Hipotèrmia

Un relat de: nuriagau

*

A la meva cunyada



Fa un temps, vaig llegir aquestes paraules teves i no les acabava d'entendre. Avui, malauradament, sembla que comencen a tenir sentit:


Què hi ha a l'interior de l'home que,
des del principi dels temps,
l'impulsa a abandonar el benestar i la seguretat,
per posar-se en perill,
per cercar coses noves,
i enfrontar-se fins i tot a la mort?(*)


Et contemplo i, sense adonar-me'n, m'abraça la boira que tantes vegades t'havia acompanyat. Et miro i m'embolcalla la neu de l'allau que et va colgar, mentre se'm desprenen les llàgrimes, es precipiten galtes avall i l'ànima se m'entumeix desconsoladament.

Moltes persones em parlen i m'abracen i em petonegen... No sé què em diuen, crec que elles tampoc no ho saben. Només m'acarona, com a tu, el fogony que bufa entre les muntanyes. I em sento sola, molt sola.

Celebro que haguessis manifestat, en vida, que desitjaves ésser incinerat. L'escalfor del foc fondrà la frigidesa d'aquest esplèndid cos de trenta-tres anys i no permetrà que sigui aliment dels cucs. Potser recuperaràs el caliu que hauries necessitat a les darreres hores i que jo ja no sé si retrobaré mai més.

Un tros de glaç se m'ha clavat a les entranyes, que van percebre el teu primer batec, i visualitzo un reguitzell d'imatges congelades reconstruint la nostra breu travessa comuna.

Sempre havies volgut anar amunt, però has pujat massa de pressa, fill, massa aviat. Potser quan hi pugi jo també, oblidaré la bogeria que aquest traspàs ha fet néixer en mi, i acceptaré que hagis mort per ser fidel a la teva forma de viure.


Aquell qui té dins seu aquesta follia
que l'empeny a arriscar la seva vida,
puja allà dalt per oblidar-la.(*)


(*) Quim Sirera Soler
20 juny 1976 - 9 febrer 2010



26-02-2010

Comentaris

  • Pèrdues [Ofensiu]
    umpah | 20-06-2011

    Hola Núria,

    tens tota la raó en l'assemblança dels relats, malauradament són d'aquelles coses que s'escriuen amb el pols tremolós, el cor encongit i també amb la ràbia contra la vida mateixa; i suposo que podríem parlar tant del Quim com del Pau com a bona gent, persones que fan de la vida un lloc millor, que ajuden a existir i donen motius als altres, que són esperits lliures, valents, nets i sans ... que haurien de poder estar pel damunt d'aquest joc cruel de vida i mort, i en canvi ens els prenen per la via ràpida i tots se'ns mostra tan absurd ...

    Pel que fa als relats volia dir-te que estic entrant poquet ultimament però veig que escrius molt i molt bé. Els teus contes i relats són esplèndids i no tenen desperdici.
    Li he enviat les teves salutacions a la meva Eva, que ultimament té altres prioritats davant d'escriure, però estic segur que quan torni a fer-ho valdrà la pena.

    Rep una abraçada ben forta per la part que et toca en la pèrdua del Quim meva i de l'Eva i moltes gràcies pels teus comentaris i perdona pels cops que no t'hàgim contestat.
    Salut i ens llegim !!

  • Colpidor[Ofensiu]
    Englantina | 09-04-2011 | Valoració: 10

    Un text trist i bonic, colpidor i serè al mateix temps. M'ha agradat molt.

  • Torno.[Ofensiu]
    emmacel | 23-07-2010 | Valoració: 10

    Aviat, per continuar la lectura.
    Vaig descobrir el teu relat fa temps de manera casual al Taller de Sants.
    Ara t'he trobat aquí.
    Un autèntic plaer.

  • emmacel | 23-07-2010

    Cada vegada que el llegeixo em fa estremir. No és fàcil trobar les paraules per expressar certs dolors, però tu has fet un relat colpidor.
    Sí, ell va ser fidel a la seva manera de viure fins el final.
    Una abraçada.

  • Fill mort[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 23-07-2010 | Valoració: 10

    No hi ha paraules per a explicar el sentiment que causa la mort d'un fill, millor és el silenci i amb aquest tot, Tot s'explica i si podem trobem consol.

    Un petó de Vicent.

  • PRECIÓS[Ofensiu]
    ESTEL | 22-07-2010 | Valoració: 10

    veritablement preciós, desgraciadament les coses més tristes a la vida fan fluir aquests sentiments, que traspassen fins arribar a qui ho llegeix.
    A mi m´ha arribat, és pur sentiment....

    No sé que més dir, simplement m´ha encantat

  • Deixant-te anar[Ofensiu]
    copernic | 21-07-2010


    Aquest relat té la força del fet tràgic que et commou i t'incita a escriure. Quan el que surt és pura bilis és quan les paraules són més colpidores i belles alhora. Desgraciadament, ens retratem en cada escrit i per això hi ha tants relataires que han viscut experiències molt doloroses. La vivència t'ha donat la inspiració per escriure un relat farcit d'una bellíssima prosa poètica.
    He hagut de anar molt enrere per trobar un relat teu que no t'hagués comentat. No m'esperava trobar això. Ho sento molt. T'ho dic de tot cor. Rep una abraçada més càlida que de costum.

  • vers al cel[Ofensiu]
    ales de foc | 19-07-2010 | Valoració: 10

    gràcies per la teva lectura i per oferir-me el teu relat. Desgarrador, el dolor que pot sentir una mare en perdre la seva ànima, la seva existència. Sento que sigui un relat autobiogràfic. Jo, com a mare que sóc, no podria haver descrit com tu ho has fet en aquestes paraules tan belles un fet tan trist i horrible... Mai hauríem de perdre els èssers estimats, i menys aquells als que nosaltres h em donat la vida
    una abraçada
    et continuaré llegint

  • gypsy | 27-06-2010

    els escaladors i gent que fa muntanya senten una atracció que s'acosta a la bogeria. M'ho han explicat alguns amics que en fan. Fins al punt, com tu reflecteixes tan bé, en que el perill abaixa en el nivell de les prioritats. Suposo que té a veure amb la manca d'oxigen. Vam estar al Montblanc fa uns anys tres anys, al mirador de l'Aiguille de Midi que té 3842 metres crec. Està a mil metres del cim. Recordo una sensació tan increïble, la vista, tot blanc. I la manca d'oxigen que la meva filla gran i jo vam acusar més que l'altra filla i el meu marit. Ens vam marejar, però era una sensació com si estigués drogada, vaig pensar que allò és el més maco que he vist mai. I també vaig pensar que morir-se devia ser una sensació semblant, com de desarrelament total. Allà a dalt, la resta del món, les nostres vides, semblen petites. Són petites. Jo, no estava prou en forma per pujar en aquest desnivell i el pitjor que pots fer és córrer o moure't amb normalitat, tenint en compte que hi menys oxigen.
    Des d'aquell dia he entès la "bogeria" o el mal de muntanya, suposo que els que s'hi dediquen, els és impossible deixar de pujar. És com un magnetisme, conec un alpinista que té tres nens i és monitor muntanyenc, té uns cinquanta anys. I encara puja. Estava a punt de tornar a fer el Montblanc d'aquí a quinze dies. I quan em parla sobre el tema, hi veig una fascinació que no he vist en d'altres esportistes. Molta gent mor fent alpinisme, però crec que segurament no poden triar, un cop han estat seduïts per aquells paratges increïbles. Sempre he pensat que aquests esportistes no estan bojos, és quelcom més espiritual. No ho sé, almenys m'ho sembla.

    Disculpa el rotllo anterior, però trobo molt interessant aquest món. La història que contes és emotiva dolorosa i alhora desprèn una valentia i admiració a mida que es llegeix. Està molt ben escrita, quan hi ha certes parts autobiogràfiques, de vegades costa no caure en un dramatisme difícil d'entendre pel que no ho ha viscut. Tu no hi caus, és un relat escrit des del coratge i vessa força, darrera la tristesa que provoca.

    M'ha agradat moltíssim!

    Un petó.

  • Saps que fa dies...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 27-06-2010 | Valoració: 10

    que el vaig llegir, però se'm feia difícil comentar-te'l. Enfrontar-se a la mort d'algú estimat ja és prou difícil, però quan es tracta de la mort d'un fill, se m'encongeix l'ànima només de pensar-hi. No sé si hi ha paraules per poder consolar davant d'un fet com aquest, però si n'hi ha les desconec totalment. Crec que en el meu cas només em seria possible abraçar-me a la persona que està passant aquest tràngol i fer-li arribar els meus sentiments en silenci. Com deia, afrontar la mort és dur, però estimar a aquells que ansien arriscar-la, també ho ha de ser molt.
    De tot el que t'he llegit, Núria, aquest és el relat, fet en prosa poètica en el que més t'he reconegut. Com si t'haguessis deixat anar i les paraules del cor haguessin sortit soles. Ha estat després, que la riquesa de llenguatge i la capacitat literària han sorgit per acompanyar-les.
    Amb tot el respecte, crec que has sabut fer bella fins i tot la tristesa més fonda.
    Una abraçada molt gran, Núria!

  • Un retall de vida,[Ofensiu]
    Xantalam | 23-06-2010

    i de mort, d'un camí que mena, obsedit, i es guia per la follia d'escalar, d'elevar-se, per tenir el cel proper, a tocar de la mà. Un relat commovedor, emotiu, sincer i trist, una joia.

    Molta estima, Núria, per a tu i els teus,

    Empar

  • Condol[Ofensiu]
    Naiade | 10-05-2010 | Valoració: 10

    Llegir aquesta poesia m'ha fet posar la pell de gallina, i més sabent que és un cas real.

    Has emprat un sentiment de desencís tan profund, que només qui té una gran sensibilitat o ho ha viscut molt d'a prop ho pot transmetre.

    El tros: "Un tros de glaç se m'ha clavat a les entranyes, que van percebre el teu primer batec.... ...." El trobo magnífic, tan sols una mare pot descriure un dolor tan agut i gran.

    Sento molt per vosaltres que aquest cas sigui autèntic.
    Una forta abraçada

  • Esplèndid relat, Nuria![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 27-03-2010 | Valoració: 10

    Gèlid i càlid al mateix temps. Amb la tremolor del fred de les muntanyes i amb la calor del foc que crema les cendres de l'estimat. Un món de contrastss que dibuixes magníficament en el teu relat, com sempre correcte, assenyat i, al mateix temps (qüestió de contrasts) amb un punt de gosadia imprudent que porta a un fatal desenllaç.

    Molt bo, Núria. No sé com ho fas per a empatollar-te aquestes històries.

    Petons

    Aurora

  • Ja vas fer-me esborronar...[Ofensiu]
    deòmises | 22-03-2010

    ...en llegir-lo i saber que era un text autobiogràfic. És bell i sentit, també t'ho vaig dir, o almenys ho vaig pensar.

    Saps? Has crescut com a narradora, Núria, i ara tens més fluïdesa en la teva prosa. T'ho dic com a lector, no com a entès!

    d.

  • Trist[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 21-03-2010 | Valoració: 10

    i més si està inspirat en un fet real però bellíssim, Núria. Normalment, la mort d'un èsser estimat sempre és trista i, sembla, que si aquest és jove, encara més.
    Un petonàs a la família Gausachs. Sou encantadors !
    Nonna

  • Colpidor![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 21-03-2010 | Valoració: 10

    És ben cert que qui du fins a les darreres conseqüències els seus principis vitals es pot trobar en casos reals com el que ens expliques. I ho has fet emprant una prosa poètica exquisida, plena de sentiment i dolor, aquell dolor extrem que sent la mare per la mort del seu fill jove.
    Un cas realment esfereïdor molt ben escrit que glaça el cor.
    Et dono el meu condol per la desaparició del teu nebot que estimaves tant.
    Una abraçada molt sentida, Núria.

    Mercè

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: