació d'injustícia. Amb la recuperació de la democràcia a Espanya va tenir lloc un fet similar quan, per exemple, des dels governs locals es va desmuntar o deixar en suspens les associacions de veïns perquè ja eren al govern els seus representants! Els "òrgans", que jo interpreto com les persones de la seguretat, serien els encarregats que tot anés bé per la revolució i de controlar el personal. La participació de la gent seria un inconvenient per a la estructura burocràtica que es crea i que creu que sap prou bé com es fan les coses i com són les persones! A poc a poc els individus emparrats a l'aparell poden anar pensant que tot funciona d'una manera òptima (i en cert sentit amb una mirada curta poden tenir raó) i que la gent el que ha de fer es treballar més, tenint en compte els objectius; les exigències immediates recauran, si de cas, sobre el buròcrata de torn.

Esbossa la necessitat del crit per denunciar tot allò impropi i que, si hagués estat així, tots aquests abusos a gran escala potser no haguéssim succeït. No puc estar més d'acord amb ell, malgrat no ser precisament un partidari del socialisme, per se. Posa en boca de Lenin unes paraules referents a que la gent té dret a saber per què l'empresonen i donar-ne avís als familiars. La seva anàlisi té la pretensió d’abastar no solament l’estalinisme, sinó tot el període revolucionari. La burocràcia cada cop és més agressiva en les seves pràctiques. Els que empresonen actuen amb total impunitat i cap restricció moral.

Per tant, ens trobem que cal que la gent faci seva la revolució, hi participi, sinó a la llarga això causarà problemes, no ja a les persones concretes, sinó al procés en general. Però una visió mióp "pràctica" dels assumptes de la revolució farien nogensmenys necessari o aconsellarien disciplinar a la gent (i com es veu, més que disciplinar-la!) per tal d'assegurar el socialisme. Una política repressiva indiscriminada no seria mai una resposta a la situació política (com el mossèn del col·legi que castiga a tota la classe per un acte individual d'indisciplina) tot i que l'aparent disbauxa repressiva seria tot menys disbauxa. Hi ha no obstant un moment d'histèresi que portà com a conseqüència aquest trencament posterior de la gent amb el règim, la desorientació de la gen; un cop produïda la histèresis ja només és qüestió de temps la seva desintegració, que cal buscar en un moment molt anterior al qual té lloc l’ensulsiada del sistema de producció pública. Hi ha una pèrdua de la legitimitat que ha dut la revolució quan proposa dur a terme un canvi extraordinari. Una pèrdua que és més greu per aquells que defensen ideals nobles i d'igualtat que per als que sempre han manat.

No és, per tant, a llarg termini, un procés en el qual es canvia llibertat poc honrada o corrupta (l'estil occidental) per honradesa opaca. Cap de les dues coses és certa, ni hi ha llibertat en un lloc, ni honradesa en l'altre. Hi ha d'haver, per tant, capacitat de rectificació per part de les forces dirigents; que fàcil és de dir!, i per tant llibertat per conèixer una bona part de la realitat política sinó de la totalitat. En conseqüència, una honradesa cega no existeix, acaba sortint malament. La llibertat sola això sí, sovint només beneficia als poderosos, als burgesos.

Hi ha, doncs, un període de transformació brutalment accelerada que crea uns intèrprets de la revolució, uns intermediaris que oficien en nom de la gent, però aquest estímul inicial es perd. No hi ha elements de participació que permetin guanyar legitimitat i assegurar així la sostenibilitat del sistema no capitalista. Sense oblidar que es pot perdre molta creativitat si no es compta amb la iniciativa de la gent.
No avancem esdeveniments, i continuem la lectura.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer