Hiroshima

És agost, i a Hiroshima, com a la resta del Japó en temps d'estiu, hi fa una calor humida i enganxosa des de gairebé la sortida del Sol. Encara no són les set del matí, però l'Akiko, que ja fa una bona estona que és llevada, sent com la temperatura va pujant grau a grau i, amb ella, aquella xafogor amb la que ha après a conviure però mai a acceptar. La noia mira d'alentir el màxim possible les seves accions, en un intent conscient per evitar una de les coses que més detesten els japonesos: la suor. Se li fa difícil, perquè sap que té molta feina i poc temps per fer-la. Però, malgrat tot, s'esforça perquè tots i cadascun dels seus moviments siguin harmònics i pausats. Se'n surt prou bé, i l'amenaça de la transpiració, com a mínim de moment, s'esvaeix.

L'Akiko fa un càlcul mental i decideix que ja és hora de fer llevar el Yoshito, el seu únic fill, de vuit anys. Des que el seu marit, el Takahashi, va marxar a la guerra ja fa més de dos anys, ella s'ha ocupat tota sola del nen i de la casa. Els darrers catorze mesos, a més, ha fet un torn de vuit hores, set dies a la setmana, en una de les fàbriques de municions de la ciutat. Fa temps que l'Akiko se sent molt cansada, al llindar de l'esgotament, però calla i segueix treballant sense emetre ni una queixa. L'emperador li demana aquest sacrifici i ella accepta el seu destí sense ni tan sols qüestionar-s'ho.

La jove mare deixa la feina al minúscul hortet de casa seva i entra al petit però elegant edifici d'una sola planta on dorm el nen. Obre amb delicadesa la porta de fusta i paper que dóna a la seva habitació i veu el cosset del Yoshito, encara adormit sobre el tatami. L'Akiko s'agenolla al costat del seu fill i li acarona els cabells, negres com una nit sense lluna. Està tan prim! Encara que el govern s'entesti en negar-ho, fa temps que és evident que la guerra no és favorable al seu país. Els queviures escassegen i cada vegada és més difícil trobar menjar. L'Akiko fa setmanes que sobreviu amb la sopa aigualida que els donen a la fàbrica i una mica d'arròs a la nit, reservant la resta dels aliments pel seu fill. Però malgrat el sacrifici, el Yoshito s'ha aprimat molt des que va començar l'estiu i ella està preocupada. Tan de bo hi fos el Takahashi! Ell sabria què fer per donar-los de menjar. Però el seu marit és lluny, a Okinawa. L'Akiko ha sentit rumors d'una gran batalla en aquella illa i no es fa il·lusions. El deure d'un soldat és morir abans que cedir ni un pam de terreny als gajins americans i el Takahashi... La noia branda el cap d'un cantó a l'altre per allunyar-ne els mals pensaments i sacseja suament al seu fill.

-Yoshi! Desperta, fill. És hora d'anar a l'escola.

El nen es remou sobre el tatami i es frega els ulls amb expressió enutjada. La mare l'acarona un instant més i, després, s'aixeca per seguir amb la seva feina. Abans d'arribar a la porta corredissa, la veu del nen la deté.

-Mare, tinc mal de panxa.

L'Akiko es gira i torna al seu costat. L'examina amb preocupació. És veritat que fa mala cara i que està una mica pàl·lid. Però, darrerament, tots els nens tenen més o menys aquest aspecte. Només per un instant, sospesa la possibilitat de deixar-lo quedar a casa aquell matí. L'escola s'ha acabat i els nens fan ara maniobres destinades a poder prestar el seu ajut en cas de possibles bombardeigs americans. Voldria dir-li que es quedi al llit, però la crida del deure és, una altra vegada, més forta que la devoció maternal.

-Yoshi. Aquest matí tens exercicis amb els altres nens de l'escola. El senyor Nakamura s'enfadarà molt si no hi vas. - Després, preocupada, afegeix- Et fa molt mal?

-No, mama. Ja hi vaig...

El nen es lleva amb un somriure tou. Pocs minuts més tard s'ha rentat, vestit i esmorzat les magres boletes d'arròs amb una mica de peix que l'Akiko va aconseguir ahir per ell. El Yoshito fa un petó a la mare i marxa cap a l'escola, a gairebé quatre kilòmetres de casa, en direcció al centre de la ciutat. No hi arribarà fins als voltants de les vuit, però a temps de l'inici de les maniobres. L'Akiko l'observa marxar amb pas irregular i es pregunta si no hauria fet millor deixant-lo quedar-se. El mira, amb el cor dividit, fins que el nen desapareix darrere d'unes cases properes. Després, branda el cap i torna de nou a la feina. Però, per algun estrany motiu, no es pot treure del cap la desagradable sensació de que potser s'ha equivocat fent-lo anar a l'escola.


* * * * * * * * * * * * * * * *


Com cada dia, a dos quarts de set del matí, el Shinji travessa a peu el braç més llarg i gruixut de la T que forma el pont d'Aioi i s'atura uns quants metres més enllà, gairebé davant del Pavelló per l'Exhibició Comercial de la Prefectura d'Hiroshima; un dels edificis més coneguts de la ciutat, tant pel seu estil, inconfusiblement europeu, com per ser dels pocs construïts amb ciment i no pas amb fusta. Per fer temps, el noi s'ha acostumat a deixar que els seus ulls es passegin lentament per les diferents seccions que el composen, fins arribar a la part més emblemàtica: una torre circular de quatre plantes, acabada en una elegant cúpula metàl·lica.

El Shinji s'allisa una arruga imaginària en el seu impecable uniforme de soldat de l'Exèrcit Imperial i consulta el seu rellotge: dos quarts i cinc de set. La senyoreta Masako està a punt d'aparèixer pel pont. Des del dia que la va conèixer casualment, just en aquell mateix indret, el Shinji ha pogut comprovar que la noia és tan puntual com ell. Davant la perspectiva de tornar-la a veure, el cor li comença a bategar més de pressa i un estol de papallones aixeca el vol dins del seu estómac.

Sense ser-ne conscient, la senyoreta Masako arriba a la seva cita a l'hora justa. És una noia menuda, preciosa. Camina amb passetes curtes però elegants i llueix amb dignitat un kimono de colors esmorteïts i tela una mica desgastada. La seva pell és tan pàl·lida com voldrien totes les noies japoneses i en Shinji sospita que al tacte ha de resultar suau i delicada com la seda de la seva faixa. Com fa sempre, la noia li passa pel costat amb total indiferència. Com si no recordés aquell fugaç instant que els va unir ja fa uns mesos, durant el simulacre d'un bombardeig, i que pel Shinji va significar el sobtat i irrefrenable despertar d'uns sentiments que ignorava dur a dins. Ell també resta immòbil, simulant que aquella noia que passa pel seu davant li és tan indiferent com la resta dels vianants. Malgrat els seus esforços, però, a un observador perspicaç no li costaria gaire adonar-se de com el torba la seva mera presència. El canvi de postura, passant tot el pes del cos d'una cama a l'altra, en un intent va de resultar més marcial. El glop de saliva que costa més d'empassar que l'anterior. La gota de suor que li neix al polze dret. Tots són petits detalls que el delaten. El mateix observador de vista aguda, però, veuria també sense dificultat que la indiferència de la noia és igualment fingida. El lleu moviment del cap envers el noi, els ulls que es desvien per un instant fugaç cap on ell l'espera cada dia i l'alentiment gairebé inapreciable de les seves passes quan arriba a la seva alçada, la descobreixen també a ella. Tot plegat dura només uns pocs segons. Després, la senyoreta Masako es perd per la porta del Pavelló per l'Exhibició Comercial -el Shinji ha esbrinat que treballa en una de les seves dependències- i el soldadet reprèn la seva marxa cap les enormes casernes on estan aquarterats gairebé 40.000 homes del II Exèrcit japonès.

Mentre el cor recupera poc a poc el ritme normal dels seus batecs i les papallones del seu estomac es van posant lentament, el Shinji comença a pensar en com s'ho farà per poder tornar a ser allà a les dues del migdia, quan la senyoreta Masako surti de l'edifici per anar a dinar.


* * * * * * * * * * * * * * *


El senyor Hassegawa es mira el cel amb preocupació, com ha fet cada matí del darrer any. Els dies victoriosos són cosa del passat. Ara dels núvols només cal esperar-ne la mort i el foc que porten les enormes formacions de bombarders americans, que torturen el Japó a plaer, sense que la abans orgullosa aviació nipona pugui fer res per impedir-ho. A l'Exèrcit Imperial li sobra el valor i la determinació de morir defensant el país. Però el valor i la determinació semblen molt poca cosa quan manquen la gasolina, les armes i els avions i vaixells per recolzar-les. El senyor Hassegawa, mestre d'escola jubilat, fa temps que sap que el Japó està perdut. Ho va saber fins i tot quan els alegres pilots cridaven Banzai! tornant, borratxos de victòria, després de Pearl Harbor. Llavors va ser una por íntima. Un mal auguri que es va negar a compartir amb ningú i que el va fer considerar-se a sí mateix dèbil i indigne. Ara, a penes tres anys més tard, és un convenciment silenciós i desesperat que reconeix també en l'esguard de tots els que l'envolten.

El senyor Hassegawa sap que és un covard, i es maleeix per ser-ho. Ja de petit, quan llegia les històries d'aquells que havien seguit el camí del Bushido, sentia una mescla de por i fascinació, com la que se sent davant d'una cosa que se sap que mai es serà capaç de fer. Ell s'ha lliurat de la guerra gràcies a la seva avançada edat. Però, en el fons del seu cor, sap que si li hagués tocat anar-hi, no n'hauria estat capaç. I aquest simple convenciment el fa sentir brut i miserable. Cada dia.

I és la mateixa por que li hauria impedit complir amb el seu deure amb l'Emperador, la que fa que, tot sovint, es miri el cel amb preocupació, esperant veure com el Sol s'oculta darrere d'un núvol d'insectes metàl·lics i la mort els cau al damunt en forma de penjolls de fruits de foc.

Aquell matí d'agost, però, el cel és clar i pintat d'un blau intens i tranquilitzador. Durant tota la guerra, Hiroshima ha restat gairebé incòlume, respectada per les bombes americanes. I sembla que, un dia més, continuarà així. El senyor Hassegawa sospira i torna a entrar a casa s
eva, amb el cor només una mica alleugerit. Si s'hagués esperat a penes un parell de minuts més, hauria vist aparèixer aquell avió solitari a l'horitzó i potser hauria seguit encuriosit el seu apropament a la ciutat. No s'hagués espantat, perquè tothom sap que un sol avió no significa una amenaça i que, gairebé amb seguretat, es tracta d'un aparell de reconeixement que busca fer fotografies i no llençar bombes.

Però el senyor Hassegawa no es queda al seu jardinet i gràcies a això, la mort li arriba, clement i sobtada, dins una bola de foc incandescent i precedida pel resplendor de mil sols.


* * * * * * * * * * * * * *


El coronel Paul Tibbets sent com si una mà invisible hagués agafat el seu avió per la cua i estigués jugant amb ell, com un infant juga amb un sonall. Vola a més de deu mil metres d'alçada, però l'ona expansiva de la brutal explosió els afecta més del que s'esperava. El pilot agafa amb força els comandaments del seu enorme B-29, que ha batejat com Enola Gay! en honor a la seva mare, i aconsegueix mantenir el rumb sense massa problemes. Són les vuit i setze minuts del matí.

Des del moment en que han deixat anar la bomba, la única que duien tot i que l'avió pot transportar més de set mil quilos d'explosius, en Tibbets ha virat en rodó i, igual que la resta de la seva tripulació, ha començat a contar. U, dos, tres... Ajudat per l'alleugeriment de deu mil lliures de pes, el l'Enola Gay ha guanyat ràpidament alçada mentre el pilot feia accelerar al màxim els quatre motors, en un intent d'allunyar-se el més possible de l'infern que acabaven de deslligar. Catorze, quinze, setze... Els onze homes que formen la tripulació del B-29 mantenen un silenci expectant. Porten mesos assajant intensament aquella missió, els detalls de la qual ignoren tots a excepció del comandant, i aquell és per ells el moment de màxima tensió. Trenta, trenta-u, trenta-dos... En Tibbets vola en línea recta, mentre xiuxiueja els números entre dents. Al seu costat, en Tom Ferabee, el navegant que ha deixat caure Little Boy, el nom amb la que els científics han batejat la inusual bomba, fa el mateix. Els dos homes no es miren ni intercanvien una sola paraula, mentre es posen les ulleres especials que els han donat per protegir-se els ulls. Quaranta-set, quaranta-vuit, quaranta-nou... El pilot, de forma gairebé inconscient, prepara el cos per l'explosió. Ha fet moltes vegades aquella mateixa operació i sap que la detonació tindrà lloc passats els cinquanta segons. Curiosament, en aquell moment no pensa en res que no sigui guiar l'avió. Cinquanta-u, cinquanta-dos, cinquanta-tres...

La bomba esclata just cinquanta-tres segons després d'haver sortit del ventre del B-29. En Ferabee havia pres com a referència la T gegantina que formen els dos braços del pont d'Aioi. El llançament és prou bo i només erra el blanc per uns centenars de metres. Little Boy esclata a sis-cents metres d'alçada, just en la perpendicular de l'edifici del Pavelló per l'Exhibició Comercial. Durant dos segons letals, una bola ígnia de tres-cents mil graus de temperatura cau damunt la desprevinguda Hiroshima, matant tot ésser viu en un radi de dos quilòmetres des del seu epicentre. Després, un vent de mil dos-cents quilòmetres per hora escampa les cendres en que s'han convertit edificis i persones, animals i plantes, esperances i pors. A partir dels dos quilòmetres, comencen a quedar alguns supervivents. L'Akiko, mig sepultada entre les runes flamejants del que havia estat la seva llar, mira amb horror i incredulitat en la direcció d'on ha arribat la mort: la mateixa en la que fa un parell d'hores ha enviat el seu fill. El Shinji, totalment despullat per efectes de l'explosió, observa, atònit, com la pell li cau a tires de braços i cames. Després, aixeca uns ulls desproveïts d'expressió i mira cap Pavelló per l'Exhibició Comercial de la Prefectura d'Hiroshima. Només uns minuts abans, els edificis li haurien tapat totalment la visió. Ara, tot ha estat arrasat, reduït a cendres. És així com el noi pot veure, en la llunyania, l'esquelet de l'edifici, un dels poquíssims que ha desafiat la fúria atòmica i que encara es manté dempeus, tot i que totalment destruït. És impossible que hagi sobreviscut ningú.

Deu mil metres damunt dels seus caps, la tripulació de l'Enola Gay ha vist, incrèdula, com un resplendor prodigiós il·luminava el cel per un instant fugaç. Després, un enorme i ominós bolet atòmic ha crescut de forma descomunal allà on només un segon abans hi havia hagut una ciutat. En Tibbets ha tingut la impressió de que, per un moment, el Sol ha baixat de cop a la terra per, només un instant més tard, tornar a encimbellar-se al firmament. Per un instant, també, juraria haver escoltat dues-centes mil goles esclatant a la vegada en un udol de pànic pur. Però només és el zum-zum dels motors del B-29, treballant a plena potencia, ha raonat. Llavors, mentre el fong de fum i foc s'elevava en el cel molt més amunt que ells mateixos, el pilot ha sentit la veu del seu artiller de cua murmurar "Déu meu! Què hem fet?".

El tremolor passa i l'avió recupera el seu vol recte i tranquil. Al cap d'uns minuts, en Tibbets ordena trencar el silenci radiofònic que havia imposat unes hores abans, i els xicots parlen entre ells, animats per l'aparent èxit d'aquella missió tan misteriosa. La conversa dura poc, però serveix per alleugerir la tensió, que és just el que pretenia el comandant. Només llavors, en Tibbets es permet relaxar-se també ell i deixar sortir el cansament acumulat per gairebé dos dies sense dormir. El vol de tornada a la base de l'illa de Tinian els durà ben bé sis hores. Com que el temps és excel·lent i l'aviació japonesa del tot inoperant, en Tibbets no espera complicacions. De manera que s'aixeca del seu seient, posa una mà a l'espatlla del seu copilot i li diu amb un somriure cansat: "Tot teu".

Camina uns quants metres per l'interior d'aquella veritable fortalesa volant fins arribar a un llit de campanya que duen per casos com aquell. Es treu la gorra, recolza el cap sobre el coixí i, simplement, deixa que el son vingui i se l'endugui amb ell.